Entrevista a Martin Schulz: “El capitalisme salvatge ha destruït Estats i individus”

Martin Schulz (Hehlrath, Alemanya, 1955), president del Parlament Europeu des de 2012 i candidat dels socialistes per presidir la Comissió des de novembre, és un polític bastant insòlit. Per la seva franquesa en discursos i declaracions, que l’ha fet guanyar fama de sincer, però també de dur. I per la forma en què va arribar a la política: no va estudiar cap carrera, va ser aprenent de llibreter i després va fundar la seva pròpia llibreria, en què va treballar més d’una dècada i continua oberta. Va passar de la política local a l’europea i, a poc a poc, es va anar fent un nom a l’Eurocambra.

Amb la crisi, no s’ha quedat callat. La seva constant denúncia de les penúries que la classe mitjana i els més desfavorits estan patint a causa de l’austeritat, el seu discurs, centrat en que una retallada de l’Europa social significa una retallada de les llibertats, i la seva idea que no es pot renunciar al concepte de la Unió com un lloc on els dirigents han de defensar la justícia social li han fet guanyar un prestigi creixent a l’esquerra del continent. Són molts els que creuen que aquesta bel·ligerància ha estat fonamental en la seva designació com el primer candidat socialdemòcrata per presidir la Comissió -per primera vegada, a partir de les eleccions europees de maig, el Parlament tindrà un paper fonamental en aquest nomenament-. Però la seva forma de fer campanya és parlar, alt i clar, sobre els perills que pateixen Europa i els seus ciutadans. Potser el més insòlit de Schulz, vist des d’Espanya, és que es tracta d’un polític que no té por de dir el que ell creu que és la veritat i a assumir la seva part de culpa.

Quan la UE va rebre el Premi Nobel de la Pau, vostè va utilitzar en el seu discurs ‘Els Buddenbrook’, la gran novel·la de Thomas Mann, com a metàfora de l’Europa actual. Per què? Vaig utilitzar aquest llibre com a imatge perquè narra una història a través de tres generacions: la dels fundadors, la dels administradors i la que juga l’herència. Hem passat per la primera, també per la qual va haver d’administrar l’herència, i no vull pertànyer a la generació que la destrueix. És el sentiment que tinc: a Europa hi ha gent que està jugant amb el que hem heretat.

En molts dels seus discursos i entrevistes recents, vostè insisteix que la UE, tal com la coneixem, està en perill, que el que creiem irreversible, l’Europa unida, pot ser reversible. Pensa realment que pot ser així, que és possible un salt cap enrere tan gran? No vull ser alarmista ni apocalíptic, però tinc l’obligació de descriure la realitat, i això només es pot fer des de les pròpies experiències. Un privilegi del meu lloc és que em trobo amb gent per tot arreu a Europa. La UE és extremadament impopular, i cada experiència democràtica de la història ens mostra que quan els ciutadans retiren el suport a un projecte està condemnat. És una mala notícia per a tots els dictadors del món, perquè tard o d’hora les tiranies cauen perquè la gent està farta, però és també un avís per a la democràcia. Si els ciutadans creuen que la democràcia ja no serveix als seus interessos, és possible que li retirin el suport. Hem de ser realistes: la gent està abandonant la idea que donar suport a Europa serveix per a alguna cosa. Perquè la UE com la veiem no es correspon amb els desitjos, els somnis, les projeccions positives que compartien la immensa majoria dels ciutadans quan pensaven en ella. Si els ciutadans abandonen a Europa, està perduda.

