Entrevista a Claus Offe: La democràcia europea està en un estat d’excepció
Europa ha tingut un començament difícil aquest 2015. La crisi de l’eurozona està de nou a l’agenda, s’està desenvolupant una guerra a la frontera i la gent de tot el continent d’Europa cada vegada està més descontenta amb els seus sistemes polítics el que està comportant l’aparició de diferents formes de populisme. Com veu de saludable la democràcia europea?
Qui no estaria d’acord en aquests dies en que les coses no van bé a Europa? Però tenen arrels comunes els reptes i els desastres que esmentes? Crec que sí, en un nivell molt abstracte. L’arrel comuna de la guerra a Ucraïna, la crisi de l’eurozona i el sorgiment del populisme es pot veure en l’absència de mecanismes institucionals justos i eficaços d’intermediació en l’interès polític, la resolució de conflictes i la gestió de la crisi. Si estan al seu lloc i funcionen bé, aquest tipus de mecanismes institucionals serveixen per inculcar als actors polítics, “elit” i “massa” per igual, la capacitat d’anticipar-se a les crisis, buscant maneres de conciliar els conflictes i estar atents als principals riscos, incerteses i perills relacionats amb les configuracions de les forces polítiques, econòmiques i militars actuals. Al contrari, si no estan al seu lloc o no funcionen bé, s’observa la propagació de mentides piadoses, la insistència de justícia pròpia en posicions “no negociables”, així com totes les patologies polítiques que vénen amb la recerca miop i irresponsable tant dels interessos i les passions com del rotund rebuig a prendre nota de les realitats dures i complexes.
Només per il·lustrar: Desenes d’observadors acadèmics i polítics han predit que la introducció de l’euro en una àrea monetària altament heterogènia resultaria una aventura arriscada intolerable llevat que aquesta estratègia monetària s’incrustés dins d’una unió política amb fortes capacitats fiscals. No obstant, això darrer encara no està a on toca. De la mateixa manera, les “revolucions de color” que van tenir lloc als països orientals de la UE a la dècada dels 2000, els senyals enviats a la regió per l’evolució de la Política Europea de Veïnatge, les divisions econòmiques, polítiques, territorials i culturals manifestes d’Ucraïna (així com Moldàvia i les repúbliques del Caucas) i l’igualment manifesta i agressiva “queixa nacionalista” (Geòrgia, 2006) d’un règim rus confiant en la sacralització arcaica del territori (Crimea 2014, en lloc dels convenis de dret internacional) haurien urgit l’establiment de mecanismes de precaució institucional – l’ajust oportú de les taules de negociació mútuament acceptables, per dir-ho d’alguna manera.
Pel que fa a la qüestió de la “salut” de la democràcia a Europa, s’ha obert un forat institucional entre l’esfera de la política (amb les seves passions mobilitzadores i les protestes fragmentades, que mostren per al entreteniment dels espectadors, la moralització i la personalització a través dels comptes dels mitjans de comunicació i també les seves demandes legítimes) i l’esfera de la política on els actors de l’elit tecnocràtica nacional i europea decideixen, dins dels paràmetres establerts per ells, els dictats dels mercats financers i d’un altre tipus, sobretot implicant el benestar social i econòmic dels ciutadans de la UE i els seus estats membres. El pont democràtic entre aquests dos pols, és a dir, les institucions que permeten la comprensió il·lustrada i la formació de preferències informades, la participació i la representació organitzada, la construcció d’aliances i les forces d’oposició consistents/persistents, d’un procés continu de creació i contestació de les polítiques, ha estat en gran part arruïnat, i per tant com més profundament l’afecten les polítiques més sovint violen les normes de la justícia social i econòmica.
En el seu nou llibre “Europa Atrapada” va analitzar alguns dels problemes més apressants de la integració europea. Quins creu que són els majors problemes?
En poques paraules: la UE en general i la zona euro, en particular, són alarmantment incapaces de fer front als problemes que la integració ha comportat. Alhora, el camí de tornada, el retorn a un sistema (suposadament) d’estats-nació europeus autònoms i sobirans no és només un horror sobre bases normatives; és, al meu entendre, simplement (i feliçment) una cosa que no passarà. Així, la UE es troba suspesa en un estat de capacitat política molt deficient, sense cap “camí a seguir” traçat per forces i aliances que pressionin i defineixin què és el que ha de venir. Alhora, i com l’euro i la crisi del deute actual demostren més enllà de tot dubte raonable, la condició institucional actual de la Unió Europea amb la seva capacitat política deficient és insostenible. És aquesta configuració de (im)possibilitats a la que es refereix la meva “trampa” metafòrica. Fins i tot es podria argumentar, en un to més optimista, que el que solia ser un somni utòpic d’europeistes mirant al futur llunyà (com la construcció d’algun tipus de “República Europea”), sota l’impacte de la crisi financera, fiscal, econòmica i les crisis institucionals, de sobte s’ha convertit en un moviment urgent dictat per les necessitats d’una emergència.
