Els resultats del PSC a aquestes hores, confirmen que si bé ha perdut una part dels seus ancoratges amb la part més dinàmica de la societat catalana, els ressorts que l’uneixen a un electorat tradicionalment convocat pel clàssic “jo voto Felipe”, segueixen pesant. Si més no, han servit ara per esmorteir la caiguda i permetre un respir en una crisi generalitzada de lideratge, programa i estratègia.
No hi ha molt a celebrar, ja que no hi ha hagut cap elecció en què el PSC hagi obtingut menys vots que en aquesta ocasió. L’equilibrista Navarro, tot i que no ha sabut o no ha pogut recuperar aquesta posició intermèdia que buscava entre sobiranistes i partidaris de pur estatus quo, i tampoc ha aconseguit desempallegar-se d’un recent passat que connecta als socialistes amb la negació de la crisi primer o amb les brusques retallades, després, almenys ha aconseguit mobilitzar a gent que no acostumava a votar en les autonòmiques catalanes. El seu esforç i sacrifici personal, unit als missatges que van arribar des del socialisme espanyol, sembla que han trobat ressò entre els que tenen notables dubtes sobre el que vindrà.
No ha estat un missatge d’esperança davant un present nefast, però si una voluntat d’evitar descensos sense paracaigudes. Els resultats poden maquillar el que es preveia una catàstrofe, però el cert és que el partit està internament dislocat i orfe de projecte, i així és molt difícil abordar el que s’acosta, en què els equilibris seran fins i tot més complicats. La cosa va començar malament en no saber encarar amb claredat què fer en relació a l’emblemàtic 11 de setembre, i els passos empresos per redreçar la cosa han estat de l’estil “massa tard, massa poc”. En unes setmanes només s’ha aconseguit que Rubalcaba passés de “el federalisme no em fa por” al “avancem per un camí fressat… que es diu federalisme”. Poc bagatge. La crisi del PSC, ara sancionada només parcialment a les urnes, és pròpia i atribuïble a les seves pròpies contradiccions internes, però és també una crisi sobrevinguda. Fruit de la dificultat de mantenir un projecte socialdemòcrata tradicional en ple desvergonyiment del capitalisme financer, que ha optat per no pagar impostos a ningú i piratejar on pugui i com pugui. I fruit també de la incapacitat del PSOE de superar els fràgils acords de la transició i decidir d’una vegada quin projecte té per a Espanya des del punt de vista del reconeixement de la plurinacionalitat i de l’organització territorial del poder que se’n derivi. És evident que l’espai socialista català s’ha de reconfigurar. Del que es tracta ara és de dilucidar com i amb qui refundar l’espai d’esquerra transformadora i políticament renovada a Catalunya per afrontar el canvi d’època i fins a quin punt l’actual PSC pot i vol participar-hi.
