Les diferències de nivell de vida entre els països de la UE i una gran part dels països del nostre entorn sud i est, són molt importants. En alguns casos, abismals. La gran diferència d’expectatives a un i altre costat de les fronteres provoca un corrent important i creixent d’immigració. D’altra banda, mentre a Europa la taxa de fertilitat segueixi per sota de 2, amb perspectives de decreixement de la població, i mentre que en alguns països del Magrib o del Sahel segueixi sent de 4 o de 6, seguirà l’explosió demogràfica, i el fenomen es convertirà en permanent. En bona part com a conseqüència de l’anterior, els conflictes armats al nord d’Àfrica ia l’Orient Mitjà, es multiplicaren i tindran un gran efecte d’expulsió de les poblacions. Les persones a la recerca d’asil se sumen als immigrants (sovint, dues coses difícils de distingir) i per això crec que l’arribada de persones d’altres països va ser un dels fenòmens que es convertirà en constant i creixent en la UE. No és d’estranyar que hi hagi interès i preocupació per aquest tema. En paral·lel a moltes altres convocatòries, amb l’ajuda de CaixaForum, la Fundació Ernest Lluch va organitzar la setmana passada un diàleg entre Anna Terrón, ex-Secretària d’Estat d’Immigració, i l’ambaixador Àngel Losada, enviat especial al Sahel i a Líbia, dos bons coneixedors del problema. Vull deixar constància d’algunes de les meves conclusions, evidentment, personals.
1. Bombes de rellotgeria. Vivim ara a la UE un moment de crisi a causa de les conseqüències de la guerra a Síria, conflicte que serà llarg i difícil de solucionar. Però, al marge de Síria, hi ha altres bombes amagades que poden explotar en els propers temps a l’Orient Mitjà, i els països de la zona no estan en condicions d’absorbir els probables fluxos de població que això ocasioni. A més, els nivells de pobresa i d’injustícia existent en diversos països del nord d’Àfrica provoquessin probablement nous conflictes. La UE no pot seguir confiant que siguin els Estats Units els que intervinguin per evitar-los o per ajudar a solucionar-los. Sense una major cohesió en les actuacions polítiques de la UE davant l’exterior, i sense una major capacitat de cooperació financera amb els països del nostre entorn, seguirem sent un actor residual que defraudarà les expectatives existents, tant dins com fora. Necessitem més unió política i un pressupost comunitari més potent, per a aquest i per a altres fins.
2. La primavera àrab. Hem de fer una reflexió crítica sobre el que ha significat, i acceptar que, tot i els entusiasmes i esperances que va suscitar a Europa, els avenços democràtics han estat molt pocs (només a Tunísia), i algunes de les seves conseqüències estan molt lluny del que s’esperava. És més, s’han creat noves dificultats per a la cooperació amb alguns dels països de la zona. El cas més clar és la gestió europea de la revolució a Líbia, que segurament ha contribuït a convertir aquell territori en un “Estat fallit”, amb dos governs i dos parlaments, i que ha deixat un buit polític que ha facilitat l’actuació de xarxes mafioses per al tràfic creuat d’armes i de persones. Sembla que ara pot arribar a una solució, encara que inestable…
3. El dret d’asil. La UE hauria de revisar el principi que un refugiat ha de sol·licitar l’asil, i romandre, al país de la Unió pel que entra a la mateixa. Els “països d’entrada”, sigui aquesta per terra o per mar, no són precisament els que estan en millors condicions per acollir-los, ni són els que els refugiats busquen com a destinació. Aquest principi crea problemes per a l’espai de Schengen, contribueix a crear trànsits interiors de refugiats organitzats per màfies europees, i a construir murs en algunes fronteres.
4. Immigrants i refugiats. No hi ha dubte que, d’acord amb les convencions internacionals, els “refugiats” (els que fugen d’una guerra) tenen una prioritat total respecte dels “immigrants”, (els que busquen un futur millor) , ja que els països tenen l’obligació de concedir-los l’asil. No sé fins a quin punt aquesta distinció no hauria de desenvolupar-se i matisar-se més, ja que les guerres maten, però la misèria i la fam també, encara que sense fer soroll…
