EntrevistesPortada

Entrevista a Felipe González: “Estic a favor d’una reforma que reconegui Catalunya com a nació”

gonzalezFelipe González (Sevilla, 1942), catorze anys president del Govern d’Espanya, mai s’ha absentat del debat polític. Mai. Segueix sent un referent. Diumenge passat va enviar una carta als catalans. El text, publicat pel diari El País, va ser seguit amb molt d’interès. González té més coses a dir. I també vol esmenar algun paràgraf d’aquesta carta. El dijous d’aquesta setmana va acceptar una entrevista amb La Vanguardia.

Va escriure diumenge passat una carta als catalans, o als socialistes de tot Espanya?

La meva intenció no era escriure als socialistes. Vaig escriure als catalans. A tots. Ens trobem davant d’un veritable problema d’Estat, no davant d’un mer problema electoral davant el 27 de setembre o el 20 de desembre.

En la seva carta afirmava que la situació a Catalunya és “el més semblant a l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat”. Aquestes paraules han dolgut a molts catalans. De veritat creu que Catalunya ha entrat en una deriva feixista?

Em preocupa que hi hagi hagut una mala interpretació de les meves paraules. No estic en condicions de dir, no m’atreveixo a dir, perquè no tinc les dades per saber-ho, que hi hagi una intenció feixistitzant, o conduent al feixisme avui a Catalunya. En absolut volia dir això. El que em preocupa és que qui obtingui més vots en les pròximes eleccions catalanes se senti legitimat per no respectar les regles del joc. És legítim voler canviar les regles, però a Europa els canvis es promouen respectant les regles. Que aquest principi no es compleixi a Catalunya és el que m’inquieta.

Les reiterades referències al nazisme per desqualificar el sobiranisme irriten els independentistes, però també fan mal a molts catalans que estan pel pacte.

Miri, la meva vinculació amb Catalunya és prèvia a la democràcia. A Catalunya jo he conegut un model de convivència social insuperable en el conjunt d’Espanya. El millor, sens dubte. Un model en el qual s’acceptaven les opinions de tothom, en el que el diàleg era la regla. Crec que aquest espai de convivència s’ha deteriorat dramàticament.

 Dramàticament?

Pel que em comenten persones catalanes de diferents sectors, en sopars i reunions de família s’intenta evitar qualsevol reflexió sobre el tema, per evitar tensions. Això és un signe. Es discuteix menys, es dialoga menys, per por a la tensió. Hi ha un discurs clarament dominant, dotat d’una èpica del relat. La doble direcció s’ha fet malbé. Alguns raonaments d’índole econòmica vinculats a l’independentisme s’exposen molt lliurement, mentre que altres raonaments econòmics en direcció contrària hi ha por a expressar-los. Vaig sovint a Catalunya. El que escoltes en una taula, en un sopar, o també en un petit col·loqui, quan la gent parla relaxadament, no ho escoltes al carrer. Això suposa un empetitiment clar de les llibertats pròpies d’una societat molt diversa i molt plural.

Parla vostè d’un sord atemoriment. Es refereix a les xarxes socials? L’agressivitat dialèctica en les xarxes socials és avui un fenomen comú en tots els països lliures…

Avui en dia les xarxes socials tenen molta importància en la conformació de l’opinió pública. I és cert, a tot el món hi ha agressivitat. En alguns països llatinoamericans, poso per exemple Guatemala i Brasil, aquesta agressivitat és avui molt alta. En el cas de Catalunya, l’hegemonia del moviment independentista a les xarxes és aclaparadora. Tinc informes molt complets sobre aquesta qüestió.

Comparteix l’afirmació d’Alfonso Guerra que des de Catalunya s’està impulsant un cop d’Estat a càmera lenta?

Cal tenir molta cura amb les paraules. Jo no diria que estiguem davant d’un cop d’Estat en potència. I tampoc compararia Espanya amb l’Alemanya comunista com ha fet algun alt responsable de la Generalitat. Em sembla un disbarat monumental. Cal cuidar les paraules.

A Catalunya hi ha programes electorals de ruptura, però a data d’avui no s’ha produït una col·lisió frontal amb l’ordre constitucional.

Depen de com es miri. Quan el president de la Generalitat va de número quatre d’una llista amb l’objectiu fonamental de trencar amb l’Estat, no perd legitimitat com a ciutadà, però no compleix la seva funció de president de tots els catalans. Parlo en termes polítics, no jurídics. El mateix Mas em va dir fa uns mesos: “Jo no em sortiré de la legalitat”. Doncs ja ho ha fet i em sembla greu.

Hi ha tensió a Catalunya, però, a data d’avui, no s’ha trencat amb la Constitució.

