Espai socialistaMónPortada

Étienne Balibar: Sobre la guerra d’Ucraïna, nacionalisme, imperialisme i cosmopolítica

Per a moltes de les preguntes que vull examinar he de confessar que no tinc una resposta.  Pitjor encara: en molts casos, em temo que aquestes respostes no existeixen.  Tanmateix, això no ens ha d’ impedir buscar aquestes respostes, i abans tractar de formular correctament les preguntes, amb l’ajut de tot allò que poguem conèixer i debatre críticament.  La guerra d’Ucraïna planteja qüestions d’interès universal, ens afecta a tots i ho farà cada vegada més: el nostre present, el nostre futur col·lectiu, el nostre lloc al món.  Pel que fa a aquesta guerra, no som com observadors distants o neutrals, som participants, i el seu desenllaç també dependrà del que pensem i fem.  Estem en la guerra.  No podem “desertar de la guerra”, com ha escrit el meu company Sandro Mezzadra en un sòlid manifest pacifista.  La qual cosa no vol dir que hem de fer la guerra en totes les formes que immediatament es proposen.  Les nostres possibilitats d’elecció són probablement molt reduïdes, però no hem de decidir que no n’hi ha cap.

Però quina guerra és aquesta?  Fins i tot això no ho podem discernir amb absoluta certesa.  Perquè no tenim una percepció completa de quins espais ocupa la guerra, més enllà del territori evident que va ser envaït pels exèrcits russos el febrer passat i algunes zones adjacents.  Les qüestions crucials sobre la intensitat de la guerra i sobre les seves ramificacions  més enllà d’Ucraïna, potser al món sencer, estan obertes mentre la guerra es desenvolupa i canvia progressivament de caràcter.  D’elles depenen també les hipòtesis que podem formular sobre les formes que la política (com a pràctica institucional i col·lectiva) podria adoptar dins i després de la guerra (si hi ha un “després”).  En la seva famosa frase, repetida ad nauseam, Clausewitz deia que “la guerra és una continuació de la política per altres mitjans”.  Però una qüestió encara més decisiva és: quina política pot continuar durant la guerra, i com transformarà la guerra les condicions i el contingut mateix de la política després?

 Debatré aquests temes al voltant de tres eixos principals: en primer lloc, “què hi ha en  guerra?”, o quines definicions es poden proposar per a la guerra actual?  En segon lloc, com redefineix aquesta guerra la funció del nacionalisme i l’esdevenir de la mateixa “forma-nació”?  En tercer lloc, com articula els diversos espais polítics en una estructura global de conflictes i organitzacions. 

1. Què hi ha en guerra?

La meva hipòtesi en aquesta primera part és la següent: el “caràcter” de la guerra actual és impossible de copsar si no apliquem successivament diverses “lectures” que operen a diferents nivells i destaquen diferents modalitats del conflicte.  La guerra és essencialment multidimensional: s’està desenvolupant en diversos “teatres“, a diferents ritmes.  Però hem de decidir a quin aspecte atorguem la primacia en la nostra valoració política de les “coses en joc” de la guerra, determinant les nostres intervencions, als llocs on ens situem per  història i  geografia (per exemple, com a ciutadans europeus).  Aquesta decisió es basarà en la nostra comprensió dels factors de la guerra i la seva articulació, però en definitiva serà una decisió subjectiva, que no es pot deduir automàticament de les seves pròpies premisses.

