Una de les característiques de Catalunya és que ha aportat molt a l’urbanisme. I aquesta reflexió avui se’ns creua amb el lament per la mort d’alguns dels grans urbanistes catalans. Fa poc més d’un any, Manuel de Solà-Morales, no fa ni un mes, Manuel Ribas i Piera, un dels pioners de l’urbanisme i la política territorial catalana des dels anys cinquanta, mestre de diverses generacions. Fins i tot el filòsof Eugenio Trias va plantejar el 1984 l’alternativa de la Catalunya ciutat. Desapareixen els que van pensar de manera clarivident la societat, la ciutat i el territori, i no hi ha un relleu de talla entre els que ens governen.
Hem estat terra de projectes urbans: des del fundador de l’urbanisme com saber modern, Ildefons Cerdà, fins a Josep Lluís Sert, qui, malgrat el seu col·laboracionisme amb el govern nord-americà en l’inici dels anys de plom sobre Llatinoamèrica, va ser un gran arquitecte i urbanista, president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM). Una altra aportació ha estat la consideració donada al paisatge com a component essencial de l’urbanisme, especialment entre els anys vuitanta i noranta, amb paisatgistes com Rosa Barba, Bet Figueras, Teresa Galí-Izard, Imma Jansana, Carme Fiol, Isabel Bennassar i altres.
En les últimes dècades, Barcelona va ser capaç d’elaborar un model urbà que ha estat referència internacional. Una generació articulada per Pasqual Maragall, Oriol Bohigas, Joan Busquets i altres, va saber aprendre del que reclamaven els moviments urbans i canalitzar dins dels instruments del projecte urbà. No obstant això, la mateixa ciutat que va elaborar el model no només no va ser capaç de replantejar-se en el canvi de segle, quan les condicions estaven canviant i es reclamava un urbanisme més participatiu, sostenible i transparent, sinó que va fer el contrari i el model es va anar pervertint fins perdre les seves qualitats.
I si fem balanç dels més de dos anys de política territorial del govern de Mas i dels gairebé dos anys de la Barcelona de Trias, el resultat no pot ser més trist. El Tripartit va cometre errors, però va promoure un gran projecte territorial: la Llei de Barris, avui detinguda. A l’Ajuntament de Barcelona, els resultats del duo dinàmic d’Antoni Vives i Vicente Guallart és insignificant, destaquen per una manifesta ignorància i menyspreu de la gestió urbana democràtica. I també per la incultura, expressada en el rebuig a formar part del DOCOMOMO Ibèric, la fundació que promou la documentació i conservació de l’arquitectura i l’urbanisme del moviment modern.
Lliurar la ciutat als rics i als turistes no és fer urbanisme -l’essència és defensar el bé públic i resoldre problemes-, sinó exclusivament màrqueting de punt de trobada. La Marina de luxe del Port Vell, aprovat fa dos mesos contra l’opinió pública i amb els vots del Partit Popular de Catalunya, és anti-urbanisme. Cedir un espai privilegiat a l’elit que utilitza iots de luxe i protegir un recinte que hauria de ser enterament públic amb una llarguíssima tanca, que va des del moll de pescadors i la torre del rellotge fins l’Imax, no només és un nyap, sinó que és inadmissible en una ciutat que es pretengui democràtica. Amb l’Hotel W i la Marina de luxe es tanca el cercle d’obertura de la ciutat al mar, iniciat amb el Moll de la Fusta i les platges guanyades per a la ciutadania. Hem retrocedit a la privatització i ocultació de la mar de fa 30 anys.
Quan l’arquitectura i l’urbanisme fan més falta que mai -tot i que el conseller Mas-Colell manifesti que no caldran arquitectes fins d’aquí a 15 anys-, no hi ha cap dinàmica de projectes. Ho era Eurovegas i ho seran Barcelona World i els Jocs d’Hivern del 2022? El que falten són habitatges plens, equipaments de proximitat, rehabilitació de barris, manteniment i millora de l’espai públic. Un territori sostenible i equilibrat. Avui, si hi ha alguna alternativa, la representen persones com Ada Colau, articulant la lluita pels drets humans en defensar als afectats per les hipoteques, o Itziar González, argumentant un urbanisme participatiu i igualitari.
Som una nació, amb la seva cultura i la seva llengua, però sense el seu estat. No obstant això, ens hem convertit en un país sense projecte, que s’autoenganya amb l’horitzó de la independència com a solució als seus problemes. I aquesta terra de projectes urbans està seca.
