Raimon Obiols: L’apunt del dia/411 (Ordre del dia, desordre del món)

Gran Milagros Pérez Oliva. Així comença avui la seva carta als lectors, presentant les informacions i cròniques del dia a El País:

«Avui trobareu notícies insòlites: un fiscal general sotmès a judici per revelar secrets que altres ja havien publicat; un govern, el d’Israel, que bombardeja el país que actua com a mediador en la guerra contra els palestins; un exèrcit invasor que llança octavetes sobre una població exhausta i famolenca perquè es desplaci “per la seva seguretat” a un altre lloc que tots saben que també bombardejarà. I, aquesta matinada, una notícia encara en desenvolupament: l’abatiment per part de Polònia de diversos drons russos després d’una “violació sense precedents del seu espai aeri”. Contat així, no em negareu que tot això dibuixa un món recargolat i estrany».

No em negareu que no li podem negar. L’inquietant ordre del dia d’avui s’inscriu en el desordre actual del món, més inquietant encara: l’extrema dreta aporrinant a les portes de França i del Regne Unit; les dèries diàries i les repetides atzagaiades de l’inquilí de la Casa Blanca; l’humiliat desconcert de Brussel·les; la perpetuació de la guerra a Ucraïna i al Pròxim Orient, etcètera. Amb aquest panorama a la vista, què podem esperar?

Sobretot, hem d’esperar no perdre l’esperança. Com a epígraf del seu llibre Waste Land (Tierra baldía), Robert Kaplan posa aquesta citació del filòsof Roger Scruton: «… l’esperança, si se separa de la fe i no és temperada per l’evidència de la història, és un bé perillós, i amenaça no només aquells que l’abracen, sinó també tots els qui es troben a l’abast de les seves il·lusions».

És una veritat a mitges. El foc creuat de les esperances escatològiques i violentes, i de les reaccions corresponents no menys violentes, és una tràgica evidència de la història. Però també ho és que sense l’esperança de molts dels que ens han precedit en la història, sense les lluites que emprengueren per un món més just i més digne, el món seria un infern.

També és evident que el món pot esdevenir dantesc (amb una economia i una natura abandonada als depredadors, una democràcia abandonada a l’autocràcia, una societat abandonada als oligarques) si per resignació, mandra o cinisme, abandonem l’esperança i la causa comuna de molts contra la barbàrie.