Crec que la guerra es desenvolupa a quatre nivells diferents simultàniament, que intentaré indicar;  però calen alguns preliminars.  En primer lloc, encara que el caràcter de qualsevol guerra depèn certament dels objectius dels bel·ligerants, no es defineix realment per les seves intencions, sinó per la constitució política de les seves institucions col·lectives (normalment les nacions) i per les condicions històriques en què aquestes institucions es troben.  Això porta a un segon preliminar: hi ha molts “tipus” de guerra.  Les comparacions són útils, sobretot si involucren actors semblants: en aquest cas, amb la guerra America-Iraq del 2003,  les guerres de Iugoslàvia als anys noranta,  la guerra de Txetxènia a principis dels anys 2000, o la guerra del Vietnam als anys setanta…  Però funcionen essencialment com a contraexemples.  En cert sentit, cada nova guerra és un nou tipus de guerra.  I en tercer lloc, una guerra té fases successives de “moviment” i “posició”, on l’equilibri de forces és canviant: això sol correspondre a mutacions en les “fronteres” dins les quals està continguda.  En aquest cas, després de la fase inicial en què les forces nacionals d’Ucraïna van fer retrocedir la invasió russa, la guerra es veu atrapada en un assalt criminal contra les línies de defensa oriental del país, tornant  al seu lloc de partida de 2014. Però és només amb el desenvolupament actual que es fan visibles totes les dimensions “geopolítiques“.

La primera definició que podem donar és aquesta:  és una guerra d’independència de la nació ucraïnesa.  Això fa possible les comparacions amb les guerres d’alliberament antiimperialistes del segle XX (com Algèria o Vietnam), o fins i tot amb la constitució de les primeres nacions modernes que es van separar dels imperis britànic, espanyol i otomà.  És cert que Ucraïna, que era una “república federal” a la Unió Soviètica, s’havia independitzat formalment el 1991, quan es va dissoldre la Unió Soviètica. I va ser reconegut per la comunitat internacional. Això és crucial, perquè caracteritza inequívocament la invasió russa com una violació del dret internacional.  D’una banda hi ha una agressió, de l’altra hi ha una resistència.  Tanmateix, la propaganda russa deixava molt clar que la independència d’Ucraïna no era acceptada com a fet consumat al marge  de l’“imperi” al qual havia pertangut durant segles la major part del territori ucraïnès, i que havia ontinuat existint durant l’època comunista malgrat els principis democràtics proclamats per la Revolució d’Octubre.  Per tant, es pot dir que els ucraïnesos estan lluitant ara per la seva guerra d’independència, després de la qual, si guanyen, l’existència de la nació ja no es disputarà. Però això s’aconsegueix a costa d’enormes destruccions i patiments.

La referència a la continuïtat del domini imperial a l’espai “eurasiàtic” que va des de l’oceà Pacífic fins a la frontera amb Polònia i fins i tot més enllà, i especialment als efectes de la revolució russa, ens obliga a considerar també la guerra des d’un angle diferent i  en una etapa diferent.  La desproporció de forces (i destruccions) és enorme, i hi ha algunes diferències constitucionals importants, però com les guerres a Iugoslàvia dels anys noranta aquesta “guerra d’independència” també pertany a la categoria de les guerres postcomunistes, que sorgeixen de la  l’enfonsament dels antics “estats socialistes” a Europa, i el fracàs de la seva “política de nacionalitats”, que al final només va intensificar els nacionalismes hostils (inflamats encara més per les polítiques salvatges d’”acumulació primitiva” neoliberal.  Això crida l’atenció sobre el fet que, en la perspectiva d’un segle, aquesta guerra no és només una guerra europea, que oposa  pobles europeus, estats-nació europeus i, al seu voltant, estructures de poder i aliances europees, sinó que és una continuació, o  un nou episodi, de la tràgica història de la guerra civil europea que va començar amb la Primera Guerra Mundial, va ser remodelada per la Revolució d’Octubre, després per l’aparició del nazisme a l’Alemanya derrotada, amb la seva xarxa d’aliats feixistes a tota Europa;  i després la Segona Guerra Mundial  i  la Guerra Freda, fins que  el “teló d’acer”  es va esfondrar l’any 1989. És una història tràgica, plena de canvis de règim, destrucció i restauració de nacions, genocidis, massacres i dominacions totalitàries, les traces de les quals no estan completament liquidades.  Si veiem la guerra actual des d’aquesta perspectiva, la “guerra total” que es fa actualment a l’est d’Ucraïna i l’èxode de milions de persones no estan de cap manera justificades, però són menys sorprenents.  Es tracta d’una repetició d’un patró existent, que s’havia oblidat massa fàcilment, perquè se suposava que els problemes subjacents estaven “resolts”.

