Un fracàs sense pal·liatius. Dels que poden arruïnar una carrera política. Quan les apostes són altes, les derrotes també són més doloroses.
Una majoria excepcional, perquè la situació també era excepcional. Una majoria folgada, per poder treure endavant un projecte de dimensions excepcionals. És el que ha demanat Artur Mas durant tota la campanya electoral, després que decidís avançar les eleccions autonòmiques perquè, després de l’entrevista amb el President del Govern, Mariano Rajoy, no li havia quedat una altra sortida.
L’instrument
Mas s’havia presentat com “l’instrument” que la societat catalana podia utilitzar per poder votar en un referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura, després d’interpretar que la manifestació independentista de la Diada li atorgava tot el crèdit polític.
I aquest “instrument” ha fracassat.
Ha fracassat en unes eleccions, això sí, excepcionals, perquè són les que han obtingut més participació des de la recuperació de la Generalitat en 1980, amb un 69,4%. L’abstenció ha estat del 30,6%, quan la menor fins ara va ser en 1984, amb una abstenció del 35,7%.
Caiguda
En l’intent, CiU s’ha deixat 127.788 vots (amb el 97% escrutat) respecte a les eleccions de 2010. Dels 62 diputats amb els quals explicava la federació nacionalista, ha passat a 50. Són 12 diputats menys. Ha passat del 38,4% de suport electoral, al 30,5%.
Artur Mas difícilment podrà mantenir el guió establert. La seva capacitat de negociació amb el Govern de Mariano Rajoy serà molt menor, i la possibilitat d’aprovar una llei de consultes catalana en el Parlament per convocar una consulta sobiranista podria quedar en l’oblit.
Mas sabia que es jugava la seva pròpia carrera política. I ara haurà de ser la direcció de la federació nacionalista la que adopti una decisió. Perquè, encara que CiU ha recolzat fins al final a Mas, els propis dirigents de Convergència i, principalment de Unió, han constatat que el president de la Generalitat ha pres decisions en solitari, ha volgut assumir “la responsabilitat de la història”. I ell no havia defugit d’això. La prova més fefaent ha estat el cartell electoral, amb el lema “La veu d’un poble” i una imatge que evocava a la de Moisés.
Anàlisi
Alguns dirigents de Convergència asseguraven en les últimes setmanes que Mas havia decidit “cremar diverses etapes” i accelerar un procés que podia estar en l’horitzó, però que calia analitzar amb extrema cura. La crisi econòmica, amb la Generalitat endeutada i necessitada d’un crèdit del Fons de Liquiditat Autonòmica, de l’Estat, per poder gestionar el dia a dia, obligava a a passos més prudents.
Però aquesta mateixa crisi, la poca flexibilitat del Govern de Mariano Rajoy per oferir una mica d’aire al Govern català, tot això unit a la manifestació de l’Onze de Setembre, que, realment va significar una expressió ciutadana de primer ordre, van portar a Mas a cremar aquestes etapes de les quals parlen alguns dirigents de CDC: avançament electoral i compromís per convocar un referèndum d’autodeterminació.
Li ha sortit malament. Fatal. L’error polític no es pot obviar. És dels quals queden, realment, en els llibres d’història.
Diàleg
Mas haurà d’ara seguir endavant.I haurà de dialogar i assumir que el guió és, a partir d’aquest dilluns, un altre molt diferent. En la seva compareixença, després de conèixer els resultats, Mas va assegurar que “tot està molt més complicat”, i va assumir el descens del suport electoral. Però es va mostrar disposat a mantenir l’objectiu “del dret a decidir, perquè hi ha una majoria per a això”. No obstant això, Mas va reconèixer que per aconseguir un “estat propi” s’hauran de redoblar els esforços “per eixamplar les majories socials”.
La majoria independentista que podia reclamar Mas, en qualsevol cas, tampoc s’ha produït, perquè el descens de CiU és l’ascens d’ERC, encara que no sigui amb un encreuament directe de vots. I l’entrada de la Candidatura d’Unitat Popular, les CUP, encara que netament independentista, té entre els seus interessos principals un canvi socioeconòmic radical a Catalunya. L’entrada de les CUP, a més, amb tres diputats, va en detriment de Solidaritat, que va obtenir quatre escons en 2010, i es queda ara sense representació. Si se suma ICV, que ha aconseguit 13 escons, sí es podria sumar aquesta majoria per reclamar i convocar un referèndum. Però a partir d’aquest dilluns les prioritats poden ser unes altres.
El segon partit
Esquerra Republicana obté la segona posició en el Parlament, amb 21 diputats, liderada per Oriol Junqueras, i recupera el pes electoral que va aconseguir en 2003 Josep Lluís Carod-Rovira.
I el PSC, que sofreix un descens de vuit diputats, perd, en canvi 63.000 vots. El seu candidat, Pere Navarro, podrà aguantar ara, gràcies en gran mesura al fracàs de CiU. Perd, no obstant això, la segona força política en el Parlament. El PP aconsegueix 19 diputats, però es queda com a quarta força política.
Aquest dilluns, per tant, s’inicia una nova etapa. Tots els guions hauran de canviar. El primer, el d’Artur Mas.
