En ple apogeu de revelacions sobre la implicació de Mariano Rajoy en el cas de finançament il·legal del seu partit (i de si mateix), ahir el president del govern espanyol, que s’ha negat fins ara a anar al Parlament a donar explicacions o a donar rodes de premsa dignes d’aquest nom, es va reunir amb els principals dirigents de les grans empreses espanyoles, entre elles alguna que havia participat en l’esmentat finançament il·legal. El titular de la Razón ha estat: “Estabilitat per a Espanya: Rajoy rep el recolzament dels grans empresaris”. Això revela l’enorme pes polític de les grans empreses espanyoles, algunes de les quals estan sota la lupa de la Comissió Europea pels beneficis fiscals que els facilita el govern amb l’impost de societats. Mentre a Espanya hi ha un 27% d’atur i un percentatge semblant de frau fiscal, els grans empresaris farien bé en plantejar-se seriosament si estan contribuint d’alguna manera constructiva a complir amb la seva responsabilitat, com una de les principals institucions d’una societat moderna, de servir al bé comú.
Mentrestant a Catalunya, sotmesa també greument els efectes de la crisi econòmica, el govern autonòmic és incapaç d’aprovar el seu pressupost, i dedica pràcticament totes les seves energies a conrear una campanya intensa, però de dubtós nord, pel “dret a decidir” . En ple fracàs de la recerca de suports a l’independentisme, la Generalitat ha hagut de canviar en poc temps els seus representants a Brussel·les i a Madrid, que han dimitit perquè els avergonyeix defensar les “tesis” del seu govern. En realitat no hi ha cap pla seriós i concret per independitzar a Catalunya. CiU i els seus aliats no es posen d’acord ni per escriure-li una carta a Rajoy demanant arribar a un acord sobre algun tipus de consulta o referèndum. Tot s’ha convertit en un gran exercici d’agit-prop de consum intern que és molt útil per narcotitzar un poble davant els problemes socials de la crisi, i per dividir a l’esquerra, l’objectiu comú de les dretes espanyola i catalana. Però a hores d’ara, Artur Mas no sap si la consulta ha de ser una mena de macro-enquesta on la gent expressa el seu estat d’ànim (l’opció preferida per Mas, perquè votar sí a la independència seria gratis i podria seguir nedant en el conflicte), un referèndum vinculant de veritat amb una pregunta clara sobre si o no a la independència (el que Cameron ha imposat als nacionalistes escocesos), o un referèndum on el poble se li demana que ratifiqui un gran acord entre els principals partits sobre el futur de Catalunya a Espanya i Europa (que hauria de ser per no dividir a una societat que és plural en els seus sentiments respecte a Espanya; l’ocasió podria ser el referèndum per una nova Constitució federal a Espanya). Mentrestant, CiU té la seva seu embargada per un jutge, que té indicis que aquesta federació de partits es va lucrar amb comissions il·legals d’una empresa constructora (Ferrovial, una de les que es va reunir ahir amb Rajoy) per valor de més de 5 milions d’euros. Joaquim Coll es preguntava per què a Madrid no tenen por del risc insurreccional que es respira a Catalunya. Aquí va una hipòtesi: perquè no els fa por el principal partit que dóna suport al moviment sobiranista, un partit que té a un dels seus dirigents històrics (Miquel Roca) defensant judicialment a la família reial espanyola, que és finançat il·legalment per grans empreses espanyoles, i que té a altres ex polítics en càrrecs importants d’empreses com Endesa (filial espanyola d’una gran empresa italiana, i principal operador elèctric a Espanya). El poder polític i econòmic espanyol creu que l’independentisme català no va de debò, i que és un problema útil que permet tenir despert el nacionalisme espanyol, i que si s’agreuja es pot solucionar en els consells d’administració de les grans empreses.
Els nacionalistes fan oïdes sordes de moment a les propostes federalistes de l’esquerra catalana i creixentment de l’espanyola, quan en la tradició federal i en l’exemple dels països federals està la solució òbvia a l’encaix de Catalunya a Espanya i en una Europa sense fronteres, unida en el polític i integrada en l’econòmic. El federalisme permetria als catalans implicar-se en la provisió comuna de béns i serveis i construir un estat comú que respectés millor la identitat catalana, com es fa a Canadà i Suïssa amb totes les identitats, sense patir els traumes i divisions d’una independència que no té cap aliat internacional. Els nacionalistes utilitzen com a únic argument econòmic un dèficit fiscal que inflen a la seva conveniència, elevant-lo a robatori o espoli fiscal, partint per a això un sistema de finançament autonòmic millorable i un sistema de construcció d’infraestructures discrecional i arbitrari. Un sistema de finançament i de decisió sobre grans projectes propi dels estats federals seria la solució. Però la independència no deixaria inalterats els paràmetres que permeten calcular suposadament el dèficit fiscal, sinó que alteraria el comportament dels agents econòmics, previsiblement creant menys riquesa, i incentivant la competència fiscal a la baixa. La independència, especialment si com és previsible situés a Catalunya fora de la UE, és incompatible amb un model de societat que combini eficiència i redistribució mitjançant una pressió fiscal elevada i un estat del benestar digne d’aquest nom. Però a les dretes no els interessa solucionar el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya, els interessa eternitzar-lo, perquè obtenen obvis rèdits electorals, i fins ara han cregut que la suma de nacionalisme més col·lusió amb els grans interessos econòmics els permet obtenir hegemonies. Ja veurem si aquesta estratègia sobreviu a l’actual crisi, que ho posa tot al descobert.
