Ponència política: document que assenyala les orientacions, les estratègies d’actuació i que recull aquells elements que poden ser significatius en les actuacions d’una formació, en un context determinat. Després de la doble derrota electoral -i les del PSC han estat de categoria- és quan aquest tipus de documents són més necessaris. Qualsevol ciutadà demanaria claredat, objectius ben definits, estratègies precises i una certa contundència en els plantejaments ideològics i conceptuals. Però ja els aviso: res d’això es troba en les 60 pàgines a discutir i aprovar per part dels 800 delegats socialistes (per desgràcia, 400 menys que els participants en l’últim conclau). Malauradament, es tracta una vegada més d’aquest tipus de text, clàssic en les literatures partidàries, que comença amb declaracions de principis altisonants, s’entreté en quatre generalitats articulades per sectors o àrees de govern perquè ningú pugui dir que del seu no es parla, unes miques del que avui no pot faltar -sortir de la crisi, sostenibilitat … – I a una altra cosa, papallona.
Comencem malament. Un congrés, des de baix o des de dalt, és un punt i a part, un moment en què pot – i ara hi ha! – haver canvi de rumb i de tripulació i, per tant, convé, en les idees i en les cares, llançar missatges clars, especialment ara que l’esquerra va despistada. La ponència, en aquest sentit, hauria de ser una peça fonamental: curta, incisiva, crítica i capaç de posar llum ideològica en moments de preocupant foscor. Un sumari que, a més de la crítica als dos governs de progrés, defineixi una estratègia d’actuació en quatre àmbits: la renovació democràtica, la lluita contra les desigualtats, l’encaix Catalunya-Espanya i un nou municipalisme per a la ciutat global.
Quatre àmbits d’actuació, cap més, per centrar-nos en les necessitats peremptòries de l’esquerra catalana. En primer lloc, la renovació democràtica. És indubtable que una part del malestar social d’avui es deu a l’abisme que separa representants i representats, i una part cada vegada més nombrosa d’aquests últims està convençuda que els governs democràtics han cedit l’autoritat, en allò substancial, als poders econòmics i financers. La ponència hauria de dibuixar propostes d’aprofundiment democràtic per a la societat (llistes obertes en àmbits específics, nova llei electoral …) i, també, un model nou de funcionament del propi PSC (substituir la cultura de la cooptació per la de la sana competència entre candidats, més participació democràtica, primàries, obertura del partit a la societat i als agents socials …), petits avenços ineludibles en la lenta i necessària recuperació de la confiança democràtica.
Un segon àmbit: la lluita contra les desigualtats. El capitalisme de principis del segle XXI ha aguditzat les desigualtats. Sense ànim de ser alarmista: la cohesió social està en perill, l’esperança d’un futur millor es difumina, urgeix tornar a governar el mercat i és imperiosa la necessitat d’actualitzar una fiscalitat realment progressiva i que impedeixi qualsevol tipus de paradís jurídic o geogràfic. El tercer àmbit: el federalisme. Es tracta, segurament, de la manera més sensata d’organitzar un Estat, però no és la solució a l’encaix Catalunya-Espanya. El problema català és de reconeixement: Catalunya seguirà contribuint a la construcció d’Espanya si aquesta la reconeix, econòmica, cultural i políticament, com a nació. I en aquesta línia el PSC ha d’aconseguir el reconeixement explícit per part del PSOE i acordar un nou protocol de relació entre les dues formacions sense deixar de formar un únic grup parlamentari en les Corts. Igual que ho fan al Parlament Europeu, sense detriment d’exercir vot diferenciat en aquelles qüestions de matriu exclusivament territorial.
El quart àmbit: un municipalisme renovat. El municipalisme, l’àmbit de govern en què el PSC ha fregat l’excel·lència, ha de canviar. Ja no es tracta de transformar ciutats grises després d’anys de dictadura: el que urgeix és respondre als nous reptes associats a la globalització, a les noves dinàmiques socials i econòmiques, a la necessitat d’operar a escales metropolitanes i a realitzar un urbanisme basat en el reciclatge i la protecció de l’espai públic, una mena d’humanisme urbà que respongui als envits de la globalització.
Aquest congrés és important per al PSC, però sobretot ho és per a Catalunya. El país necessita el més aviat possible una esquerra que recuperi musculatura i capacitat de ser alternativa. La solució, com sempre, està en aquesta barreja màgica entre idees i persones, entre projecte i lideratge. Ja ha començat el ball de noms i està bé que així sigui, però és indispensable acompanyar amb la música de les idees. Candidats, no s’oblidin de la partitura.
El País