Tanmateix, aquesta segona definició condueix immediatament a una major  ampliació de l’àmbit on inserir la guerra.  Les guerres europees del segle XX també van ser “guerres mundials”, o  “guerres mundials”, amb un espai més o menys “central” atorgat a Europa.  Jo diria que la guerra actual és més aviat una “guerra globalitzada”, o que està en camí de convertir-se en una “guerra globalitzada”, encara que de caràcter “híbrid”, en la qual moltes parts del món, les seves estructures polítiques i les seves poblacions hi són  implicats de manera asimètrica.  Això sorgeix del fet que els bel·ligerants immediats són part d’aliances globals que donen suport i es pot dir que fan una “guerra per subrogació”.  Atesa l’actitud ambigua de la Xina en el conflicte, això és especialment cert pel que fa al “bàndol occidental”, per descomptat.  Sense fluxos permanents d’armes i informació, l’exèrcit ucraïnès amb tot el seu valor no podria resistir l’assalt rus.  I Occident també està duent a terme una “guerra econòmica” contra Rússia.  És molt significatiu que, mentre que Rússia nega oficialment que està fent una guerra, qualificant-la d’ “operació militar especial” (com en les guerres colonials del passat), Occident també nega que estigui implicat en una guerra, però parla de  “sancions“.  Sobretot, el que és important aquí és el fet que la combinació de destruccions provocades per la guerra, el bloqueig imposat a les exportacions de blat  i altres productes agrícoles i les repercussions de les sancions en l’economia global, obre la perspectiva dramàtica d’una escassetat d’aliments que amenaça  poblacions del Sud Global amb fam: ells també estan ara “en guerra”.

Per últim, hi ha una quarta determinació de la guerra que no es pot deixar al  marges: la possibilitat que esdevingui una guerra nuclear.  Aquesta inquietant pregunta va ser plantejada per Jürgen Habermas en un article recent que va suscitar una polèmica a Alemanya.  Molts comentaristes creuen que l’ús d’armes nuclears a la guerra és un instrument de “xantatge” per part del règim rus.  Altres suggereixen  que la invasió russa és una “guerra colonial amb paraigua nuclear“, que obliga a l’altra part (la coalició occidental, unificada sota l’OTAN) a limitar la magnitud de la seva ajuda i l’abast de la seva intervenció.  Però això prescindeix d’un punt, que té a veure amb el fet que un “ascens als extrems” mai es pot excloure en una guerra total si no acaba amb un clar avantatge d’una banda, i el fet -encertadament subratllat per Günther Anders  o Edward Thompson en l’època de la Guerra Freda- que l’existència (i la magnitud) de les armes nuclears crea possibilitats catastròfiques que no estan controlades pels règims polítics i els seus líders. “L’exterminisme“, per dir-ho en paraules de Thompson, no és “impensable“.

Tornem, doncs, a la necessitat de decidir com jerarquitzem en els nostres judicis aquestes dimensions heterogènies que, tanmateix, no són independents. La meva posició  -fràgil, ensóc conscient-, és que hi ha una urgència immediata de donar suport a la resistència del poble ucraïnès, que es fa en nom de la independència de la seva nació, no perquè la independència nacional sigui un valor absolut per se,  sinó perquè és clarament el seu dret a l’autodeterminació allò que se’ls va negar, i perquè són víctimes d’una guerra criminal a escala massiva. La seva derrota seria moralment inacceptable i tindria conseqüències polítiques devastadores en l’ordre internacional.  Però aquest suport no ha de ser un suport cec.  Per tant, passo ara als altres dos moments de la meva discussió, sobre el tema del nacionalisme i sobre  la geopolítica dels espais i conflictes globals. 

