A la llei contra les llengües catalana i aragonesa a Aragó, la declaració de les Corts valencianes contra la denominació País Valencià i els successius passos per a la degradació de l’oficialitat del català a les Balears va seguir la setmana passada l’aprovació pel Govern d’Espanya de la llei Wert que, entre altres coses, retalla en benefici de la llengua castellana el paper de les altres llengües en l’ensenyament.
El comú denominador d’aquestes mesures és que han estat aplicades pel PP en els respectius àmbits parlamentaris i de govern. És a dir, que responen a una precisa orientació política i programàtica de la dreta espanyola. Però no és la primera vegada que en aquestes tres comunitats s’activen a l’uníson els mecanismes específics d’anticatalanisme que nien en determinats sectors de cadascuna d’elles i que compten amb el suport del regionalisme espanyolista a Aragó i València. S’han reactivat també al mateix temps els discursos anticatalanistes de governs regionals com els d’Extremadura, Galícia i la regió de Madrid, tots dirigits també pel PP. El resultat és que en els mitjans de comunicació amb seu a les respectives capitals, incloses les televisions públiques, sona en l’actualitat una veritable simfonia anticatalanista. Han pujat sensiblement de to les acusacions d’insolidaritat dirigides contra Catalunya habituals en aquests mitjans, adobades en aquesta ocasió a les regions limítrofes amb les d’imperialisme i fins i tot de colonialisme.
No és que sigui precisament una novetat. Està en els llibres d’història.La melodia ha de provocar l’èxtasi de Javier Arenas, el vicesecretari general de política autonòmica del PP, un polític compromès des de fa temps amb la màxima que l’única llengua obligatòria ha de ser la castellana, encara que sigui per als funcionaris en les comunitats dels quals la llengua pròpia sigui una altra. Arenas és el director d’aquesta orquestra des del partit i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría ho és des del Govern d’Espanya. Com van fer amb tanta eficàcia per a ells quan combatien el projecte d’Estatut de Catalunya de 2006.
L’atzar ha volgut que l’enèsima croada per arraconar a l’idioma català hagi coincidit en part amb l’aspre debat sobre el sostre de dèficit públic de les comunitats per al 2013. Això ha provocat la barreja d’arguments de base financera i altres estrictament polítics. Tots han gaudit de fàcil expansió perquè aquesta batalla arriba després d’un any de bombardeig contra el nacionalisme català i el seu principal dirigent en l’actualitat, Artur Mas, el dolent – dolentíssim que primer va tenir la inaudita gosadia de pretendre igualar el finançament de la Generalitat amb el de Navarra i Euskadi i, al no aconseguir-ho, es va proposar ni més ni menys que preguntar a les urnes als catalans si volien continuar sent ciutadans de l’Estat espanyol o no.
El repartiment del dèficit públic és una de les causes que la simfonia soni a tot volum, però també n’hi ha altres.Una és el ja citat designi del ministre Wert de garantir l’hegemonia social de llengua castellana a Catalunya. Un altre és la creació d’una mena de cordó sanitari que separi Catalunya de seus veïns eliminant els elements comuns de tipus cultural-lingüístic que han persistit durant segles, negant fins i tot el nom de la llengua catalana. Però n’hi ha també causes d’un altre tipus que expliquen tanta obstinació anticatalanista del PP, en caiguda lliure en els sondejos sobre intenció de vot. Una és el greu desprestigi dels seus principals governs regionals (València, Galícia, Madrid, Múrcia, Balears), provocat pels nombrosos casos de corrupció i pel rebot en ells del monumental escàndol de finançament il·legal del partit. I una altra és la impossibilitat del Govern de Mariano Rajoy d’articular un relat positiu i creïble sobre la seva política econòmica, la qual havia de treure a Espanya d’una crisi a la qual ningú veu la sortida abans que hi hagi eleccions. Per a les primeres, les europees, falta un any, després vindran les locals i regionals en 13 comunitats, al maig de 2015, i mig any després, eleccions generals.
Aquesta és la perspectiva. Davant d’ella, el PP reactiva un recurs que mai ha abandonat però que modula segons les circumstàncies: el d’erigir-se en baluard del nacionalisme espanyol més conservador en oberta confrontació amb el català. L’Estatut de Catalunya va ser l’excusa que li va permetre activar-se contra Rodríguez Zapatero. Ara és el referèndum sobiranista i el repartiment del dèficit pressupostari entre les comunitats. I, sempre, l’hegemonia política de la llengua castellana a l’antiga Corona d’Aragó.
