Raimon Obiols: L’apunt del dia/281 (El PP i la síndrome de la Meridiana)
El PP i la síndrome de la Meridiana
13 de novembre de 2023
«La democràcia és, en la seva definició més minimalista, un sistema que permet reemplaçar un govern per un altre sense que hi hagi vessament de sang», escrivia ahir Lluís Orriols a El País, «O dit d’una manera menys dramàtica: la democràcia se sustenta en la idea que els perdedors de les eleccions consenteixen lliurement ser governats pels guanyadors. Des d’aquesta perspectiva, qualsevol govern derivat de les urnes ha de ser considerat com a legítim per part de tots els ciutadans, incloent-hi aquells altament disgustats amb el resultat electoral».
Orriols no dramatitza. Trump no va saber perdre les eleccions i va acusar de frau als demòcrates. A les 12 del migdia del 6 de gener de 2021, va fer un discurs davant dels seus seguidors a Washington: «Si no lluiteu com a dimonis, ens quedarem sense país». Dues hores després, una multitud exaltada va assaltar el Capitoli. Van morir cinc persones. Duta al límit, la violència verbal pot tenir conseqüències terribles.
Com Trump, els dirigents del PP han demostrat no saber perdre: «La investidura es un fraude electoral”, ha dit la portaveu del partit, Cuca Gamarra. Ahir Feijóo, davant dels manifestants de Madrid (“Sánchez a prisión”,“Sánchez traidor y mentiroso”, «Sánchez hijo de puta”), es va comprometre a protestar «fins que hi hagi eleccions». No accepten la majoria d’investidura i per tant no accepten el resultat electoral del 23-J. Es dediquen a insultar i assetjar, en una deriva trumpista de manual.
Ara bé: negar la legitimitat d’un govern presidit per Pedro Sánchez, que recolza en una majoria electoral i parlamentària, és oposar-se a una base fonamental de la democràcia, i fer el joc dels que volen destruir-la. En el cas de la ultradreta, no sorprèn; però pel que fa al PP és una estratègia autodestructiva. Sembla que hagi passat una eternitat des que Esteban González Pons, vicesecretari general del PP declarava «Junts es un grup parlamentari que, com ERC i més enllà de les accions que portaren a terme quatre, cinc, o deu persones, representa un partit de tradició i legalitat fora de dubte». Tot just han passat dos mesos i ara Núñez Feijóo acusa al PSOE i a Junts de traïció a Espanya.
La línia d’Aznar s’ha imposat, i el PP ha entrat en una via de difícil marxa enrere. O trenquen el mur electoral que els deturà el passat 23 de juliol, o s’hi estavellen. Si les forces que constitueixen la majoria d’investidura fan possible una legislatura estable, el PP acabarà essent víctima de la «síndrome de la Meridiana». Una agitació al carrer que es compromet a perllongar-se indefinidament, pot tenir el final penós d’una desinflada.
Cal veure el problema en la seva simplicitat, al marge de la fronda que complica la valoració dels acords d’investidura. La qüestió més important és evitar la involució que pretén la doble dreta. És impedir que el nus que les dretes estan tensant ofegui la democràcia a Espanya i l’autogovern a Catalunya.
P. S. – Si algú pensa, després de llegir aquest apunt, que malgrat tot Trump pot guanyar les properes presidencials als EUA, li hauré de donar la raó, a desgrat. Pensant, això sí, que Pedro Sánchez no té l’edat de Biden i que aguanta molt bé els atacs, per innobles que siguin. L’hem d’ajudar.