Nacions i nacionalismes

Podríem dir que la “paraula N” torna ara al centre del debat polític, i aixeca l’espectre de la violència genocida, la intolerància i les exclusions, alhora que ens obliga a reconsiderar l’aparent irreductibilitat de la “forma nació” com a màxima referència per a la definició dels agents històrics.  El bàndol ucraïnès està clarament animat per l’esperit d’unitat i autonomia “nacional“, que es pot anomenar “nacionalisme” -no hi ha altre terme.  Tanmateix, no podem traçar simplement una línia d’equivalència amb el discurs “nacionalista” rus: no es tracta només del desequilibri de forces i de les posicions asimètriques respecte al dret internacional (que sacralitza la “sobirania” de les nacions-estats;sempre que siguin reconeguts internacionalment, cosa que depèn de moltes contingències).  Es tracta del seu tenor polític: la propaganda russa, aprofitant la realitat d’alguns grups extremistes que van tenir un paper actiu en la política ucraïnesa des de la independència, així com l’imaginari de la “Gran guerra” contra el nazisme després de 1941, està presentant el règim ucraïnès  com una resurrecció del “nazisme”.

Però de fet és l’actual règim rus el que presenta caràcters totalitaris, que van des de la repressió violenta dels oponents polítics, fins al desenvolupament d’un discurs imperial centrat en la missió històrica i el valor superior del “poble rus” representat com el  “dominant“.  D’on en derivo dos axiomes correlatius: en primer lloc, que no existeix una  cosa tal com una “nació” sense nacionalisme; i que, per tant, un rebuig absolut del nacionalisme com a ideologia reaccionària per se no té sentit, tret que decidim que la pròpia forma de nació s’ha de rebutjar (cosa que de fet era la posició d’un gran corrent en la tradició socialista).  Però, en segon lloc, que les fluctuacions del nacionalisme i els avatars de la forma-nació en diferents llocs i moments de la història són recíprocs.  La història de les nacions (determinada en gran part per les guerres en què estan involucrades) genera canvis dramàtics en el sentit i el tenor de les ideologies nacionalistes, que al seu torn empenyen les nacions en direccions oposades.  O, millor dit, el que importa políticament són les proporcions canviants, els equilibris desiguals de formes antitètiques de “nacionalisme” sota un mateix nom.  En altres termes, no hem d’intentar donar resposta a una pregunta del tipus: “què és el nacionalisme ucraïnès?”, sinó en què s’està convertint en el curs d’aquesta guerra. 

De nou, sóc conscient que les hipòtesis que presentaré són molt fràgils.  Podrien ser refutades molt ràpidament.  Però potser val la pena considerar-les tanmateix.  Crec que la qüestió neuràlgica, al voltant de la qual gira l’orientació política del nacionalisme ucraïnès i els seus efectes polítics, es refereix a l’estatus del “multiculturalisme” (començant pel multilingüisme) a les institucions de l’estat-nació ucraïnès. Manllevant categories que ara són àmpliament acceptades per la sociologia política pel que fa a l’oposició del demos vs l’etnos, plantejaré un escenari “optimista” vinculat als personatges de la resistència patriòtica actual, que suggereix que Ucraïna i la seva identitat ideal es mouen d’una “nació ètnica” en direcció a una “nació cívica“, o una prevalença del demos sobre l’ètnia.  Això resultaria del fet remarcable que –contràriament a les expectatives de l’invasor– les dues “comunitats lingüístiques” existents a Ucraïna, que, no hem d’oblidar, se superposen en gran part (és a dir que la majoria dels ucraïnesos són bilingües) s’han unit en l’àmbit de la  resistència patriòtica i identificat amb la idea d’un estat-nació ucraïnès independent.  Aquest sembla ser un fet decisiu, tot i que és evident que també treballen forces oposades en diferents punts del país.

