Un amic de Vallirana m’ha enviat l’article del senyor Félix De Azúa publicat en EL PERÍÓDICO » del 26 d’agost, en el qual el nostre personatge dóna una visió molt particular d’una visita que ha fet a Perpinyà, capital de la Catalunya Nord. Al contestar-li, no sé si fer-ho parodiant el seu article »Madrid finança la castellanització de París, on els ciutadans viuen més bé que nosaltres » o de referir-me a aquella dita popular de casa nostra « Anar a Roma i no veure el Papa ».
Anem a pams : Començarem pel principi. Allà pels anys 90, aquest senyor fou director de « El Instituto Cervantes » de París. I com que es tracta de vigilar com es gasten els nostres diners, (avui i ahir) un servidor de preguntar : Senyor De Azúa, quin era el seu salari ? Quants empleats hi havia al dit « Instituto » ? Quants « Institutos Cervantes » hi ha escampats arreu de la geografia planetària. I, perquè fer ? Quants mestres hi ha arreu del món per impartir classes de castellà ? A fills, nets o descendents d’espanyols, que si bé tenen la doble nacionalitat, no vindran mai a Espanya, puix que viuen millor allà on es troben. Llegint al senyor De Azúa, es té la impresió que els drets els tenen només uns. Potser, no m’he donat compte que encara impera allò del « derecho de conquista ».
Per aquelles dates que el senyor De Azúa hi era, vaig visitar París. No vaig trobar-me cap parisenc que parlés castellà. No vaig veure ni una sola bandera espanyola. Què hi feia a Paris senyor De Azúa ? I com que no vull fer comparacions, la ciutat em va agradar molt, més que certes ciutats de la penísula, que no citaré, per tal de que « els rústics del lloc et busquin i et trenquin una bandera (roja y gualda) al crani ».(La itàlica és del senyor De Azúa)
Avui, i gràcies a les Autonomies, la major part de Governs tenen delegacions a diferents països. En tenen Galícia, el País Basc, Astúries, València, Extremadura, Andalusia, etc. I les hi tenen d’acord amb els seus criteris o les seves necessiats i prioritats. O cal pensar que sols peca Catalunya, i que molesta a certa gent que Catalunya vulgui ser present allà on creu que li pertoca ser-hi?
I anem a alló dé “anar a Roma i no veure el Papa”.
De banderes catalanes, sempre n’hi ha habut a Perpinyà. Recordaré l’emoció que vaig ressentir a finals del 1945 quan vaig veure la quantitat de banderes catalanes que onejaven al vent. Cert, arribava d’un país on la bandera d’un poble havia estat prohibida, la dança i la parla i la lletra d’un poble també. Qui les pagava aquelles banderes ? La Generalitat ? El senyor Terradellas teniu prous mals de cap per sobreviure.
La catalanització d’aquesta part del territori català que pertany a França, no ha estat l’obra de cap maniobra de conquesta. La catalanització la portaren amb ells aquells milers de catalans republicans que, una vegada acaba la guerra a França, es recolliren per aquelles contrades procedents dels camps de concentració, de les unitats combatents, o de les companyies de treballadors estrangers, per tal d’apropar-se més de les terres de l’altre costat del Pirineus amb l’esperança de tornar-hi aviat. I foren ells que redonaren vida als grups sardanistes, a la llengua i l’amor a la cultura catalana.
Que hi ha molt a fer ? Cert ! Citaré a tall d’exemple una decisió del Consell General (Diputació) de Perpinyà de desembre del 2007 que comença dient: “La llengua catalana, nascuda mil anys enrera, és un dels pilars de la nostra identitat, del patrimonii de la riquesa de Catalunya del Nord”. Aquest document fou votat per la totalitat dels Diputats Provincials, menys 7 abstencions.
Avui, a Catalunya Nord hi ha prop de 70 colles sardanistes, tant o més d’Esbarts dansaires, dues colles de castellers, corre-focs i altres manifestacions populars. L’esbart « Esclat de Joventut » de Perpinyà, en el seu programa, variat i riquíssim, hi figuren no solament les danses catalanes, sinó moltes d’Aragó, de València i sobretot, de Mallorca, tenint en compte que en un moment donat formaren part del reialme de Mallorca. Hi ha aplecs de sardanes tot al llarg de l’any. Tant o més que a qualsevol comarca de la Catalunya Sud. HI actuen set o vuit cobles de l’indret. A les escoles, cada any creix el nombre d’ alumnes que aprenen el català.
Senor d’Azúa, vosté no ha visitat Perpinyà. Vosté s’ha passejat pel Palmarium. Si torna a Perpinyà, demani a La Casa Pairal (Informació i Turisme) el programa de les festes populars. Preciso bé : Festes Populars. Arribis fins el barri de Sant Jaume. On hi viuen els gitanos. Els gitanos catalans. I que parlen això: el català.
I no voldria acabar, sense recordar-li la pregunta inicial: Quin era el seu salari al “INSTITUTO CERVANTES » de París ?.
.
Cordialment
