Ens trobem en el quart any de la crisi i la perspectiva ens fa pensar en la famosa dècada perduda d’Amèrica Llatina en els anys vuitanta del passat segle. A hores d’ara es tendeix a oblidar que el seu origen va ser la implosió d’un sistema financer desregulat, ple d’una enginyeria financera carregada de fum, sense relació amb l’economia productiva. Això va arrossegar l’economia real a una recessió mundial, especialment greu en els països centrals, com a epicentre d’aquest absurd sistema.
Avui s’enfronta la situació del deute sobirà derivada de la crisi financera, com un problema de solvència, que no existeix, encara que el més greu sigui la manca de liquiditat i de creixement econòmic que és generador d’ocupació. Error d’estratègia, en particular a la zona euro, que pot contreure dramàticament l’economia i agreujar la crisi del deute, a més de fer-nos oblidar les causes originàries i per tant, no actuar sobre elles. Aquest enfocament està qüestionant la cohesió social que ha definit l’època de reconstrucció i desenvolupament d’Europa des de la Segona Guerra Mundial.
Tota una gran paradoxa: el model triomfant del neoconservadorisme desregulador que s’inicia en els vuitanta del segle XX, domina l’escena de la globalització fins a l’esclat de 2008 i, com a resposta, la mateixa corrent ideològica, majoritària avui a Europa, s’oblida de les causes de la crisi i centra l’estratègia en les conseqüències d’aquesta. Les forces representatives del centre esquerra progressista se senten arraconades i a la defensiva a la Unió Europea i assetjades per la pressió de la dreta més extrema als Estats Units.
Alhora, creix el nacionalisme antieuropeista, el virus destructor d’Europa al llarg del segle XX. De nou la paradoxa: les propostes de governança econòmica europea, imprescindible perquè funcioni la Unió Monetària, pel seu enfocament erroni, acceleren les pulsions nacionalistes en tots els racons d’Europa. Una barreja explosiva que introdueix més confusió a la ciutadania, que veu els seus governs inermes davant l’hegemonia dels “mercats”.
En aquestes circumstàncies necessitem, més que mai, una proposta socialdemòcrata i europeista, des d’un pensament renovat, capaç de comprendre les implicacions del canvi civilitzatori que vivim a nivell global. No pot ser merament defensiva del que s’ha aconseguit fins ara amb aquest model que Lula definia com “patrimoni democràtic de la humanitat”, per no caure en la denúncia sense alternativa del pensament neoconservador que ens va portar a la crisi.
Europa no té un altre camí en la globalització que més Europa, més sobirania compartida per avançar en la governança econòmica de la Unió i en la seva projecció rellevant cap a l’exterior. Aquest impuls hauria d’excloure de la nostra agenda les temptacions nacionalistes i proteccionistes que persegueixen rèdits polítics a curt termini. Però aquest impuls cap a una major integració europea no es pot formular des d’una estratègia equivocada com la que domina la realitat actual, provocant desesperança ciutadana davant la contracció de l’economia, l’augment de l’atur i la liquidació de les xarxes de cohesió i solidaritat. Es demanen sacrificis reals i s’ofereixen esperances incertes.
És l’oportunitat per a una opció renovada socialdemòcrata i europeista. Necessitem ajustar els nostres comptes públics, controlar els dèficits excessius i el deute en augment. Però no necessitem una teràpia brutal que oblidi la necessitat de créixer i generar ocupació. Tenim un problema de deute però no de solvència. Necessitem liquiditat perquè arribi el crèdit a l’economia productiva i hagi creixement i ocupació. Podem i hem d’activar el Banc i el Fons Europeu d’Inversions i convocar els que vulguin participar amb els seus excedents d’estalvi -com la Xina i altres emergents- en un gran fons per invertir en infraestructures energètiques, de xarxes, d’autopistes del mar…, que impulsin la modernització i el creixement generador d’ocupació a Europa.
Però no hem d’oblidar l’origen de la crisi. L’habilitat neoconservadora, la dels actors financers, la de les agències de qualificació consisteix en fer-nos oblidar les correccions de fons que necessita el model d’economia financera sense regulació i plena de fum que ens va portar a aquesta catàstrofe. Els governs estan condicionats obsessivament per les “primes de risc”, les valoracions de les agències -sense legitimitat, ni d’origen ni d’exercici-, enterrats en una espècie de lluita de supervivència dia a dia, que els distreu de les causes de fons que van provocar la situació actual. Ni tan sols s’aconsegueix el consens mínim per imposar una taxa a les transaccions financeres. La resistència no es produeix pels efectes recaptadors d’aquesta taxa, sinó pels efectes reguladors que permetrien controlar els moviments especulatius de curt termini que afecten dramàticament el valor de les empreses i pertorben el funcionament de l’economia real.
A més l’esquerra ha de proposar, sense por, les reformes estructurals necessàries per avançar cap a una economia altament competitiva, que premiï la productivitat per hora de treball, l’excel·lència en el producte final, la innovació i l’esperit emprenedor. Un model sostenible econòmicament i mediambientalment, per competir en una economia globalitzada que ens està marginant. Només així podrem afegir el valor suficient per defensar -a l’ofensiva- la cohesió social que ens identifica, millorant un sistema sanitari públic, una educació i una formació professional de qualitat, que ens permeti arribar a tothom, igualar oportunitats i competir amb avantatge.
Si volem que hi hagi una alternativa d’esquerra majoritària, que inclogui al centre de l’espectre social i polític, als joves i als grans, hem d’utilitzar els nostres valors per aplicar-los a la nova realitat. Nosaltres, socialistes espanyols, ho vam fer en els vuitanta, abans que altres parlessin de “terceres vies” per a la socialdemocràcia. La societat ens va entendre i ens va recolzar. Una vegada més he de recordar que l’esquerra no pot cometre l’error de confondre els instruments amb les finalitats, ni la ideologia amb la vestidura buida d’idees amb què s’encobreixen alguns. I, en cada època històrica, cal saber renovar les idees i els instruments per ser fidels als valors de solidaritat i llibertat que ens impulsen.
El País
2 Comments