Aquí cal fer una consideració ràpida sobre les pautes del discurs ideològic. En el costat imperialista rus, que nega que pugui existir una nació ucraïnesa, hi ha algunes contradiccions (que no impedeixen que els ideòlegs corresponents s’uneixin).  Un discurs se centra en la idea que existeix un únic “món rus”, amb una genealogia arrelada a la història religiosa i lingüística de la qual els ucraïnesos i la seva llengua són només una branca contínuament lligada a les altres, marcada simbòlicament per la “transferència”  de la metròpoli de Kíev a Moscou.  Un altre, més semblant als discursos colonials d’altres parts del món, presenta l'”ucraïnès” com una llengua, i la població que el parla, en termes de rang inferior, de “poble sense història“, excepte per la seva incorporació i educació en  el marc de l’imperi.  Els dos discursos expliquen com, a contrario, es va construir la narrativa nacionalista a Ucraïna: com una narració de la contínua existència del poble/nació ucraïnès que és substancialment idèntica a la seva resistència a la destrucció de la seva identitat col·lectiva perseguida sobretot per l’imperi rus.  Aquesta narració construeix una continuïtat mítica entre un regne medieval anomenat Rus‘, la capital del qual era Kíev, i un renaixement nacional contemporani, malgrat la total heterogeneïtat i discontinuïtat d’aquestes formacions socials, però amb manifestacions simbòliques intermèdies (els principats “cosacs”, la  “Rada” republicana durant el període revolucionari posterior al 1917).  La continuïtat, per descomptat, s’acompnya amb la idea que hi ha una identitat substancial basada en la comunitat lingüística que va resultar impossible d'”eradicar” pel poder imperial. El meu objectiu no és desqualificar aquesta narració (molt semblant a altres mitologies nacionals del món), sinó indicar per què el llegat del passat en aquesta regió és, de fet, probablement més complex.  Com el seu mateix nom indica, Ucraïna (de fronteres flotants al llarg dels segles) és una terra fronterera, una borderland,  on la cultura i la “pertinença” col·lectiva estan marcades per la multiplicitat i la hibridació, no mancada de violència i conflictes socials, és clar, ja que sempre es va dividir entre imperis (o regnes) rivals, sotmeses a particions i incorporacions a sobiranies hegemòniques, revolucions demogràfiques mitjançant deportacions i introducció de pobles estrangers, fins i tot genocidis (dels quals n’hi ha dos al segle XX: l’extermini bolxevic de camperols per fam, i el  extermini nazi de jueus mitjançant execucions massives i camps d’extermini)… El fenomen fonamental, com he indicat, és el bilingüisme de la majoria de la població, que deu molt al sistema escolar soviètic a través del qual l’actual classe mitjana fou educada.  

Aquestes són algunes de les raons per les quals considero que el factor més important en la gènesi de l’esperit patriòtic que dona suport a la capacitat de lluita del poble ucraïnès en aquesta guerra no és la narració ètnica (o no és només aquesta narració), sinó la invenció democràtica de la  Revolució del Maidan, el 2013-2014, que va crear una noció de ciutadania diferent de la comunitat ètnica.  Aquesta invenció democràtica, certament, no és pura,  perquè va estar impregnada de maniobres sectàries, i manipulacions d'”oligarques” i polítics corruptes, fins i tot provocant enfrontaments violents entre milícies armades, però és inconfusiblement una insurrecció democràtica popular, sobretot vista en el context de les tendències regionals cap a l’autoritarisme (o a la “postdemocràcia”).  Aquesta és ens dubte,  una de les raons per les quals la dictadura russa sota Vladimir Putin ja no va poder tolerar-ho: perquè iniciava una crítica a la corrupció i un moviment col·lectiu cap als valors oficials dels sistemes democràtics d’Europa occidental, per “oligàrquics” que puguin ser, però deixant espai al pluralisme polític,  i podien representar un model per als ciutadans de la federació russa.

Per descomptat, sóc conscient que altres forces empenyen en la direcció contrària: la més poderosa d’entre elles és la guerra mateixa, sobretot perquè  força a desencadenar una russofòbia que apunta no només a Rússia com a estat, sinó a la cultura i la llengua russes, al seu ús i valoració pels propis ciutadans ucraïnesos.  La gran incògnita de la situació, políticament decisiva per al futur, rau en l’evolució d’aquesta antítesi.

 Geopolítica i espais supranacionals

 Finalment, vull tornar a la idea que les diverses “guerres” que es superposen i es sobredeterminen en la situació actual es fan intel·ligibles si adjuntem les seves respectives lògiques a una consideració dels espais polítics heterogenis que s’entrecreuen sobre la “terra fronterera” que és Ucraïna.

