Benvolgut President,
Et dic Isidoro, doncs, avui més que altres vegades, recordo la primera vegada que vam coincidir. Eres l’Isidoro de la camisa de quadrets petits, acompanyat de Txiki (qepd), vestit d’excursionista. Érem molts catalans a la reunió. La veritat és que no vam veure en tu un socialista internacionalista, sinó un socialdemòcrata regeneracionista espanyol, el que clàssicament dèiem un “Costista”, el d’una Espanya “escola i rebost”. Ja ens anava bé, eres un hàlit d’aire fresc en els ambients de la tardodictadura, una esperança d’una Espanya integradora de pobles i bolcada en donar una dignitat, un motiu de sentir-se feliçment vius, a uns pobles treballadors i ferotgement treballats.
I per tu vam apostar. Sincerament. Així com a pares i avis van fer-ho amb les seves banderes al defensar l’Espanya republicana, així vam apostar per tu, el teu compromís, el teu compromís i la teva (nostra) generació. Recordo que el meu avi em deia ha d’arribar un dia en què exhibir un passaport espanyol no sigui una vergonya”. I a això vam apostar, a això.
Et dic això perquè, com recordaràs, vaig ser el Delegat del teu Govern a Catalunya durant onze anys (1982-1993), i m’ho vaig prendre sincerament seriosament. Vaig fer el que vaig creure que havia de fer, en consciència, i no me’n penedeixo. Vaig creure, i encara queda alguna llumeta d’esperança, que els aliats naturals nostres eren els pobles d’Espanya, de les classes populars i també de les il·lustrades. El teu regeneracionisme em semblava, i als meus companys també, l’opció justa per treure el país del pantà.
I en veritat el país va sortir bastant del pantà. I em semblava malament que gent que havien crescut en el fons amb el sistema anterior, disfressessin la seva afecció a la vella oligarquia de senyorets, militars i capellans, amb un presumpte catalanisme. El que ens feia mal és que el catalanisme verbal, que no és altra cosa que cada un li deixin ser com és, s’aliés amb qui l’havien reprimit, i només per mantenir una posició de privilegi.
Però el sentiment de nació no és de dretes n ide esquerres. És d’identitat. I es pot ser internacionalista, com em sento, i rebel·lar-me quan vulguin convertir-me al nacionalisme espanyol. Respecte per a tothom.
Per tot això teves declaracions m’han ofès en la meva memòria. Em disgusta moltíssim que la teva trajectòria s’enterboleixi amb actituds tan llunyanes d’això que encarnaves.
Els catalans nazi-feixistes són una ultraminoría, i la majoria del poble l’únic que vol és ser com és, i que el deixin decidir-ho. El català mitjà el que vol és ser “ciutadà”, no “súbdit”.
S’ha sentit marginat, menyspreat, i assetjat. En vint anys la reculada ha estat brutal. I molts es pregunten si val la pena continuar així, entre els parracs, que no esquinçalls, d’un Imperi ja mort….
Els realment nazi-feixistes estan entre la Moncloa i el Passeig de la Castellana (que no el poble noble de Madrid), i en la lògica anti-política d’algun sector d’una pseudo esquerra, a la que millor li quadraria l’adjectiu de justicialista.
Tampoc som Albània. Els albanesos han patit molt i els respecto. Entre uns Imperis atroçment caducs, i uns veïns complicats, han patit la seva. Però no som això. Som a la mateixa entranya d’Europa. Si us plau!
I arguyes la legalitat. Ho comprenc. Sense aquests dos arguments menyspreables que has exhibit. Em semblaria raonable que si votessis en un referèndum ho fessis amb un “no” a la independència. Em semblaria conseqüent.
Però hi ha també la legitimitat. I és legítim que es respecti la voluntat del poble, que és qui en definitiva fa les lleis….
És un conflicte clàssic. En la Història s’ha resolt amb les armes (que ni tu ni jo volem en absolut) o per les urnes…
Doncs deixa’ns votar! Si s’hagués optat per això fa temps, igual sortia reforçada la teva opció. Ara ja no ho sé.
Si surt que “no”, no seré molt feliç, però podré circular pel món, com volia el meu avi, sense “sentir la vergonya d’exhibir un passaport espanyol”…
Però ” deixeu-nos votar en referèndum!!!
Una abraçada
Francesc Martí
Perfil de Facebook de Francesc Martí