Creu vostè que a les eleccions europees de maig de 2014 es pot produir una sorpresa desagradable en forma d’auge del populisme a tota la UE? La meva proposta és que la gent que s’ocupa d’Europa, als Estats membres o en les institucions, llanci un debat. Quin continent volem? Els populistes actuals estan guanyant terreny a tot arreu amb el seu missatge clar de rebuig però nosaltres els permetem que puguin dir que tot va malament sense obligar-los a presentar la seva pròpia alternativa perquè saben que no la tenen. Per no permetre que aquesta gent ocupi el terreny polític, necessitem posar sobre la taula idees sobre l’organització. Per això estic convençut que aquesta idea introduïda en el Tractat de Lisboa, que el Parlament Europeu voti al president de la Comissió, dóna un nou sentit a les eleccions.

Creu vostè que la seva nacionalitat alemanya pot ser un problema en la seva carrera cap a la presidència de la Comissió en un moment en què molts europeus perceben a Alemanya com un Estat massa fort, encara que no comparteixi ni partit ni idees amb la cancellera Angela Merkel? El debat s’està produint i demostra el lloc on ens trobem. Quan vaig ser elegit per al Parlament Europeu fa 19 anys, ningú hagués debatut si un alemany podia liderar la UE, perquè la nacionalitat no exercia cap paper. Ara la nacionalitat exerceix de nou un paper, i això demostra el lloc on ens trobem. És també una resposta a la seva primera pregunta, la comparació amb Los Buddenbrook. Quina era la nostra herència? Les nacions, més enllà de les fronteres, treballen juntes dins del respecte mutu. Un maltès podria dirigir la UE, com un finlandès o un portuguès. El que compta és l’interès comú cap a Europa, perquè una UE forta és bona per a tots. I avui debatem sobre un alemany perquè és alemany, no perquè sigui de dretes o esquerres, amb experiència, intel·ligent o no. Em trobo entre aquests alemanys que sempre han lluitat per una Unió en què això no tingui cap paper. Molts europeus desconfien d’Alemanya. Però això m’anima encara més a demostrar que la nacionalitat no té importància, que l’essencial són les polítiques, que per a mi es componen de tres elements: justícia social entre nacions i pobles; respecte mutu, que els grans no donin lliçons als petits , i una Europa unida i forta per defensar-se en una competència mundial amb els nostres valors democràtics. Aquestes són les tres claus, i per això em presento com europeu que ve d’Alemanya, no com alemany.

Pertany a una generació en què el seu avi va combatre en una guerra mundial i el seu pare en una altra. Ha vist com s’assentava la pau, desapareixent les fronteres, com els passaports es quedaven al calaix i com s’arribava a una moneda única. Creu que hem sabut explicar aquests èxits als que no els han viscut i els han trobat fets? En tots els llocs on discuteixo aquesta qüestió amb els joves constato que la idea que hi ha darrere, la idea mateixa d’Europa, és incontestable. Vostè l’ha descrit en la seva pregunta.

La pau? No és només la pau. Indubtablement és així, però hi ha més coses. La idea d’Europa és que s’uneixin diferents nacions i estats; faig sovint aquesta diferència perquè tot es basa en la col·laboració entre estats i pobles més enllà de les fronteres. Quan parlo de les fronteres no em refereixo a les fronteres físiques, sinó culturals, lingüístiques, econòmiques, polítiques, més enllà del que ens ha separat en el passat. Els Estats col·laboren perquè saben que el respecte mutu és la base estable i duradora per a la pau. I el respecte dels drets de cada ciutadà d’aquesta comunitat és un valor en si. Sabem que junts al segle XXI som més forts que separats. Aquesta idea no la discuteix ningú.Sobretot els joves la comparteixen. Però hi ha un problema, i per això considero que estem amenaçats: cada vegada més, la gent no identifica el que acabo de descriure amb la UE. Aquesta idea és una herència històrica, perquè la seva realització és el contrari del que Europa ha practicat durant la primera meitat del segle XX. És la raó per la qual dic, com alemany, que aquesta UE és un regal històric que ens obliga, sobretot als alemanys, a lluitar per aquesta Unió, perquè ha permès als alemanys entrar amb el cap alt en la democràcia. Afegeixo una pregunta: abandonem la idea o canviem Europa? Jo crec que cal dur a terme un canvi integral a la UE.

