Alguns partits pensen presentar-se al proper cicle electoral amb propostes de “radicalisme democràtic”, que semblen associar a l’exercici de la democràcia directa: autodeterminació actuals comunitats autònomes, nacionalització de serveis essencials decidida pel poble… Sent desitjable la millora de la democràcia en qüestions d’arquitectura institucional i de provisió de serveis essencials, el meu temor és que per la via del radicalisme democràtic acabem empitjorant la qualitat de la nostra democràcia.
La democràcia atenesa ha estat substituïda fa temps per la democràcia representativa i deliberativa amb llibertat d’expressió, amb grans parèntesi de tot tipus de dictadures i atrocitats. La nostra democràcia evolucionarà cap a noves formes, però si volem que sigui per millorar haurà de trobar formes de deliberació i decisió adaptades al món d’avui, no a un món irreal.
Decidir ara i aquí tot entre “tots” té a més el problema del compromís o d’inconsistència temporal: quan prenem decisions que només ofereixen un rendiment (en termes materials, de benestar, o d’acostar-se a algun tipus d’èxit col·lectiu) en el futur, desitgem saber que ho fem en un entorn institucional estable. La definició del “tots” també és problemàtica: idealment, els qui decideixen haurien de ser tots aquells afectats per un problema, i avui els problemes van més enllà (en un sentit territorial i generacional) que els demoi actualment constituïts o reivindicats.
Prendre decisions polítiques és avui ubicar-se en un espai de diverses dimensions contínues i no ortogonals (és a dir, no independents: per exemple l’arquitectura institucional mal anomenada “territorial” condiciona les polítiques socials i la regeneració democràtica), i situar-no necessàriament en un punt , sinó en un petit núvol. Per descomptat un pot situar-se en un gran núvol, però el núvol es redueix quan s’han de prendre decisions reals en un govern o un Parlament, i les decisions finals, en el món d’avui (no en el món d’Oriol Junqueras, Quico Homs o el jutge Vidal, protagonistes tragicòmics dels últims intents de ressuscitar el procés independentista català), no solen ser en un extrem del continu en cap de les dimensions.
Sorprèn que algunes forces pretenguin presentar opcions binàries en temes complexos a l’electorat quan ells mateixos no són capaços de prendre opcions mínimament clares. Podem Catalunya no són ni federalistes ni confederalistes, ni independentistes, però estan pel dret a l’autodeterminació. ICV per fi s’ha decidit, sembla que per la sobirania catalana en un estat plurinacional (tant de bo en els detalls d’això a l’Europa del segle XXI puguem coincidir). El jutge Vidal està obert a formar candidatures amb CiU, ERC i les CUP. Albert Rivera no sabia si anar al grup socialista o al liberal uns dies abans de les eleccions europees, quan va ser entrevistat per Ana Pastor: ara ja s’ha decidit i diu que és liberal (veurem com el senti a algun marxista que es va apuntar a Ciutadans perquè estava en contra de la immersió del català). La monja Forcades vol fer de frontissa entre Podem i les CUP (entre ella i el jutge Vidal abastarien tot l’espectre dels insurgents de dretes i esquerres, només faltaria Ciutadans). Sorprèn aquest pragmatisme d’ampli espectre d’alguns personatges quan es combina amb la voluntat que el poble es pronunciï de forma binària (si o no) en algunes coses fonamentals.
L’entramat de Podem es finança des del chavisme però diuen que són socialdemòcrates. Bé, que es financen des del chavisme no ho reconeixen obertament (com sí reconeix Martine Le Pen que es finança amb fons de Putin), encara que no hàgim vist els informes de política monetària de Monedero. Si Podem és socialdemòcrata, no hauria de federar-se amb el PSOE, que és la versió espanyola reconeguda per la Internacional Socialista i el Partit Socialista Europeu (PSE)? Acabarà Podem al PSE com va fer el PCI a Itàlia? És el PSOE de Sánchez com el PSI de Craxi? És el Podem d’Iglesias com el PCI de Occhetto i Dalema? No sabem la resposta a aquestes preguntes, i tampoc les saben els dirigents de Podem, però sabem que volen portar els seus dubtes a un procés constituent on tot torni a estar sobre la taula. El principal problema és que la taula és espanyola, i no europea, que és l’única taula realista on es poden resoldre problemes.
La sobirania nacional a Europa ja no existeix, i del que es tracta és de construir un Estat Federal europeu, on des Krugman a Scalfari puguin aplaudir una majoria realista d’esquerra i centreesquerra que passi d’estar dirigida per Mario Draghi a estar dirigida per una presidenta o un president elegits democràticament, amb un pressupost digne d’aquest nom, i al qual puguin donar suport des de la socialdemocràcia fins als sectors més sensats de les noves forces insurgents.
Progrés Real/Progreso Real
