Europa és un antic gresol en el qual conviuen diverses sensibilitats nacionals que s’han anat forjant al llarg dels segles com Alemanya, Suècia, Polònia, Ucraïna, Rússia, Sèrbia, Croàcia, Dinamarca i Holanda, entre moltes altres. Espanya és, al seu torn, un altre antic gresol atès que dins de l’Estat conviuen també diverses sensibilitats nacionals. Amb la implantació de la democràcia, la Constitució va pretendre solucionar aquest problema reconeixent l’existència de nacionalitats i regions, encara que lamentablement no va determinar quins eren, establint la possibilitat que la ciutadania d’aquells territoris que ho desitgessin poguessin organitzar-se com comunitats autònomes.
La Constitució no establia ni que tot Espanya hauria de organitzar-se en comunitats autònomes, ni quantes havien de constituir-se. El model territorial era completament obert i finalment, amb l’anomenat cafè per a tothom, tot el territori de l’Estat va quedar organitzat en comunitats autònomes. Algunes tenien una identitat pròpia mentre que altres no la tenien.
A la vista del repte sobiranista català sembla evident que la solució adoptada, les actuals comunitats autònomes, no ha satisfet les aspiracions d’una part rellevant de la població, i que el problema català del qual ja parlava Ortega i Gasset en 1932 no està resolt. Mentre que una part significativa de la població de Catalunya entén que forma part d’una nació que no és Espanya, sinó Catalunya, una altra part significativa d’aquesta població entén que forma part d’una nació que és Espanya.
Lamentablement no podem quantificar aquestes parts de població, atès que la forma de saber-ho és acudir al principi democràtic i preguntar directament, cosa que no s’ha permès. L’existència d’aquesta fractura d’identitats l’obtenim analitzant el vot en les successives eleccions autonòmiques. Comprovarem que mentre que en la major part de les comunitats autònomes existeix únicament l’eix dreta-esquerra, al qual ara s’ha de sumar el de vella política-nova política, a Catalunya hi ha addicionalment un altre eix, el del nacionalisme català-nacionalisme espanyol, que es manté permanentment al llarg de tota la història democràtica.
El problema de fons prové de la concepció que s’ha donat a l’Estat que va instaurar la Constitució, que entén que Espanya és de matriu castellana, és a dir, que identifica la matriu espanyola amb la castellana. Davant d’això, una altra concepció possible és entendre que Espanya és un Estat que integra, que articula, les diverses sensibilitats nacionals. Espanya ha d’assumir que parts significatives de la seva població parlen i tenen sentiments identitaris diferents.
Espanya només es consolidarà quan sigui capaç d’integrar totes les sensibilitats nacionals que la integren. No es tracta que l’Estat permeti la subsistència d’identitats diferenciades, sinó que l’Estat sigui l’agrupació voluntària de diverses sensibilitats nacionals que s’articulen, d’igual a igual; no es tracta que l’Estat permeti a les comunitats autònomes amb llengua pròpia que puguin usar-la i que fins i tot sigui oficial en aquella comunitat, sinó que aquestes llengües siguin promocionades per l’Estat com a pròpies. Per això s’hauria de canviar la cultura política: passar d’una cultura política tolerant amb les sensibilitats o identitats nacionals a una altra que cultura política suposi la suma de totes elles.
En aquesta línia hauria d’establir una negociació en la qual les comunitats autònomes que ho desitgin puguin plantejar quina és la seva posició sobre la seva articulació amb l’Estat, i aquest al seu torn pugui explicitar quina és la seva posició. Per a això s’haurien d’estudiar els nombrosos dèficits del sistema institucional, cercar en els diferents models existents en altres països i triar i adaptar el que susciti major consens. Entre d’altres aspectes, hauria de reformar el sistema de finançament, que podria inspirar-se en el sistema alemany; repensar el sistema de repartiment de competències; protegir les llengües minoritàries i reformar el Senat com a autèntica cambra de representació territorial, a la manera dels Estats Units o d’Alemanya, encara que aquests models són completament diferents. La solució als problemes no és negar la seva existència sinó diagnosticar-los i, en democràcia, negociar les solucions. El problema és que les forces polítiques tradicionals no impulsen les reformes i el malestar ciutadà segueix creixent.