Permeteu-me començar amb una paradoxa fonamental inherent a la situació, i augmentada per la mateixa guerra: les nacions que busquen la seva independència, sobretot si lluiten contra un Imperi (o una entitat política que intenta ressuscitar un imperi passat), estan ansioses d’afirmar la seva sobirania.  Tanmateix, la sobirania nacional (fins i tot per a nacions molt poderoses, més a fortiori per a les més petites) va ser sempre una sobirania “limitada”, basada en el reconeixement per part d’altres nacions i la incorporació a sistemes d’aliances.  En el moment àlgid de l‘era imperialista, esdevindria una autonomia majoritàriament formal, ja que el món estava dividit en “camps” rivals, encara que no amb les mateixes modalitats per ambdues parts.  Aquesta situació es reprodueix avui, o potser hauríem de dir que la “guerra de la independència” ucraïnesa demostra que no havia desaparegut, només canviant la seva geografia i sotmesa a diferents relacions de forces geopolítiques.  El que apareix avui és el fet que Ucraïna només pot defensar-se i salvar-se si s’incorpora a l’aliança militar de l’OTAN, és a dir, a l’estructura imperialista occidental, hegemonitzada pels EUA al servei dels seus interessos globals, i que pot afirmar i  desenvolupar els seus valors democràtics (en sentit liberal), i només si esdevé membre de l’estructura “quasi-federal” que és la UE.  Els dos processos, que generen  dependència com a contingut real de la sobirania, estan estretament interconnectats i poden semblar indiscernibles, ja que la pròpia guerra augmenta la integració militar dels estats membres de la UE, que té lloc sota l’egida de la pertinença a l’OTAN, on  els EUA  són aclaparadorament dominants.  El que semblaven evolucions divergents de la política i la força militar en el passat recent (des del final de la Guerra Freda), tornen a aparèixer com a cares bessones d’un sol procés (amb la devastadora conseqüència de la reinstal·lació d’una lògica de “camps” a  l’arena mundial i posposant indefinidament la resolució del que he anomenat la “guerra civil europea“).

Reforça aquest fenomen la propaganda russa que, des del primer moment, va explicar que la guerra (no anomenada com a tal) era conseqüència de les polítiques agressives de l’OTAN que intenten “arraconar” al rival excomunista (com alguns ideòlegs neoconservadors havien planejat)?  No ho crec, perquè encara que l’OTAN tingués una política d’“encerclament” de l’espai polític eurasiàtic tradicionalment dominat per Rússia, cosa que sembla innegable, no va atacar militarment Rússia en primer lloc.  Mai podrem oblidar quins exèrcits van envair Ucraïna i actualment la destrueixen.  A més, ha de quedar clar que cap compromís amb el règim de Putin ni cap rendició a les seves demandes resoldrà la paradoxa de l’adquisició de la independència a través de la subjecció a un conjunt més gran, mentre que d’altra banda també em queda clar que hi ha  una disimetria total per a un país democràtic entre les perspectives de ser pres i engolit de nou per un imperi autocràtic endarrerit, i la perspectiva d’incorporar-se a una federació que crea o perpetua desigualtats, però que ha establert regles per negociar la participació. 

Aquí cal una discussió sobre les formes i graus d’limperialisme contemporani, que inclou també una distinció entre les formes de subjecció que imposen.  El següent pas seria intentar avaluar la probabilitat que, per a Ucraïna i per a la mateixa Europa, la integració política que apareixerà com a conseqüència inevitable de la “guerra d’independència” dels ucraïnesos, no estigui completament identificada i sotmesa a una integració militar en un “camp” transatlàntic restaurat. Això dependrà dels desenvolupaments estratègics de la mateixa guerra: quant duri, quin bàndol “guanya” o simplement es troba en una posició favorable per negociar la pau o una treva, quines solucions són recolzades o tolerades per les opinions públiques de cada bàndol, on també s’ha de comptar el poble rus.

