Quarts de vuit del vespre en vigílies de Sant Joan. Fa bon dia i calor d’estiu. Som al centre de Mataró i és 19 de juny de 1976. Hi ha més moviment del compte en un dissabte normal a la tarda, tot i que és l’hora del passeig dels ciutadans. Som molts més. I n’arriben encara més, vestits de la manera més formal que s’estilava fa cinquanta anys, alguns francament mudats. Són gent de la ciutat, de la comarca, de la capital i de més enllà.
Els mataronins ens coneixem tots o gairebé, però no som només els de sempre en les accions antifranquistes. També es veuen algunes cares de fora de la ciutat que comencen a ser habituals als mitjans i que més ho seran en un futur immediat. L’Assemblea Democràtica de Mataró (ADM), filial local de l’Assemblea de Catalunya, la plataforma antifranquista més activa i present arreu, ha aconseguit mobilitzar molta concurrència, incloent persones que durant la Dictadura no s’havien atrevit a arriscar gaire.
Les peticions d’amnistia
Retrocedim fins a primers de 1976. Recent mort Franco, la petició d’amnistia per als presos i represaliats polítics pel franquisme es va convertir en la primera exigència dels sectors democràtics. El Consell General de l’Advocacia Espanyola havia demanat la llibertat dels presos polítics i l’amnistia total. La Junta del Col·legi d’Advocats de Mataró tot seguit se sumava a aquesta petició. Es va presentar a l’alcalde Francesc Robert Graupera un escrit amb 2.023 firmes instant el Consistori mataroní a assumir la petició d’amnistia. Al cap d’uns dies el Ple municipal franquista ho aprovà per unanimitat. Signes dels temps. Segons Manuel Cusachs i Corredor, el cronista de l’època a la ciutat, al seu llibre “De súbdits a ciutadans” (2003), “L’amnistia general era l’exigència, la mesura més immediata que l’oposició posaria sobre la taula. Es va convertir en la pedra de toc, el fonament sobre el qual s’havia de bastir la transició. Mataró no era una excepció”.
La sol·licitud per fer una manifestació per l’amnistia a la capital del Maresme es va registrar al Govern Civil de la província el 3 de juny, signada per vint-i-vuit persones, els membres dels incipients partits polítics i de les entitats adherides a l’ADM, tres regidors de l’Ajuntament franquista, elegits pel Tercio Familiar, tres rectors de parròquia i un futur conseller de la Generalitat.
L’ambient d’aquell dia
La plaça de Santa Anna i voltants s’omplien aquell 19 de juny de gom a gom. Tothom expectant, entre la satisfacció continguda i certa inquietud. Convençuts que compartíem un moment històric. L’acte havia estat autoritzat cinc dies abans pel governador civil Sánchez Terán, que més endavant seria ministre. Quedava enrere la prohibició i la repressió de les dues grans manifestacions de Barcelona de l’1 i el 8 de febrer que perseguien el mateix objectiu, tot i que només havien passat quatre mesos. Els temps començaven a canviar. Hi havia menys por, a una banda i a l’altra del tauler polític.
Aquell dia al carrer, la gernació vivia un moment distès en comunió amb persones molt diverses. Sí, hi havia tota la gent d’esquerres, la majoria joves, i molts obrers enquadratsen els sindicats clandestins. Igualment hi participaven persones d’altres generacions, menestrals i classe mitjana, professionals i tècnics, gent d’ordre, de missa o alternatius. Alguns es miraven de reüll pel fet que no havien coincidit mai en les mateixes mogudes. Però tothom es va acomodar a aquella situació. Eren els inicis de la convivència democràtica a la nostra societat. Més tolerants entre els uns i els altres que no pas ara mateix.
La pujada des de la Riera –l’artèria principal de la ciutat marítima- feia patxoca. La corrua s’anava engruixint a mesura que s’avançava cap al Parc Central, amb noves incorporacions i la convicció que tot anava bé. Es va fer parada en el trajecte en dos llocs simbòlics, l’Ajuntament i la presó. En ambdós indrets s’aturà la capçalera que lluïacom a únic emblema una senyera sense cap lema, com també el senzill cartell anunciador de la concentració. Els crits proferits van ser “Amnistia”, “Llibertat”, “Llibertat per als presos polítics” i “El Maresme per l’amnistia”.
El parlament final
Arribats al Parc, i dalt de l’escenari central, parlà el primer firmant de la petició,Joaquim Font, activista social i d’ambients cristians, i industrial. Llegí amb vehemència el manifest en què es reclamava l’amnistia per als presos polítics i destacà “la importància d’una massiva participació de tots els sectors de ciutadans per la consecució d’una societat democràtica”, segons va recollir en les seves cròniques el periodista Manuel Cusachs.
S’hi van veure cares de fora de la ciutat que després han estat molt conegudes, com Josep Solé Barberà, Miquel Sellarès, Narcís Serra, Josep Benet, José Luis López Bulla, Antoni Subirà, Fèlix Cucurull, Josep M. Cullell, Lluís de Carreras, Miquel Esquirol, Joan Ramon Colomines, Ricard Lobo, els advocats laboralistes Albert Fina i Montserrat Avilés, tots barrejats entre els manifestants. Les úniques televisions que van cobrir l’esdeveniment van ser la nordamericana NBC i l’anglesa UPI-NT. La premsa diària barcelonina en va informar a bastament i es xifrà l’assistència en unes 12.000 persones. El periòdic oficialista local Mataró no va tenir més remei que publicar una extensa nota que acabava celebrant que “en ningún momento se viese alterado el orden público”.
El 19 de juny de 1976, Mataró com Santa Coloma de Gramenet foren la capital política de Catalunya, per les manifestacions massives que van acollir i pel que van representarper a l’avenç cap a la democràcia. Es va produir una gran resposta a les crides ciutadanes, que tingueren un complet èxit. El diari independent Tele/eXprés l’endemà 20 de juny publicava que les dues convocatòries havien estat “les manifestaciones más importantes celebradas en las dos poblaciones desde 1939”. Autoritzar una manifestació a Barcelona potser encara feia por, però dues alhora –divideix i venceràs- fora de la capital va ser l’estratègia del Govern. Tanmateix l’Onze de Setembre d’aquell 1976 –el primer autoritzat- no ho va ser a Barcelona, sinó a Sant Boi de Llobregat. Però el canvi, tot i transitar per un camí difícil, ja era imparable.
Josep Puig-Pla
Un dels fundadors de l’Assemblea Democràtica de Mataró (1973)
Regidor de l’Ajuntament de Mataró (1983–1995)
