Espanya i Catalunya semblen trobar-se en una nova transició, en una Europa que busca el nord a risc de lapidar el seu sentit fundacional: la pau i el sentit social. La crisi actual ha generat atur i precarietat, però també por, resignació, indignació i desconfiança en la política i en les institucions.
La crisi és una perfecta excusa per enterrar el model sanitari públic, encara que considero que hauria de ser la gran oportunitat per accelerar les reformes estructurals que permetin la seva sostenibilitat -envelliment i innovació són els grans reptes- i converteixin el sector de la salut en una part substantiva del nou model productiu.
Hi ha moments de la història que van canviar el curs de la vida i potser recordar-los pugui tornar el sentit a la política. El 1986, durant la presidència de Felipe González i amb Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, vam optar per un sistema nacional de salut universal, finançat per impostos i descentralitzat en les comunitats autònomes. Els resultats en qualitat, equitat i cost són molt bons, entre els 10 millors del món. A més, això ha contribuït a sanejar la Seguretat Social, imprescindible per pagar prestacions d’atur i pensions. La despesa global en 2010 va ser del 9% del PIB, un punt menys que la mitjana de la Unió Europea i nou punts menys que els Estats Units.
Ara per la porta del darrere, via decret llei, sense debat polític ni social, es lapida el model, retrocedint a l’assegurança vinculada a la feina o prestació de la Seguretat Social (el model franquista ideat per Girón de Velasco). Els models no universals tenen pitjors resultats en salut pública, en assistència i en atenció als crònics, perden equitat i finalment són més cars. Més pobres i més malalts. Així mateix el model de copagament proposat grava més als que més necessiten.
Paral·lelament als canvis de model i de la imposició de disminució de la despesa en sanitat a les comunitats autònomes per part del Govern del Partit Popular, a Catalunya perilla el model sanitari català per les retallades de CiU i per la falta de lideratges en defensa i en les reformes i els dubtes sobre la manca de transparència.
L’Estatut d’Autonomia de 1979, el Mapa Sanitari de 1980, la Llei Catalana d’Ordenació Sanitària (LOSC, 1990), la Llei de Reforma de l’ICS (2007) i la Llei de Salut de Pública (2009) consoliden un model específic de tradició històrica, sempre amb un consens polític i parlamentari pràcticament unànime.
Els elements més significatius a Catalunya són un model altament participat en el seu govern per ajuntaments, associacions de professionals…
Durant 30 anys, el PSC era majoritari en els ajuntaments, seguit per CiU. Ara s’ha invertit a favor dels nacionalistes catalans.
El model sanitari català va fugir del model excessivament administrativista de l’Insalud, optant per un model de concepció empresarial pública que ha permès invertir i incorporar la innovació.
Durant aquests últims 30 anys, mai es va trencar el consens de la majoria de les formacions polítiques en el model sanitari català. Alcaldes de tots els partits polítics han participat activament en aquest model.
Les retallades lineals de més del 10% del pressupost de Salut per part del Govern de la Generalitat en els exercicis 2011 i 2012 estan afectant els professionals i contribuint al retard del diagnòstic i terapèutic. La qualitat i equitat estan en joc, afectant el sistema públic i encoratjant la promoció del sector privat, assegurador i provisor.
El model sanitari català és eficient -la despesa total en 2010 va ser del 8% del PIB-, amb un sector públic molt potent i complementat per un sector privat que ha permès situar la docència i la recerca en rànquings altament competitius en el món.
Però ara qui defensa el model català? No hi ha qui lideri el model després de 30 anys en no promoure els pactes i les reformes necessàries en moments de crisi: concentració d’empreses públiques, més flexibilitat i transparència, participació dels professionals en la gestió, publicitar la central de resultats i generalitzar el model capitatiu, entre d’altres.
Estic d’acord en publicitar i revisar els múltiples indicadors de control (auditories, Intervenció, Sindicatura de Comptes, Síndic de Greuges, Oficina Antifrau, Tribunal de Comptes, Agència d’Avaluació Catalana i Espanyola, entre d’altres) investigant qualsevol element de mala gestió dels recursos públics, però sense propiciar el desprestigi d’un model sanitari català respectat i copiat a tot el món, que genera confiança i seguretat als ciutadans, amb estàndards internacionals. Si això passa, la majoria perdrà, social i econòmicament, mentre que només uns pocs guanyaran.
Un comentari