A la UE de 2015, la bretxa que domina totes les altres és l’existent entre els guanyadors i els perdedors de la moneda comuna que desuneix el “nucli” i la “perifèria”. El nucli es percep com el que dicta els termes en què la perifèria ha de ser assistit, mentre creixen les forces polítiques de la perifèria que es veuen obligades a respectar les normes i acords dels termes que els porten a un pacte suïcida. Les dues receptes d'”austeritat” i “reformes estructurals” que està administrant el nucli han resultat ser verinoses. Ara sembla que l’acord de les elits polítiques de tots dos costats, fins i tot amb Berlín i Brussel·les, vindrà en el preu de la massiva redistribució (entre països, classes socials i generacions) amb la grandària necessària per empetitir la redistribució que ja s’ha aconseguit: dels qui contribueixen als bancs “sistèmics”.
Seria de gran ajuda si tinguéssim un sistema de partits europeus clarament articulat (juntament amb lleis electorals supranacionals) capaç de processar el conflicte distributiu, però aquest sistema no és probable que avanci molt a l’ombra d’aquest conflicte. Mentrestant, el populisme de dreta està sorgint en tots els països centrals; s’ha consolidat com un eficaç poder de veto electoral que bloqueja excessivament les concessions dels governs nacionals europeistes. A més, totes les parts estan d’acord que ningú s’escapi del parany que pressuposa un ressorgiment del creixement econòmic. Però en absència de la demanda que podria estimular la inversió del sector privat (i en presència de restriccions fiscals i de deute que dificulten la inversió del sector públic, tot i que el BCE adopta versions extremes de la política monetària), el rendiment real de la inversió i els mercats de treball es presta creixent credibilitat a la hipòtesi de “l’estancament secular”: les grans taxes de creixement del PIB per càpita s’han d’observar en més llocs que a Europa o, per al cas, el món de l’OCDE en el seu conjunt.
Mirant cap al futur, què creu que hauria de canviar en la política europea? Pot haver-hi aquest canvi i què caldria per dur-lo a terme?
Suposo que no m’està demanant la meva llista personal sinó les possibilitats inherents a la situació actual. Em temo que no n’hi ha moltes, donada la debilitat de l’acció política a nivell de la UE i la zona euro. La idea que la unió monetària s’ha de complementar amb una unió política és àmpliament utilitzada. Però l’adopció de nous tractats en els que aquesta unió política fos consagrada és un assumpte de temps, altament incert pel que fa al seu resultat. L’element central d’una unió “política” seria una entitat que estigués dotada de la potestat tributària, de gastar i (re)distribuir. Per tal que això pogués ser, hauria de respondre de manera democràtica, a la causa de “cap impost sense representació”. Hi ha un gran nombre de propostes de disseny en relació amb el que una UE democratitzada podria ser en termes institucionals. Una família d’aquest tipus de propostes se centra en el Parlament Europeu, que es convertiria en un cos legislatiu “normal”, amb els drets d’iniciativa legislativa i de control sobre un “govern” electe. Però abans que puguin arribar a ser, l’espinosa qüestió de la “proporcionalitat decreixent” ha de ser resolta – el tema de la quantitat de desviació d’”una persona un vot” pensada de forma consensual és admissible i possible. Etcètera.
Abans la integració europea es beneficiava de les seves crisis: Sempre que els desenvolupaments la conduïen a un carreró sense sortida, les elits europees adoptaven un avanç institucional que obria noves opcions polítiques. Aquesta lògica pot haver-se convertit en una cosa del passat. En el seu lloc, podem fer front a una situació en què els avenços i innovacions no són provocats per un procés ordenat de solucions negociades, sinó per les formes institucionals sense formes de politització, la mobilització i confrontació que requereixin respostes que canvien el joc. Aquestes respostes són propenses a ser desordenades, improvisades, unilaterals amb sorpreses d’última hora i amb línies de demarcació de competències que es van esborrant. En qualsevol cas, sembla massa aviat per descartar la integració europea com un mecanisme inequívoc de la integració del mercat neoliberal. En el seu lloc, segueix sent un procés ambivalent les possibilitats del qual encara no s’esvaeixen.
