Benvolgut José,
Des que ens vam conèixer, fa ja més de tres anys, han estat més aviat poques les converses que hem tingut ocasió de compartir, però crec que des d’un principi es va generar entre tots dos el que jo interpreto com una mútua corrent de simpatia. Potser per la nostra comuna filiació com a cristians socialistes -o socialistes cristians-. Alhora, per a cap dels dos era un secret que les nostres respectives visions sobre la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya estaven molt allunyades, fins a extrems gairebé antagònics- però vull pensar que no del tot incompatibles-. Vam tenir ocasió de comprovar-ho en una sincera xerrada en els teus temps de president del Congrés.
No obstant això, per gran que sigui la distància, crec en el diàleg. Crec que és l’essència de la democràcia i entenc que tu també ho veus així. Crec, a més, que “El Ciervo” ha estat, des dels seus inicis, un gran promotor el diàleg, una revista pont entre totes les Espanyes: entre cristians, agnòstics i ateus, entre l’esquerra democràtica i la dreta democràtica, però també -i molt- entre Catalunya i la resta de l’Estat i, dins de Catalunya, entre la cultura catalana en català i la cultura catalana en castellà. Crec que en els temps venidors caldran, més que mai, espais-pont com “El Ciervo” i, encara més, persones-pont, amb ganes d’afrontar des del diàleg les enormes tensions que s’acosten.
Amb aquest ànim em disposo a comentar algunes de les teves declaracions sobre el procés que s’ha obert a Catalunya després del passat 11 de setembre. No perquè m’hagin sorprès, sinó perquè diria que parteixen d’una lectura de la realitat catalana molt allunyada de la que fem aquí a Catalunya una bona part dels ciutadans. T’he sentit a dir més d’una vegada el següent: “El que no es pot és jugar a escacs i dir que l’alfil ara es mou diferent i que, si no és així, t’emportes el tauler.” La teva idea queda clara: cal unes regles del joc i no es poden canviar unilateralment. I aquestes regles del joc, em diràs, estan fixades en la Constitució del 78.
El problema és que per a molts catalans -m’atreveixo a dir que, a dia d’avui, per a la majoria d’ells- la Constitució del 78 és fonamentalment una promesa trencada, una oportunitat frustrada. Sí, aquella Constitució que quan va ser sotmesa a referèndum va rebre un suport molt majoritari de la societat catalana -perquè era vista com una ocasió única en tota la història contemporània d’Espanya que Catalunya pogués desenvolupar-se dins de l’Estat amb ple reconeixement a la seva identitat cultural i lingüística, amb un grau suficient d’autonomia competencial i, per tant, de poder polític, i amb una raonable justícia financera- no ha anat com s’esperava. Ha donat molt pocs dels fruits promesos: els conflictes de competències entre la Generalitat i el govern central han estat innombrables durant els últims trenta anys, la immersió lingüística, condició indispensable per a bona salut del català, és constantment qüestionada, en absoluta ignorància l’article 3.3 del text constitucional, el model de finançament ha ignorat de manera sistemàtica el principi d’ordinalitat, que és l’única garantia que la solidaritat entre comunitats sigui justa… I així podríem seguir fins a l’infinit: la manca d’equilibri en la inversió en infraestructures, el nul desenvolupament d’una veritable Cambra de representació territorial, la difícil participació de la Generalitat en els organismes comuns de l’Estat, l’exclusió del català de les institucions centrals de l’Estat, la negació de l’asimetria que prefigurava l’article 2, etc .
No era això el que els catalans esperaven de l’esperit constitucional originari. Per això, apreciat amic, estic d’acord amb tu: no es poden canviar les regles del joc unilateralment. Però, des del nostre punt de vista, és l’Espanya centralista qui les ha anat canviant a poc a poc durant els últims trenta anys de democràcia -aquests anys que, per altra banda, han portat tants fruits positius-. És l’Espanya poc amant de la diversitat, amb poca o nul·la cultura federal, que ha decidit que els alfils es mouen com torres, els cavalls com la reina i els peons com alfils.
La frustració definitiva d’aquella promesa va ser, sens dubte, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2010. La sentència no només negava l’Estatut -i, per tant, a tots els Estatuts- la possibilitat d’interpretar de manera flexible i evolutiva la Carta Magna, quan aquesta “funció interpretativa” dels Estatuts era precisament una de les garanties més necessàries per al correcte funcionament del pacte constitucional. El pitjor, el més greu, és que enfrontava l’ordenament constitucional amb la voluntat democràtica del poble català, expressada en el referèndum d’aprovació de l’Estatut -un Estatut prèviament votat al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals, que són els legítims representants de la voluntat popular-. Per què provocar de manera tan temerària un conflicte de legitimitats de conseqüències tan imprevisibles? Sobre això he reflexionat en un recent article (“L’última oportunitat”, El País 22/11/2012), als arguments del qual et remeto per no dedicar l’espai que aquí em correspon.
