Corren temps per als símils mariners en la política catalana. També per als socialistes catalans. A primera vista i donada l’enèsima callada per resposta de l’actual direcció socialista a les filtracions periodístiques que ja configuren una nova direcció sense ser debatuda ni votada, semblaria lògic que el pròxim conclau del PSC pogués ser també víctima propicia de l’actual clima de retallades que tenen el gir a estribord de l’actual Govern de la Generalitat.
Les molestes filtracions d’aquests processos, silenciades en aquest cas per la imminència d’unes importantíssimes eleccions municipals i la responsabilitat dels que hi van amb el seu esforç i il·lusió, generen a la atribolada militància la sensació que el debat i la democràcia participativa no estan sent en aquest moment la pedra angular d’un partit tantes vegades exemplar en aquest terreny. De sobte, i com per art d’encantament, en el joc de bitlles significa tirar per segona vegada la bola des del avantatjós punt on es va parar la primera, el PSC se situa en un estat d’opinió segons el qual tot estaria ja decidit.
No es tracta simplement d’un debat de persones i anys en el calendari. És més important: d’idees. I també de formes. De superació del passat. Flac favor farà a l’obertura del partit qui situant-se a sotavent d’unes eleccions d’una importància social fonamental, intenti frívolament aprofitar-se’n creant estats d’opinió d’inevitabilitat. La «bona gent», la qual configura el partit més representatiu i no una simple jerarquia pel que fa a nombre i estructura, vol i ha de participar.
Aprofitar-se dels que ja sigui per responsabilitat -per no fer saltar en bocins una unitat més necessària que mai-, o dels que per un càlcul d’economia d’esforços es deixen portar al més còmode dels horts, no serà l’actitud que impulsi el necessari debat. Aquesta vegada, els desitjos de trencar «la quarta paret», aquesta paret imaginària que al capdavant de qualsevol escenari impedeix el diàleg i la interacció, són palpables.
Un comentari