En quina direcció? Més transparència, més justícia social, i no es poden separar les dues. Som el continent més ric del món, tenim empreses que produeixen beneficis fins i tot enmig de la crisi econòmica més profunda, beneficis enormes… bancs, fons especulatius. No proposo l’existència d’un Ministeri d’Hisenda europeu, però sí una regla molt simple: pagues els impostos allà on fas beneficis. Molt simple: això augmentaria els ingressos de l’Estat en comptes de discutir només com reduir les despeses. La taxa sobre les transaccions financeres. Com resolem el bloqueig dels crèdits? Els bancs que reben préstecs del Banc Central Europeu al 0,5% rebutgen injectar diners a l’economia real. Cada empresa petita i mitjana a Espanya es queixa que no té accés al crèdit. Hi ha mesures molt concretes que podrien canviar tot immediatament. No crec en els grans debats sobre l’estructura. Això li és igual al jove aturat andalús. El que vol és que l’ajudem, és primordial. Hem de defensar els salaris dignes: que algú que treballi vuit hores al dia rebi un sou que li permeti viure amb dignitat. Això és l’essencial. Són promeses que Europa sempre ha fet i que ara no es respecten. Són canvis a curt termini i que es poden realitzar. Accions concretes a favor de la justícia social i, repeteixo, entre els pobles i entre els ciutadans.

Creu que l’austeritat pot matar la idea d’Europa en països com Portugal, Espanya, Grècia? És un missatge ideològic: cal reduir les despeses i immediatament tornarà la confiança dels inversors i l’ocupació. Aquesta és la propaganda des de fa cinc anys, i des de fa cinc anys veiem que cada vegada més països cauen en la recessió. Necessitem una combinació: aquesta és la idea del Parlament Europeu. La disciplina pressupostària és necessària, sens dubte. Resulta il·lògic que els Estats dediquin un terç del seu pressupost a pagar interessos. Disciplina pressupostària, sens dubte. Però l’efecte és que invertim en el creixement i, sobretot, en l’ocupació dels joves, en les infraestructures, investigació, desenvolupament, lluita contra la desocupació juvenil, sobretot amb ajudes a les pimes. L’austeritat sola no serveix per a res.

No és la primera vegada que circulen idees que posen en perill el sentit de l’Estat de benestar. No va passar ja això en els anys de Thatcher? Siguem honestos: comparada amb els neoliberals, Margaret Thatcher era una dona socialment responsable. Ens han dit que una economia social, els nostres valors democràtics, socials, ja no són competitius amb altres regions del món; han defensat que com més es treballi per menys diners és millor, amb un mínim de drets democràtics a l’empresa, sense dret a la vaga, sense sindicats. Aquesta propaganda ha governat Europa durant dues dècades i el resultat és visible: l’enorme riquesa d’una minoria sense precedents, un creixement de la pobresa, fins i tot de les classes mitjanes, sense precedents, i una crisi institucional sense precedents. Aquest sistema ha fracassat: Europa és el continent més ric del món, però té una distribució de la riquesa molt injusta.