Avui, en fi, som on som: la Constitució és vista per una majoria de catalans com una norma d’escassa autoritat moral -i ben saps que, en democràcia, la legitimitat de les lleis és tan o més important que la seva mera legalitat-. Em sorprendria que t’estranyi. Per què els catalans haurien apreciar una Constitució que, tal com ha estat interpretada, no els protegeix sinó que els contradiu? A Catalunya cada vegada hi ha menys ganes de jugar a escacs, vist que a la partida territorial el tauler és propietat de la resta d’Espanya.
Llegeixo que has impulsat la Fundació Espanya Constitucional, que, segons explica la premsa, té com a objectiu la defensa de la Constitució. Tristos temps aquests en què a Catalunya molts se senten obligats a defensar els catalans d’una Constitució que s’ha acabat utilitzant com un ariet en contra, i a Espanya molts us sentiu obligats a defensar la Constitució dels catalans o, més ben dit, del procés polític que hem iniciat!
Però, metàfores escaquístiques a part, també t’he sentit dir recentment: “La Constitució no és eterna, però estableix com ha de ser reformada i, com bé sap tothom, la Constitució no admet que la reforma sigui per la força, ni a cops, ha de ser pel camí constitucional. (…) Si els catalans volen una Catalunya que sigui un Estat diferent de l’Estat que la Constitució consagra, el que no han de fer és res que sigui contrari a la Constitució. “Entès. No obstant això, molts són els que a Catalunya es pregunten avui amb escepticisme si aquest “camí constitucional” del que tu parles és un camí realment obert i transitable.
Durant molt de temps, he estat un acèrrim partidari de la reforma constitucional: per aconseguir per a Espanya un model territorial genuïnament federal, que faci justícia a la seva realitat diversa i que reconegui inequívocament la plurinacionalitat de l’Estat. He apostat per una Espanya federal, igual com aposto per una Europa federal. Però sé que, si Europa no és federal per un dèficit de centralització, Espanya no ho és per un excés de centralisme i d’uniformisme. Crec que la igualtat entre ciutadans i la justícia social no estan renyides amb el reconeixement de la diversitat i amb l’asimetria competencial entre territoris. Més aviat al contrari: des d’Aristòtil sabem que “la justícia és tractar igual el que és igual i tractar desigual el que és desigual”.
Els federalistes tendim a ser laics en matèria nacional: tots els nacionalismes ens semblen igual de bé -o, si vols, igual de malament-. Només des del nacionalisme espanyol es pot arribar a negar que Catalunya sigui una nació. Només des del nacionalisme català es pot arribar a negar que Catalunya pugui compartir un mateix Estat amb altres nacions d’Espanya. Per això, no em convenç l’equació “cada nació el seu Estat”. I per això he defensat llargament una Espanya plurinacional, que servís per igual a totes les nacions que alberga. Però, si en un Estat que acull a diverses nacions, l’única opció permesa és que aquest Estat estigui al servei només d’una d’elles, previsiblement la més gran, llavors a les altres nacions no els queda més que una alternativa: marxar per disposar d’un Estat propi.
Unitat, doncs, només a condició que es respecti i es reconegui la diversitat. Però, encara més important: unitat només a condició que es construeixi des de la llibertat de les parts. Si aquestes dues condicions valen per a Europa -i així és, efectivament- llavors haurien de valer també per a Espanya.
A finals d’octubre, et vaig sentir declarar el següent: “M’agradaria sentir-los que allà [al PSC] no hi ha ningú que no estigui per la unitat d’Espanya i els qui estiguin en contra de la unitat del territori, jo crec que els han expulsar.” Per un moment, em vaig donar per expulsat del PSC- del qual com bé saps sóc militant- perquè, per a mi, la unitat d’Espanya no és un dogma de fe: només és acceptable si va acompanyada d’una sèrie de condicions, algunes de les quals t’he anat apuntant al llarg d’aquestes línies. De totes elles, diria que, a hores d’ara, la més important és que la pertinença de Catalunya a Espanya sigui una decisió presa lliurement per part dels catalans.
