Carlo Clericetti: Quan els socialistes fan de socialistes

Totes les eleccions d’aquests anys de crisi s’han caracteritzat pels  resultats catastròfics dels partits socialistes, que en molts casos – els dos últims  Holanda i França – de formacions que  competien pel govern han estat reduïts a petits grups irrellevants. Són els resultats a llarg termini de la seva mutació genètica, que va començar amb la fraudulenta “tercera via” de Blair que els va portar a acceptar sense reserves la ideologia neoliberal. En diversos casos els seus electors tradicionals han trigat una mica a adonar-se que havien passat a l’altre bàndol   i en una primera fase han tingut èxit, disposant d’un patrimoni d’adhesions consolidades  històricament  i recollint-ne de noves de l’àrea moderada. Però després van començar a col·lapsar, perquè no hi ha  tradició que aguanti  quan s’opta per representar interessos oposats a aquells per la tutela dels quals havia nascut el partit.

Aquesta va ser també la paràbola de Partit laborista, que després del gran i prolongat èxit de Blair va començar a perdre cada vegada més terreny, disposant-se a seguir el mateix destí. La sorprenent elecció de  Jeremy Corbyn a la secretaria- gràcies a les primàries que van donar més pes a la base i menys als notables – va representar una ruptura i un retorn a la línia anterior. No hi ha hagut cap observador o analista polític que no hagi acollit aquest viratge  amb comentaris impregnats d’escepticisme, de vegades als límits de la burla;  d’aquesta manera, es deia, el Partit laborista estava condemnat a una oposició estèril, sense cap esperança de retornar tard o d’hora al govern. Les enquestes semblaven corroborar aquesta tesi, ja que fins fa uns mesos el Partit laborista se situava  a l’entorn del 25%, amb una bretxa abismal de vint punts respecte als conservadors.

Jeremy Corbyn va presentar el seu programa, immediatament titllat de “maximalista” i “populista“. En realitat, més enllà de certes exageracions pròpies d’una campanya electoral,  era simplement un programa que capgirava el paradigma neoliberal: acabar amb una austeritat dirigida en sentit únic sobre  les classes més desafavorides, acabar amb  les retallades del Welfare , re-nacionalitzar els serveis essencials com ara correus i ferrocarrils (sent la d’aquests últims un privatització particularment fallida). Acabar amb una universitat tan cara que exclou la major part dels que no tenen possibilitats econòmiques;  i probablement ha estat precisament  aquesta proposta la carta guanyadora entre els joves, que han anat  a votar (quan en el referèndum del Brexit es van abstenir els dos terços ) i han votat majoritàriament per Corbyn.

El resultat ha estat que un partit que semblava condemnat al trist destí dels seus germans, ha obtingut un èxit al qual el nombre d’escons no  fa justícia: el Partit laborista ha arribat al 40%, frec a frec del  42,5 dels conservadors. Ben diferent del “no guanyaran mai més“. La línia Corbyn ha demostrat ser l’única que pot aspirar a disputar el poder als conservadors. Una esperança que no te res d’il·lusa: quan els percentatges són tan similars, només el desplaçament  d’un nombre relativament petit de vots pot capgirar la majoria dels escons obtinguts. És el resultat d’un sistema electoral que produeix resultats paradoxals: també en aquesta ocasió, per exemple, el DUP irlandès amb el 0,91% guanya 10 escons, mentre que el 7,36 dels libdem només en dóna 2,  i el 3% dels nacionalistes escocesos els hi assigna 35.

Així que la lliçó, per a aquells que la volen entendre, és molt clara: si els socialistes no fan de socialistes, tard o d’hora s’enfronten a la desaparició. Cada país té la seva pròpia dinàmica i la seva especificitat: a alguns aquesta  “hora” ja ha arribat, en altres casos – com el d’Itàlia – encara no, però està en el bon camí. Ho haurien de tenir en compte, per exemple, els que han sortit  del Partit Demòcrata, que fan una anàlisi de la globalització,  Europa i l’economia que encara no ha trencat el vincle amb la “tercera via” que va destruir o està destruint l’esquerra. Cosa que en canvi ha fet, per exemple, el francès Jean-Luc Mélenchon, aconseguint un èxit en les presidencials franceses que – tampoc en aquest cas – ningú va anticipar. El món ha canviat, certament. Però això no significa que no pugui canviar de nou. Per sobre de tot, no han canviat les necessitats i interessos dels qui han estat maltractats per aquests canvis  i veuen un futur en el que la seva condició només pot empitjorar. Qui vulgui representar-los n’ haurà de prendre nota a fons.