Fa 17 anys es va exhibir al CCCB La ciutat de la diferència. Comissariada per Manuel Delgado, l’exposició mostrava la dificultat de descriure qualsevol tipus d’identitat que no tingués en compte el seu dinamisme i la seva capacitat d’intercanvi. El record de l’exposició envelleix bé i aplicant la seva pròpia recepta, la tesi principal manté la seva validesa. No hi ha fotos fixes d’una cultura ni d’un país i això no vol dir que totes les fotos siguin iguals. Aquí tenen al PSC i al PSOE retratant Catalunya des de Granada amb una càmera fosca, traient-la petita i a l’inrevés.
En fi, al que anàvem. Al pati del CCCB es va instal·lar una petita torre de Babel. Ni fotos fixes ni interpretacions sagrades del passatge bíblic. N’hi ha que difereixen de l’oficial: per premiar tant esforç Déu va beneir els homes amb la diversitat de llengües. Històries paral·leles, aquest mateix any el CCCB donava auspici al Fòrum Babel. Desconec si el Fòrum es va inspirar en la torre, però per descomptat, va preferir la tradició de l’Església sobre la maledicció de les llengües per redactar el seu manifest. El castellà estava discriminat, calia tenir estómac.
Ciutadans hi era sense estar. Per aquell llavors Rivera i Cañas no ho sabien, però s’estaven reformulant el seu nínxol electoral i la seva identitat política, les essències del seu partit. Els llavors dirigents del CCCB són irreconeixibles, però a Ciutadans segueixen on se situava aquella gent dels noranta que no s’havia mogut dels setanta. Immòbils, s’han passat anys intentant contraposar ciutadania a nacionalisme i per acabar sent més nacionalistes que ningú. Deien oferir un model de ciutadania que partia del liberalisme ni més ni menys. Tornant als setanta, juntes liberalisme i constitució en la mateixa frase i es penja l’ordinador. Deien lluitar contra els dogmes identitaris però l’han acabat superant en l’afany, tant que han arrabassat al PP la bandera espanyola.
Per sobre de tot, deien, Ciutadans va néixer per tornar a les arrels de la democràcia, aquesta on no hi cap el dret a decidir. És el que té ser un identitari redomat, la identitat no es pot canviar, és una i eterna. I, a més, la bona és la seva, la seva forma de ser espanyols. Les altres són sempre excloents.
Han atiat tant el foc del conflicte lingüístic que només els queden cendres. Tot flueix menys ells, el mes passat es va atorgar el Premi Nacional de Cultura a Eduardo Mendoza, un dels signants del manifest de suport del Fòrum Babel. Fa mesos em van preguntar si escriptors catalans que escriuen en castellà haurien d’optar als premis nacionals, mentre ho redacto em sembla tan obvi que no continuo.
Algunes coses han canviat tant que avui el fet que Mendoza signés el manifest del Fòrum Babel és molt més el seu problema que el meu. Altres coses canvien a pitjor, el meu problema consisteix a veure com gairebé al mateix temps el Partit Aragonès nega la ciutadania aragonesa a Jesús Moncada, redueix el català a una caricatura i resumeix d’aquesta manera el tractament de la diversitat que l’Estat ha donat als seus llengües i nacions, més súbdites que ciutadanes.
L’evolució dels fets és tan ràpida que el Govern de la Generalitat ha d’embeinar la imbecil·litat del registre d’adhesions, són els ciutadans amb minúscules de Catalunya els que decidiran de quina manera volen que se’ls registri, faltaria més. I aquest aval dependrà de l’avaluació continuada de fets i paraules. Mentrestant, els Ciutadans amb majúscules pretenen fer-nos creure que el registre de facto que suposa un DNI o la suposada servitud a un llibre editat l’any 1978 és suficient per mantenir viva la identitat i la cohesió. Molt al seu pesar, hi ha els individus i els col lectius i els dos s’expressen, canvien, avancen i, sobretot, es relacionen amb altres i entre si.
I és que ciutat i ciutadania, per si mateixos, són conceptes tan plens o tan buits com nació i nacionalisme. Com democràcia i liberalisme. Una altra cosa que es podia aprendre a La ciutat de la diferència. Res, que no la van veure, van ser-hi sense ser-hi.
