Homenatge a Carles Navales
El resultat de la convocatòria electoral anticipada del 25 de novembre serà decisiu per al futur dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Des de l’arribada de CiU al Govern de la Generalitat -Fa ara dos anys- hem viscut un procés polític paradoxal. D’una banda, el Govern d’Artur Mas s’ha situat a l’avantguarda d’un model de política fiscal i dures retallades socials, educatives i sanitàries que ens allunya del model social dels països més avançats d’Europa, alhora que a les Corts espanyoles ha donat un suport reiterat a les polítiques laborals més regressives de la democràcia. L’aliança CiU – PP ha fet possible també un escandalós retrocés en els mitjans públics de comunicació impedint avançar cap a una major llibertat que havien donat els governs progressistes a Espanya i Catalunya. D’altra banda, CiU ha consumat en molt poc temps un gir estratègic oportunista, posant-se al capdavant d’un moviment independentista que pretén iniciar un procés de secessió de Catalunya.
La societat catalana està patint una greu crisi econòmica que ja s’ha convertit en una crisi social i política que s’ha traduït en un augment de la pobresa i la desigualtat i en una limitació del principi d’igualtat d’oportunitats. Avui, moltes persones estan patint i veuen com es trenquen els seus projectes vitals. Aquesta situació reclama per part de tots un exercici de responsabilitat política i ètica, sobretot en un moment en què el descrèdit dels partits i les institucions és extraordinàriament greu. Considerem que el trencament amb Espanya no és l’única sortida de futur i que l’inici d’un procés de secessió, en un context com l’actual, posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalanes, ni des del punt de vista econòmic ni social ni cultural.
Avui, molts proposen la independència com un camí “màgic” per sortir de les dificultats, desprenent-se del pes mort que, diuen, representa Espanya. Un discurs on es barregen veritats a mitges i exageracions diverses, particularment pel que fa a les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat, fins al punt que és habitual sentir afirmacions tan populistes i agressives com “Espanya ens roba”. Paral·lelament, alguns sectors independentistes han aconseguit estendre la idea que la secessió -que vol dir la ruptura de l’Estat- serà un procés sense costos econòmics excessius, sense fractura social, políticament amable, on tot seran beneficis.
El sobiranisme creu que el fenomen de la globalització només pot tenir conseqüències positives per a Catalunya, i per això ha assumit sense complexos el model econòmic neoliberal. Per a la societat catalana disposar d’un estat propi serà un “bon negoci”, s’afirma. L’èmfasi en les virtuts econòmiques de la independència, que no es sostenen en una anàlisi rigorosa, no és altra cosa que una calculada estratègia per esquivar una realitat social rotunda des de fa moltes generacions: el fet que la major part de la ciutadania de Catalunya compartim catalanitat i espanyolitat en diversos graus.
No compartim les visions apocalíptiques d’una virtual secessió, però tampoc estem disposats a acceptar acríticament els arguments ensucrats de l’independentisme. No creiem que pertànyer a Espanya sigui una obligació perpètua, però no compartim tampoc les raons dels que sostenen la necessitat històrica de la ruptura. Pensem que la secessió no és la resposta raonable als problemes de la societat catalana en el marc de les complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI. Especialment, no és la resposta intel·ligent en el context d’una Europa que necessita avançar cap a nivells més elevats d’unitat política en el marc d’una crisi que amenaça la seva pròpia supervivència. La comparació entre beneficis i costos socials és molt més favorable en el cas d’un millor encaix federal de Catalunya a Espanya i Europa, que no en el cas de la independència.
Per tot això, reconeixent hereus de les esquerres catalanes que sempre van defensar “Catalunya, un sol poble”, alcem la nostra classe la veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya no és la millor solució, ni per sortir de la crisi actual, ni per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees. A més, els riscos, les tensions i les incerteses d’un procés de secessió no són el millor escenari per millorar les condicions de vida de la gent, particularment dels sectors més humils i vulnerables. Fins al dia d’avui amb prou feines hi ha hagut controvèrsia democràtica on els interrogants de la ruptura hagin pogut debatre àmpliament en el marc d’una discussió pública basada en els principis del pluralisme democràtic.
El federalisme té profundes arrels entre els sectors progressistes de Catalunya i compta amb experiències d’èxit en altres estats del món que s’haurien de tenir en compte. Reclamem a les forces polítiques d’esquerres que, en un moment electoral com aquest, siguin valents, escoltin a la gent, facin un esforç pedagògic, s’atreveixin a parlar clar i apostin per explorar i explicar a la ciutadania els camins d’un nou federalisme, desacomplexat i exigent amb l’Estat, on la ciutadania de Catalunya es pugui sentir a gust des dels seus identitats compartides.
