Parlem amb propietat de la fiscalitat dels catalans dins l’Estat i de l’estat de la Hisenda de la Generalitat.
Primer, escardem la tan esbombada xifra de 16.410 milions d’euros (8,4% del nostre PIB): com a dèficit fiscal català a Espanya, amb dades del 2009. Com podrem aprendre de l’hisendista Antoni Zabalza (El País, 19-XI) aquesta escandalosa xifra correspon, exactament, al dèficit estructural, permanent al llarg del temps, aplicant la metodologia del flux “monetari” (segons el lloc de “recaptació” fiscal i el de realització dels “pagaments” associats al servei públic).
Ep! però si apliquem el càlcul del flux de “benefici” (segons la residència de qui finalment paga l’impost i en “rep” els serveis públics) llavors el mateix concepte arriba als 11.261 milions d’euros el 2009: el 5,8% del PIB.
Per tant, l’ús d’un mètode del flux monetari suposa una sobreestimació del 45%… Déu ni do… A. Zabalza rebla que al període 2006-2009 el nostre dèficit estructural segons els fluxos de beneficis fou del 5,7% del PIB.
Aquesta xifra la compara amb la que pertocaria dins un sistema fiscal estrictament proporcional, on la despesa pública fos distribuïda segons la població de cada CCAA (nosaltres, 18,5%). Amb aquesta premissa, encara inexistent, la solidaritat fiscal estructural, el 2009, de la riquesa catalana dins Espanya fóra de 8.475 milions d’euros. Conclusió: un desviament, injust/constantment injust, de 3 mil milions d’euros; un excés de contribució a la solidaritat anual de l’1,5 del PIB. Exactament!. Motiu pel qual ens pregunta: per un punt i mig del PIB (anual) català, val la pena assumir els alts costos de transició associats al procés independentista? (Antoni Zabalza).
Fins aquí les xifres del nostre dèficit estructural. Però cal haver-se-les amb les dels ròssecs conjunturals, condicionats pels cicles econòmics… I vet ací que, per mor de les transferències estatals – de cobertura de la crisi per al catalans – des de la caixa comuna de Madrid, el 2009 hem hagut de tenir un superàvit conjuntural de 15.276 milions d’euros. En definitiva, el 2009, per culpa del cicle depressiu més colpidor en una economia industrial com la catalana, hem tingut un –no desitjable– superàvit fiscal final de 4.015 milions d’euros. Comparem-ho amb les xifres de l’IESE Martínez Abascal (El Periódico) per al període 2006-2009: en miliards, – 15; – 16; – 7; + 4.
Passem, per acabar, a les trifulgues del conseller Mas-Colell. Ni ZP – amb la Chacón al Govern central – ni Rajoy ens han ingressat els més de 3.000 milions d’euros del fons de competitivitat i de deutes pendents per infraestructures: la pràctica de centrifugació del deute de l’Estat a les CCAA prou denunciat per Antoni Castells. Altrament, sense accés a cap préstec al mercat (ni l’estrella de Caixa, ni el seny del BS) ens han abocat al Fons de Liquiditat: demanant 5.370 milions d’euros, que comportaran 2.000 milions d’euros en 10 anys d’amortitzacions…
Heus ací el panorama més exacte: 3.000 milions d’euros d’injust dèficit estructural, any rere any + 3.000 milions d’euros de deslleialtat acumulats. Ajustaments aplicats, compromesos al federalisme cooperatiu del CPFF: 4.578 euros.
