Alguns pensem que només sortirem de l’actual crisi econòmica i institucional amb una Europa més forta i solidària. Les alternatives populistes i aïllacionistes li fan el joc als que no desitgen ni una Europa forta ni una Europa solidària. Aquestes alternatives populistes i aïllacionistes, ja siguin en la seva vessant anti-política o en la seva vessant identitarista, són avui un risc important fruit de la profunda crisi de l’acció col·lectiva i del projecte europeu. Una Europa més forta i solidària, que fugi alhora del populisme i de la tecnocràcia, és a dir, que sigui més democràtica, ha de tenir com a eix vertebrador, encara que no únic, una socialdemocràcia renovada, perquè la socialdemocràcia és l’única branca de la esquerra que pot exhibir els majors èxits en benestar que durant més temps han beneficiat més persones. No obstant això, la socialdemocràcia europea té enormes dificultats per adaptar les seves receptes i instruments al repte de construir aquesta Europa més forta que necessitem. Però alguna cosa es mou en els diferents nivells de l’acció política de la socialdemocràcia. Pel que jo puc percebre des de Barcelona, s’han posat en marxa diferents iniciatives a la ciutat de Barcelona, a Catalunya des del PSC, a Espanya per part del PSOE i a Europa amb el PSE. Totes aquestes iniciatives són intents benintencionats de fer alguna cosa en la direcció correcta: l’auto-renovació, l’articulació en un mateix esforç d’un programa econòmic que doni esperança als treballadors europeus, d’una nova forma més democràtica i moderna d’organitzar i de recuperar el crèdit de la política, i d’una nova proposta institucional que permeti enderrocar fronteres i alhora reconèixer les diferents singularitats (el federalisme). El principal problema de totes aquestes iniciatives és la seva credibilitat. La lletra està bé, però la música no està a l’altura del que demanen els analistes més lúcids i exigents. La majoria estan protagonitzades pels líders locals, nacionals o internacionals (majoritàriament bones persones, molts amics meus, que han arribat als seus aproximadament 50 anys sense fer altra cosa que dedicar-se a la política) que la ciutadania percep com a part de les elits que per dir-ho suaument no han sabut evitar l’actual crisi econòmica i institucional, i que sovint l’han vist arribar abraçats a les elits econòmiques i empresarials. Per això cal implicar-se en la mesura del possible en aquestes iniciatives per agitar-les, per forçar reformes creïbles en el sentit de promoure nous lideratges, organitzacions més democràtiques i alhora més fortes, mecanismes severs que previnguin i castiguin la corrupció, fórmules que permetin no només la participació, sinó el protagonisme i el lideratge de persones normals que no siguin professionals de la política. De totes aquestes iniciatives, la que em sembla més allunyada del que exigeixen els reptes que té plantejada la societat europea és la de les “primàries” del Partit Socialista Europeu per triar el seu líder de cara a les eleccions europees de 2014. D’acord amb els plans que s’estan realitzant, serà impossible que sorgeixi un candidat que no estigui “beneït” per les estructures del seu partit nacional. Aquestes estructures, si he llegit bé, fins i tot poden decidir que no votin tots els afiliats, sinó simplement els seus representants. Quines primàries, companys…