Volem una Espanya federal en el marc d’una Europa federal i socialment justa. No se’ns escapen les dificultats del que proposem i la sensació real, fins avui d’un cert fracàs en aquest propòsit. D’una banda, perquè l’esquerra espanyola majoritària no ha volgut jugar a fons aquesta carta i, d’una altra, perquè la dreta espanyola és profundament nacionalista i s’atrinxera, quan li convé, en l’immobilisme constitucional. A Catalunya, en els darrers anys s’han anat acumulant molts greuges i incomprensions, des de la desgraciada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fins als reiterats incompliments dels successius governs espanyols en matèria d’inversió.
La relació entre els governs democràtics d’Espanya i Catalunya s’ha caracteritzat per la irresponsabilitat dels que han tingut la voluntat de monopolitzar i apropiar-se de les idees d’Espanya i Catalunya amb clars objectius partidistes. No obstant això, creiem que no hi ha raons suficients per a la desmoralització i que, en qualsevol cas, l’alternativa de la secessió és enormement inquietant i perillosa per a la cohesió social. Ens sentim còmplices de les veus que, des d’altres territoris d’Espanya, expressen el seu disgust i impotència davant la imatge monolítica que, des de Catalunya, projecten alguns d’Espanya, una imatge tan injusta i irreal com la que, des de la resta de l’Estat, molts tenen de Catalunya. En aquest sentit és totalment imprescindible que es posi en marxa un moviment federalista d’abast espanyol que serveixi, també, per subratllar que són més les coses que ens uneixen que les que ens separen.
Les properes eleccions al Parlament de Catalunya no pot esdevenir un plebiscit on “independència sí independència no” sigui l’únic tema de campanya. Democràticament és imprescindible jutjar l’acció política del govern sortint i confrontar els programes electorals en relació als altres aspectes en què el nostre Parlament té competències i atribucions específiques, particularment en el camp de les polítiques de benestar. De la mateixa manera, no podem deixar de recordar que el president Mas arriba a aquestes eleccions sota l’ombra de la corrupció i la responsabilitat del seu partit, CDC, en el cas del saqueig del Palau de la Música.
Aquestes eleccions, en canvi, sí que poden ser el començament d’un exercici col·lectiu per debatre i articular les diferents alternatives polítiques -totes elles legítimes- en relació a l’anomenat “Encaix” de Catalunya dins d’Espanya i Europa. Però des d’un debat lliure i plural, serè i ordenat, sobre les raons que porten a uns -des de l’anomenat “dret a decidir” – a demanar el trencament i altres a demanar un nou acord. Un procés a resoldre des del principi democràtic, en el marc d’un estat de dret i que, si correspon, acabi amb la celebració d’un referèndum. Avui el principal risc no és que Catalunya (o Espanya) perdi sobirania, sinó que anem enrere en termes de democratització, que els ciutadans perdin encara més sobirania davant els mercats i el capital. No la recuperarem si no ens esforcem en trencar les fronteres que queden entre els europeus en comptes de crear-ne de noves.
Per tot això volem fer una crida a la ciutadania progressista de Catalunya perquè el proper 25 de novembre es mobilitzi i doni confiança a les formacions polítiques que presentin programes nítidament d’esquerres i contemplin una renovada i potent opció federal. Que, igualment, posin al centre del debat electoral la forma de com s’han efectuat les retallades en l’estat de benestar realitzades pel Govern de Mas amb el suport del PP. I que confrontin l’existència de diverses alternatives davant la crisi. Que reclamin de la Unió Europea polítiques impulsades al creixement econòmic per tal d’evitar que l’austeritat recaigui només en els serveis públics i les prestacions socials. És a dir, una Europa unida al servei de la gent. En definitiva, que apostin amb claredat per un model d’estat federal on la major part de la ciutadania de Catalunya pugui sentir còmoda i reconeguda, compartint amb altres pobles un projecte comú de convivència, justícia i cohesió social.
Bloc d’en José Luis López Bulla
El PSC va saber complir la seva missió a la sortida de la dictadura de mantenir la cohesió social. 30 anys han tingut les esquerres espanyoles i catalanes per fer, desprès del franquisme, l’Estat plurinacional, el que abans deien “Las Españas”. No han sabut, no han volgut, o no han pogut. Que la dreta se’n aprofiti no ha d’estranyar ningú i que ho plantegi en funció de la seva escala de valors tampoc, i que si no li surten els comptes (a ella, no al país!), i que faci marxa enrere un cop les eleccions hagin passat, també és una eventualitat!