Ha mort Joan Barril. Ahir a la nit vaig saber que s’estava acabant i vaig tenir un sotrac.
Ens vam conèixer l’any 1983 a la revista ‘El Món’, un setmanari en català -nacional català, però no nacionalista- que va intentar seguir, amb claus més socialdemòcrates i barcelonines, el camí que havia iniciat la revista ‘Arreu’ a finals dels setanta. Quan va sortir ‘El Món’ encara no havien nascut ni TV3, ni Catalunya Ràdio, ni existia la redacció de Barcelona d’El País, i encara faltaven anys per a les edicions en català d’El Periódico i La Vanguardia. Jo tornava al periodisme de Barcelona després d’un anys molt intensos i polítics a la meva ciutat, Badalona, en els que vaig aprendre molt i vaig tenir la sort de no prendre mal. Vaig assistir en directe i en primera fila a l’autodestrucció del PSUC amb vint-i-quatre anys: tota una lliçó de vida.
Jo tornava a Barcelona com un nen amb sabates noves, amb una mentalitat molt política -potser massa- , amb molts deures pendents, i en Joan em va ensenyar algunes coses importants, sense dictar lliçó. Me les va ensenyar parlant, escrivint i rient. En Joan començava a ser un columnista admirat. Escrivia bé, molt bé. I el que és més important, escrivia amb alegria. D’ell vaig aprendre que escriure és una manera de celebrar la vida, també quan hom parla de coses fosques i complicades. Joan Barril va ser el gran cronista barceloní dels anys que podríem anomenar olímpics. Meitat dels vuitanta, meitat dels noranta. El cronista d’un gran moment cívic. Va destacar a les pàgines d’El País a Catalunya, com a brillant restaurador del genere de la crònica, que la premsa catalana havia perdut. Anant bé les coses, tots tenim el nostre ‘moment’ i aquell fou el gran moment Barril. Titulava amb molta gràcia, escrivia amb una enorme agilitat. Era feliç i transmetia la seva felicitat al lector. Recordo un titular genial, en ocasió de la visita de Mijail Gorbatxev a Barcelona, després de l’anada oficial a Madrid. (Pasqual Maragall havia aconseguit una certa bicapitalitat, i totes les grans visites d’Estat a Espanya tenien una darrera jornada a Barcelona). Els soviètics van ser una mica freds amb Jordi Pujol, en un moment en el que el nacionalisme català s’havia enamorat de la metàfora lituana: “Nosaltres som com Lituània, però Espanya no és la URSS”, solia dir Pujol. El president, murri, volia ser lituà, però també volia sortir a la foto al costat de Gorbatxev, en aquell moment gran estrella de la política mundial. Hi va haver fredor. “Quien siembra Vytautas, recoge Landsbergis’, va titular Barril, jugant amb el nom Vytautas Landsbergis, primer president lituà després de la independència.
Era genial en Joan, però la política no fou, veritablement, la seva gran passió. Hi havia alguna cosa de la política que se li escapava. I no pas per manca de comprensió. La política obliga a viure el món d’una manera molt cerebral. La política, en el millor i més nobles dels casos, és càlcul i hipòtesi continua. La política tendeix a allunyar la mirada de la Vida, i en Joan, per damunt de tot, estimava la Vida. Tots els diaris de Barcelona el van voler tenir i al cap d ‘un temps va fer un salt interessant a la ràdio. L’última vegada que ens vam veure va ser a Madrid, ara fa un any, als estudis de Catalunya Ràdio. Cordial i alegre, com sempre, em va semblar llegir en la seva mirada un deix de tristesa. Entre l’ànima d’en Joan Barril i l’esperit de l’època -de l’època actual, vull dir- hi havia una contradicció potser insalvable. Una contradicció potser mortal. Ahir a la tarda vaig tenir un sotrac. El pas del temps. La roda del temps. Adéu, amic.