Però potser ara queda per introduir la consideració més important.  No hauriem de veure el nivell de conflictes geopolítics entre les aliances militars i la nova cartografia dels imperialismes globals (on la Xina podria ser l’actor decisiu) com l’últim aspecte de la discussió.  El que he intentat conceptualitzar  com el “caràcter híbrid” d’una guerra que no és tant una “guerra mundial” com una “guerra globalitzada“, podria portar-nos a una direcció diferent.  Les guerres es lluiten de manera crucial sobre les fronteres i les fronteres, i n’hi ha de diversos tipus i capes: en un nivell, les fronteres nacionals que defineixen les regles d’inclusió i exclusió en una comunitat de conciutadans que normalment determinen els Estats; en un altre nivell, les “línies divisòries globals” que distribueixen el planeta i la població humana com a tal en “regions”, que són l’efecte de les hegemonies colonials i postcolonials, del desenvolupament desigual i de la localització de diferents formes de capitalisme.  Pensem en la distribució dels territoris del món i de la població mundial entre un Nord Global i un Sud Global.  Evidentment, aquesta distribució juga un paper decisiu en la percepció de la guerra en les diferents parts del món, alimentant especialment la percepció, àmpliament compartida al Sud, que es tracta d’una guerra entre “imperialismes del Nord”, potser fins i tot una “guerra subrogada”.  Impulsada  per l’imperialisme més poderós, és a dir, els EUA  (tot i que hauríem de preguntar-nos si aquest és encara el més poderós).  Però el que vull suggerir és el fet que aquesta distribució, tot i que continua sent real (i crucial), també s’afegeix a altres fenòmens “globals”: ​​l’escalfament global i la catàstrofe ambiental són aquí determinants.  Aquest és un fenomen que canvia i subverteix totes les fronteres del món, especialment les fronteres entre les regions habitables i no habitables, i les “fronteres” de les regions explotables a costa d’immenses destruccions dels paisatges naturals.  La guerra hi afegeix un nou fenomen, no menys devastador: la possibilitat o fins i tot la probabilitat d’una escassetat massiva d’aliments i una fam en un futur proper a diverses parts del món, majoritàriament ubicades al sud, que no té suficients collites ni reserves monetàries per a  comprar un recurs escàs a preus elevats.  Aquesta és una forma concreta de la catàstrofe a la qual podríem afegir els efectes ambientals d’una major producció i us de les armes.  En intervencions recents, el filòsof francès Bruno Latour, que manté estretes relacions amb els moviments ecologistes, va suggerir que es fan dues guerres al mateix temps, independents l’una de l’altra: la guerra contra la llibertat dels ucraïnesos i la guerra contra la Terra en tant que sistema viu.  Considero que tendencialment s’estan fusionant en un únic estat de guerra “generalitzat“, en el sentit “híbrid“.  Per tant, les perspectives són nefastes i la capacitat de reacció col·lectiva sembla limitada.

Realment, no puc treure’n conclusions.  Permeteu-me dir el següent: em situo en la perspectiva del pacifisme en el sentit ampli i històric que pertany a la tradició d’esquerra, i de l’internacionalisme que és part intrínseca del repertori antiimperialista.  Però el pacifisme es troba atrapat en una situació d’exigències contradictòries, sobretot des del punt de vista de la ciutadania europea, com ja passa quan es plantegen qüestions fonamentals de drets humans.  Pel que fa a l’internacionalisme, és més necessari que mai, però sembla perillosament desarmat.  Hem de donar suport “incondicionalment” a un poble que pateix una invasió criminal i destruccions massives, que té dret a defensar-se i guanyar al seu opressor.  D’altra banda, no hem de renunciar a la idea que el règim de Putin no és el mateix que el poble rus (de la mateixa manera que el règim nazi no era el mateix que el poble alemany, que les administracions de Bush o Trump no eren el mateix que el poble americà, etc.); per tant, lluita contra la russofòbia i  màxima solidaritat amb els dissidents russos, que resisteixen la invasió des de dins. Hem de reprendre la campanya contra l’armament nuclear i, de manera més general, buscar cada ocasió per recuperar la idea d’un ordre mundial diferent, basat en la independència de les nacions i la interdependència dels pobles, i en la seguretat col·lectiva més que en l’armament, la dominació i les sancions.

 13 de juny de 2022

Commons.ua

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button