La decisió del Govern de Mariano Rajoy de situar la tributació de l’IRPF només per darrere de Suècia i Bèlgica permet reobrir el debat sobre el tipus de serveis que les administracions presten a la major part de la ciutadania. Fa uns dies EL PAÍS va publicar la història de Felipe Rivas , un veí de Tarragona que, víctima d’un infart, va acabar sent atès a Bellvitge perquè el servei d’hemodinàmica de l’hospital Joan XXIII tancava al cap de 30 minuts i la situació no està per pagar hores extres. El temps és or per a l’Administració, però també hauria de ser-ho per a l’administrat infartat. Serveixi aquesta paràbola, que va tenir final feliç, per veure l’escenari en què es produeix: Catalunya supera el 52% d’IRPF -el nou màxim- fixat per Rajoy, ja en època del tripartit, el tipus marginal autonòmic va augmentar dos punts (fins a situar-se en el 23,5%) des dels 120.000 euros anuals i quatre punts percentuals (va arribar al 25,5%) a partir dels 175.000. En termes d’estricta ciutadania, la majoria paga impostos del nord d’Europa per tenir uns serveis molt, però que molt llatins. Contra els tòpics que difonen els apologetes del trossejament i l’obertura al capital privat de la sanitat pública, la ciutadania pàtria -segons un recent informe de l’OCDE- tira menys de metge que els alemanys. Les xifres són eloqüents: 8,2 vegades per habitant i any a Alemanya, 7,5 vegades per habitant i any a Espanya.
La realitat mostra que, tant en l’augment de l’IRPF com en el de les taxes, el sobreesforç fiscal és un miserable aperitiu destinat a satisfer la voracitat financera de la crisi i no a mantenir serveis i cohesió social. El Govern de Rajoy va pujar els tipus marginals de l’IRPF per salvar els mobles davant Europa. Hi va haver bona intenció, encara que per als mercats la credibilitat va ser efímera.
La meitat d’aquests més de 4.000 milions que recaptarà l’Estat amb l’augment de l’IRPF no procedeix dels més rics, sinó dels que cobren entre 17.707 euros anuals -els mileuristes- i els que es queden per sota dels 53.407 euros a l’any. Això sí, tot dins de la lliga de l’IRPF. De les SICAV i de les grans fortunes, ni en parlem, perquè també a Espanya pagaria menys impostos Warren Buffett que la seva secretària. L’evidència de qui paga hauria d’obligar els governs a deixar de fer de l’austeritat una estúpida virtut i ocupar-se una mica més de fixar objectius que no lesionin la cohesió social. L’Executiu català, en plena crisi, no pot endurir les vies d’accés a la renda mínima d’inserció per estalviar-se 50 milions d’euros, els mateixos que ha deixat de recaptar en un any en eliminar l’impost de successions. Perquè el problema de fons és que el contracte social està en perill. Si en l’IRPF anem parells amb Suècia, no succeeix el mateix pel que fa a cohesió social. La desigualtat ha arribat al seu nivell més alt en els últims 30 anys. I Espanya, el 2010, no va pujar al podi dels endarrerits de la UE dels 27 pels pèls: només va quedar per darrere de Letònia, Lituània i Romania.
EL PAÍS ha explicat la geografia de la desigualtat en la pell de Barcelona. La bretxa entre els barris de Can Peguera i les Tres Torres és abismal. I creix cada any. És com si la societat que acollia a l’Onofre Bouvila de la ciutat dels prodigis ressuscités.
El triomf del model europeu, aixecat sobre la por al comunisme soviètic per socialdemòcrates i democristians, ha de permetre revisar en profunditat el model fiscal. A més de pujar impostos i taxes -com fan tots encara en els seus programes es comprometin al contrari-, s’ha d’emfatitzar amb mesures concretes: en la lluita contra el frau fiscal, a favor de l’eliminació de determinades exempcions i amb la revisió a l’alça de les taxes sobre la transferència d’actius. A Espanya romanen ocultes a Hisenda bases imposables per uns 300.000 milions d’euros. I tot això sense esmentar les SICAV o l’impost sobre grans fortunes. Si els impostos seran suecs, seria bo que alguns deixin de fer-se el suec. O és que l’esforç no ha de ser de tots?
Un comentari