Insisteixo, no estic parlant en termes jurídics. Parlo en termes polítics. Mas no exerceix avui com a president de tots els catalans i molt menys com a primer representant de l’Estat a Catalunya. El fet de guanyar a les urnes legitima l’incompliment de les regles? La legitimitat democràtica no és només és una qüestió de vot. Si no es respecten les regles es perd la legitimitat democràtica. És important que els catalans reflexionin sobre això. No respectar les lleis també obre la porta a qui vulgui trencar les regles en sentit contrari al que desitja el catalanisme. Crec que m’explico amb prou claredat. Es pot acabar propiciant una situació caòtica a Catalunya i a Espanya. Miri, cada dia tinc la convicció més profunda que totes les pulsions nacionalistes tendeixen a ser excloents.

Si no recordo malament, poc després de la victòria del PSOE el 1982, el diari The New York Times va glossar als “joves nacionalistes que s’han fet càrrec d’Espanya…”

Jo mai he estat nacionalista. Em preocupa l’espiral d’autojustificació i alimentació mútua que s’està provocant entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol. Espanya es un espai públic compartit que es va articular com a Estat nació. A l’interior d’aquest espai cal dialogar i pactar.

Hi ha possibilitat d’acord?

Si. Crec que sí que n’hi ha. No ho trobarem immediatament, però n’hi pot haver. Crec que la majoria de la gent a Espanya, també a Catalunya, vol diàleg. Cal buscar una solució reformista en un país, no ho oblidem, de tradició liquidacionista. L’últim tram de la història d’Espanya ha estat excepcional i em temo que es pugui convertir en un parèntesi històric. Cal evitar-ho. Cal evitar el retorn al liquidacionisme. El Partit Popular no aposta pel diàleg. Els seus crits a unir forces busquen el frontisme. Un frontisme contra un altre frontisme. Aquí tenim aquesta reforma urgent del Tribunal Constitucional, una autèntica barbaritat. Els que no van estar a favor de la Constitució, els que no volen que es mogui res, no tenen consciència del que estan fent amb el Tribunal Constitucional i amb Catalunya.

Hi ha diverses propostes per al pacte. Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, antic ponent constitucional, proposa, per exemple, aprovar una nova disposició addicional de la Constitució que reconegui Catalunya com a realitat nacional. Estaria vostè d’acord que la Constitució espanyola reconegués Catalunya com a nació?

Absolutament, sí. No tinc cap problema a reconèixer la identitat catalana i en què es garanteixi constitucionalment que no hi haurà cap extraviat que intenti alterar aquest reconeixement. La qüestió de la identitat fonamentalment està lligada a la llengua i a la cultura. Això és inexorable. Haurien de ser realitats intocables. Però cal anar més enllà.

Cap a on?

Jo proposo un pacte sobre Espanya. Reformes per a una nova etapa, no només per l’encaix de Catalunya. Noto l’absència d’un projecte de país que es diu Espanya, en comptes d’aquest debat banal sobre els mèrits d’una recuperació que estan més a l’exterior que a l’interior, on ens hem limitat a la devaluació de l’ocupació i els salaris. Aquest país necessita adaptar la Constitució a una realitat nova. Anem a veure, com és possible mantenir al mateix temps l’estructura territorial d’inspiració napoleònica -les províncies- i l’Estat de les autonomies? Som l’únic país d’Europa amb quatre nivells d’administració. Si us plau! Necessitem una reforma de la Constitució sense por a consultar a la gent.

Només cal tocar les províncies?

Hi ha dos problemes a resoldre. Del primer ja n’hem parlat: els sentiments de pertinença. L’altre és el de la fiscalitat. I cal aclarir competències, assegurant la seva qualitat. El Govern central, el de tots els ciutadans, ha de ser garant de la igualtat en el paquet de drets i obligacions de la ciutadania. Advoco per l’Espanya diversa. L’Espanya diversa és la que admet diferents sentiments de pertinença. L’Espanya plural és la que admet i protegeix diferents enfocaments polítics.

Jordi Pujol.

El que li ha passat a Jordi Pujol em produeix molta tristesa. No estic disposat a lliscar per aquesta infame demagògia de muntar-se sobre del que cau per semblar més alt. Jo amb Pujol he tingut moltes diferències i molts acords.

Es penedeix del primerenc pacte PSC-PSOE el 1977? En el seu partit hi ha qui se’n penedeix.

Jo no em penedeixo del pacte de 1977 amb el PSC de Joan Reventós i Raimon Obiols. Tan sols crec que aquest pacte en alguns moments s’ha gestionat malament.

Aznar diu que amb la recent carta als catalans vostè ha tornat a la cleda.

Em fa riure. A quina cleda? A la seva posició contrària a la Constitució el 1978? A la del dia abans de les eleccions del 1996, o la del dia després, quan ja parlava català en la intimitat? A la de la majoria absoluta al 2000?

El seu pronòstic per al 27S.

No sóc capaç de fer un pronòstic. Conec molts catalans significatius que dubten seriosament si manifestar el que pensen abans o després del dia 27. Massa esperes. Els únics que no esperen són els que no volen l’enteniment.

Entrevista d’Enric Juliana per a La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button