«Segurament és
tan essencial no oblidar com no viure mogut pel dolor del record». «Oblidar no és, ni pot ser, no recordar, més aviat exigeix que el que facis no estigui marcat pels fets del passat, sinó pel futur que vols obrir». Amb aquesta lúcida visió personal i política de l’empremta que li va deixar la seva oposició activa a la dictadura franquista s’expressa Isidre Molas al seu llibre El meu temps de presó 1962-1963, publicat per Edicions 62.
En un país on la desmemòria instituïda sobre el passat més pròxim s’ha imposat en la generació present, malgrat els tímids intents que s’han portat a terme per evitar-ho, va bé conèixer la visió d’algú que va ser condemnat per rebel·lió militar per uns fets que des de l’entrada en vigor de la Constitució són drets fonamentals de la persona. Va bé no oblidar com va ser aquella dictadura, per tal de construir un futur que no arrossegui el llast de les restes que va deixar en les actituds i en el comportament polític de la ciutadania i en la feble fortalesa de les institucions democràtiques actuals. Perquè no és segur que, després de 33 anys, el llast hagi desaparegut del tot. Fins i tot, de vegades, sembla que revifi.
Isidre Molas, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, vicepresident que va ser del Parlament de Catalunya i, actualment, vicepresident del Senat, autor, entre molts altres, d’un llibre imprescindible sobre la Lliga Catalana, no ha escrit unes memòries convencionals. El seu temps de presó és una reflexió personal i també política del context que envolta un noi universitari de 22 anys que és condemnat per rebel·lió militar. Un delicte que, en realitat, els únics que l’havien comès eren Franco, els militars colpistes i tot l’entorn social, econòmic i eclesiàstic que es va alçar en armes contra el règim democràtic de la Segona República. La rebel·lió militar per la qual van condemnar el jove Molas i que el va portar a un periple per la presó Model de Barcelona, a més de les de Madrid, Calataiud i Sòria, es va basar en els fets següents continguts en els informes de la policia: ser una persona amb ascendent a la Facultat de Dret; haver estat sancionat acadèmicament per actes de rebel·lia política, a l’haver demanat l’amnistia de presos polítics; ser membre del Front Obrer de Catalunya; i haver rebut octavilles el maig de 1962 per promoure la vaga general a Barcelona. Això era, entre altres exemples, el que el règim entenia com a rebel·lió militar.
No és una mirada èpica, sinó una continguda crònica personal sobre la privació de llibertat per motius polítics que va patir i un particular mural sobre els diversos grups d’oposició a la dictadura de Franco. Una mirada dúctil i de vegades irònica, d’un home que, amb el que ara ha decidit explicar, mostra un intens món interior sobre si mateix, la seva família i la societat que l’envolta. Una expressió, entre altres, d’aquesta mirada sobre el seu itinerari personal enfront de la repressió és el sentiment de por. És el record més viu que afirma que li ha quedat: la por de cedir, de ser doblegat, de donar noms, de la brutalitat de la Brigada Político Social d’infausta memòria, la por de sentir cridar el teu nom a la cel·la subterrània perquè pugessis a dalt a diligències, la por de perdre i de no tenir la força i la intel·ligència suficients per afrontar els interrogatoris, la por de ser seguit…
Una altra mirada del professor Molas és la que es projecta al voltant de la idea de llibertat, sobre la qual reflexiona al seu pas per la presó de Sòria, on, pensant en el futur democràtic, llavors encara llunyà, es planteja com hauria de ser l’organització de la llibertat i arriba a la conclusió que, a diferència del que ell mateix pensava poc abans, la cosa no seria tan fàcil, ni tan simple, com percebia en alguns nacionalistes bascos també presos, molt ancorats en la primària i sectària idea de la societat unànime.
Perquè, afirma, sense la llibertat de cadascú per ser, opinar i viure com vulgui, excepte que infringeixi el Codi Penal, no hi hauria ni democràcia ni llibertat de Catalunya, ni justícia social ni socialisme. Sense llibertat personal tot seria flor d’un dia. «Ser partidari de la llibertat pròpia no resulta difícil, el que resulta difícil és admetre i lluitar per la llibertat dels altres». Sóc de la convicció que aquesta idea bàsica de l’organització democràtica de la llibertat no troba encara un arrelament que no sigui qüestionat a la societat espanyola.
La lectura del temps de presó d’Isidre Molas i el de tants altres revela que les llibertats de les quals gaudim deuen molt a tots aquells que, com ell, van donar el bo i millor de si mateixos per recuperar-les enfront d’un règim polític ominós. Per això, fa sentir enveja l’esforç que països com França o Alemanya han fet per dignificar a través d’institucions estables la seva respectiva memòria de la llibertat, com a signe de la qualitat del seu sistema democràtic i de construcció d’un futur de llibertat.