Sí, estic parlant de l’anomenat “dret a decidir”, que és el dret de quedar-se o d’anar-se’n de l’Estat espanyol. Em diràs que l’actual Constitució no reconeix una sobirania pròpia, específica i separada de Catalunya. És cert: per això proposo fer una nova Constitució que sí que el reconegui, de manera explícita i inequívoca. Però, al mateix temps, m’atreveixo a defensar que el text del 78, en certa manera, feia un reconeixement implícit d’aquestes sobiranies específiques: quan parla en el seu preàmbul dels “pobles d’Espanya”, quan reconeix les autonomies com a espais democràtics propis, quan reconeix uns drets històrics que preexisteixen a la pròpia Constitució i que aquesta simplement s’actualitza.
T’ho diré d’una altra manera: Què hauria passat si la Constitució del 78, quan va ser sotmesa a referèndum, hagués tret un “sí” inequívoc a la resta d’Espanya, però hagués tingut un “no” rotund a les quatre províncies catalanes? Contesta’t amb sinceritat a aquesta pregunta: Quants minuts hagués durat? Per això, el constituent va ser prou intel·ligent com perquè la Carta Magna incorporés moltes de les demandes dels partits catalans: sabia que sense el suport de Catalunya la transició s’embarrancava. Calia aconseguir un “sí” clar a Catalunya, més enllà del “sí” del conjunt del poble espanyol. Què és això sinó reconèixer implícitament una sobirania catalana?
Però un cop trencat o, si prefereixes, dissolt l’esperit constitucional originari, Catalunya exigeix ara que aquest reconeixement implícit esdevingui un reconeixement explícit. Avui, al Parlament de Catalunya, de 135 diputats 107 s’han compromès en les últimes eleccions amb el “dret a decidir”: la dada parla per si sol. Per això, si des d’Espanya hi hagués la valentia d’intentar arreglar el problema català amb un nou pacte constitucional però aquesta nova proposta no incorporés aquest dret, aquesta nova Constitució seria rebutjada per una majoria de catalans. La qual cosa no només no arreglaria el problema, sinó que probablement ho empitjoraria. En un eventual referèndum constitucional, a Catalunya només guanyaria el “sí” en cas que el text reconegués i regulés aquest dret. Tingues aquest pronòstic per més que segur.
Preveig la resposta: atès que el “dret a decidir” no és acceptable, perquè la unitat d’Espanya, per principi, no es discuteix, millor ens quedem com estem i ens oblidem de reformes constitucionals. És a dir, ens quedem amb la Constitució del 78 -tal com l’ha deixat la sentència del TC sobre l’Estatut, per a més precisió-.
Però, si ens quedem com estem, tinc dubtes fonamentats que, al final, ens acabem quedant com estem. Perquè, si deixem les coses com estan, no és una hipòtesi desgavellada pensar que els catalans acabin demostrant una voluntat clarament majoritària -i sostinguda en el temps- d’anar-se’n d’Espanya. I, en aquest cas qui pot assegurar que, per molt que l’actual Constitució ho impedeixi, la secessió no s’acabarà produint? No seria el primer exemple que ens proporciona la història europea del segle XX d’un canvi polític profund al marge de la legalitat vigent.
Fins ara els catalans estàvem a Espanya perquè així ho vam decidir quan vam aprovar massivament la Constitució -o quan la van aprovar aquells que el 1978 tenien edat de votar, que no és el meu cas-. Que ningú es confongui: no és que acceptéssim la pertinença a Espanya perquè ens obligués la Constitució, sinó al contrari, acceptàvem la Constitució perquè estàvem d’acord en pertànyer a Espanya. Però quan el desig majoritari d’un poble i el que dicta la Constitució es divorcien de manera irreversible quin dels dos camins tria la història?
Com t’he dit, crec que Catalunya només ha de seguir formant part d’Espanya si així ho decideixen els seus ciutadans. No perquè ho decideixin els ciutadans de les altres parts de l’Estat. I crec que els catalans només optaran per quedar-si es saben plenament respectats: el reconeixement del “dret a decidir” és, avui, l’única garantia definitiva d’aquest respecte. Per això, crec que el reconeixement d’aquest dret és, en veritat, l’única possibilitat real que Catalunya es quedi, tot i que certament comporta el risc que se’n vagi. Però què és la bona política sinó l’assumpció de riscos que serveixin de fonament a una convivència en justícia i llibertat?
No sé si aquestes reflexions t’hauran valgut de molt. En qualsevol cas, no les faig des de la ingènua convicció que encara és possible un acord. Les faig des de la convicció que, fins i tot quan l’acord sembla ja impossible, el diàleg sincer i respectuós continua sent, per així dir-ho, gairebé una obligació democràtica.
T’envio una salutació cordial i afectuosa,
Toni Comín i Oliveres
Carta publicada a El Ciervo