No el preocupa que els italians segueixin votant Berlusconi, que gairebé guanya les últimes eleccions parlamentàries, o els francesos a Marine Le Pen, que segueixi creixent el suport a aquestes forces fosques? És molt inquietant, però cal analitzar amb molta cura. Prenguem l’electorat de Silvio Berlusconi, la gent que vota Forza Itàlia. Es tracta de treballadors, petits i mitjans empresaris, i quan es discuteix amb ells es veu ràpidament per què el voten: tenen por, por de perdre el que han aconseguit en les seves vides: un treball, una casa, uns estalvis. Se senten amenaçats per aquest món globalitzat en el qual l’Estat no protegeix els seus ciutadans i busquen algú que creuen que els protegeix. En part tenen raó: el que ha passat en els últims 10 anys demostra que estan amenaçats. El capitalisme salvatge que hem viscut durant aquesta dècada ha estat capaç de destruir Estats i individus. La pèrdua de la protecció social i legal de la gent normal és una autèntica amenaça. El paradoxal és que Berlusconi pertany políticament al grup que promou aquest capitalisme, però, gràcies a la seva força mediàtica, és capaç d’explicar el contrari. A França passa el mateix en altres circumstàncies. La gent que vota el Front Nacional té por. Quina és la nostra conclusió? Europa era una promesa: més seguretat, més creixement, més treball, més pau, més llibertat. Hi ha algunes promeses que es mantenen, però n’hi ha moltes que tenim la impressió que a Europa ja no li interessa mantenir, al contrari, la majoria que hi havia a les institucions europees i als Estats membres ha permès una política que era el contrari d’aquestes promeses.

Fa dos anys, en una entrevista en aquest mateix diari, li van preguntar sobre el llibre que millor descriu la situació actual a la UE i va respondre que “L’últim estiu d’Europa’, de David Fromkin, un assaig sobre els orígens de la I Guerra Mundial. Per què? No ens trobem a les portes de cap guerra.  Dit això, el que Fromkin descriu és un procés que van posar en marxa Governs, però que va acabar per ser incontrolable per a les mateixes persones que el van començar. Es va posar en marxa un procés en el qual, com ningú deia la veritat, al final va esclatar una catàstrofe. El que passa ara és que tenim a persones en totes les institucions que et diuen una cosa, però darrere tenen una altra tàctica. És la raó per la qual recomano aquest llibre. No ajudem als grecs perquè els grecs han de resoldre ells els seus problemes, però en realitat el que passa és que ajudar els grecs no és molt popular i tinc eleccions a casa. Poses en marxa un procés que té conseqüències incontrolables. A més és un assaig històric molt ben escrit.

En una època de la seva vida, vostè va ser futbolista, i crec que li segueix agradant molt aquest esport. Creu que és una bona metàfora del continent? Perquè en els clubs hi ha jugadors de totes les nacionalitats, i hi ha fans del Reial Madrid o del Barcelona a qualsevol racó amb independència de la seva nacionalitat. El futbol té un paper molt important avui. Sóc diputat europeu des de fa 19 anys i he comprès que la nacionalitat, que el sentiment d’adhesió a un grup, ètnia, nació, poble, dóna identitat: una paraula sinònima de no estar sol. Estar orgullós d’una nació o un grup representa l’orgull cap a un mateix. Però aquest sentiment en una Europa en què la nació no és l’únic punt de referència disminueix. En una època, la gent estava orgullosa de ser catòlica o protestant, o socialista, o sindicalista, o conservadora. Tot això es dissol en la nostra societat moderna. Aquest buit és reemplaçat pel futbol, ​​per això crec que té un paper social tan important. Hem de tenir cura, això sí, que no es descontroli.

Ha estat llibreter durant molts anys. Ara es parla molt de la crisi del sector. Imagina una Europa sense llibreries? No. Quina pobresa. No tinc res amb els llibres electrònics, contra les grans cadenes, però no m’ho puc imaginar.

¿Compra llibres a través d’Internet? No. Una de les meves empleades va comprar la meva llibreria quan em van fer diputat. La llibreria existeix encara a Würselen i compro aquí tot. És un local petit al centre. Combina la literatura amb llibres d’art, i tot això funciona perquè ven per a nens. És la clau perquè sobrevisquin. Des que dónes a un nen un llibre, tindrà una identificació amb ell. Crec que tots sabem quins van ser els nostres primers llibres. Els meus fills em parlen de l’olor del paper i em diuen que quan entren en una llibreria tornen a la seva infància. És un sentiment únic i per això estic convençut que sobreviuran.

Entrevista de Guillermo Altares per a El País