Entrevista a Antonio Balmón: “Aquí hi ha molt independentisme de cartera, com a la Padània”

Quina importància té per al PSC el que va passar dijous al Parlament?

La importància no és en la votació, sinó on anem com a país. Miri, ara hi ha la votació dels pressupostos. I això sí que tindrà una incidència real en la vida quotidiana. El que va passar dijous és un final. Em refereixo a la votació, no a la situació del PSC. És com quan vas a un camp de futbol, crides molt, i quan surts ja està. Ja ha passat la festa.

Dijous es van fer més petits?

Jo no sé si el PSC és més petit o més gran, sí que sé que ara, segons les enquestes, tothom es fa més petit, excepte Ciutadans i ERC. La societat està fragmentada i això fragmenta els grans partits centrals dels últims 30 anys. CiU ha perdut la centralitat i al PSC hem perdut la nostra utilitat, als ulls de la gent. La crisi complica les propostes de les esquerres. Sobretot quan venim de gestionar part d’aquesta crisi. Però això és un moment conjuntural que pot durar uns quants anys. Mentrestant, l’important és on et posiciones tu. Nosaltres som en una tercera via, fent un projecte nou de país, i quan parlem de país parlem evidentment d’Espanya, i per un bon encaix de Catalunya a Espanya. La resposta del PP és negativa, dura, antiga. És evident que el PSC té una convulsió. És que si no, seríem extraterrestres. Ara, no m’agrada la paraula traïdor.

I quina és la tercera via del PSC?

El camí del sobiranisme no té sortida. El de Ciutadans i PP és no fer res. Nosaltres intentem tenir un pla B per quan passi tota aquesta boira. I això provoca debat dins el partit.

Aleshores, què els costava deixar votar en consciència?

És que no estem parlant de consciència.

Sí, sí. Àngel Ros i Marina Geli van parlar de consciència…

De la seva consciència com a militants, no de la consciència sobre el vot… Ros ha posat un llistó molt alt de comportament als altres tres diputats. Deixar l’acta de diputat l’honora, i això és el que reclamem als altres diputats. Pertanyen a un collectiu. Ningú els ha obligat a ser membres d’un partit.

Quan van abolir les corrides bé que van poder votar en consciència.

Compara vostè els braus amb la sobirania… Si tu no comparteixes el que diu el col·lectiu al qual pertanys, el problema el tens tu, no el té el col·lectiu. Així de clar. Els hem demanat que per coherència, consciència i ètica del que representem, cedeixin l’acta de diputat. Una altra cosa seria si el sistema electoral fos un altre. Aleshores sí que li acceptaria parlar de consciència, però l’acció política davant la gent no admet la falta d’unitat.

Més d’un centenar de militants i exmilitants, entre els quals Antoni Castells i Joaquim Nadal, firmen un document per la consulta. Si el PSC no es mou de la línia oficial, és clar que s’aprima, perquè cap vol deixar de ser socialista.

Això és molt respectable. Entenc el que pensen aquests companys i companyes, però les regles del joc són les que són. Hi va haver coses que van fer ells quan governaven al tripartit que jo no compartia, però ho vaig acceptar. Moltes coses. Com ara la resolució de la comissió que investiga Sanitat. No estic d’acord amb les conclusions. I, en canvi, ho vaig acceptar. I fins avui no he manifestat la meva discrepància. Hi ha gent que sempre pensa d’una manera egocèntrica. Ens hem passat els dies parlant de nosaltres una altra vegada. Francament, jo n’estic fart.

Doncs vostè ha contribuït força al debat. Recordo el cèlebre article a El Periódico de l’agost: “A diferencia de otros, yo sí creo que en el PSC sobran algunos… Los que no aceptan un proyecto común y nos quieren hacer naufragar en la incomodidad de sus imposibilidades“. I si quan jo discrepo en veu alta vostè em diu que estic donant munició a l’adversari anul·la el debat.

No, no. A mi el soroll no em molesta. Miri, el partit ha fet un gran recorregut en el tema nacional. És un partit que defensa la consulta, a mi ningú m’expulsarà de la defensa de la consulta. Ningú. Ara, s’ha de fer d’una manera acordada amb el govern [espanyol]. Jo no recordo a la meva vida que les coses les hagi aconseguit per una manifestació. Així és molt difícil canviar les relacions entre Espanya i Catalunya. El que demano és una bona estratègia, que no la tenim. Dijous vam liquidar la consulta i anem cap al camí de la confrontació i fins i tot de la presa de pèl. Ibarretxe va ser més digne. Va plantejar un pla a Madrid, sabent que no es tramitaria. No va enredar la societat dient que passaria una cosa que mai passarà. Aquí, en canvi, posem data i pregunta. I no anem a Madrid a defensar-ho. Hem liquidat les nostres possibilitats amb totes les nostres actituds. És que nosaltres mateixos no ens creiem les nostres possibilitats. I si hi ha eleccions anticipades, el senyor Mas no en traurà cap benefici. Perquè aquesta vegada la confrontació no és entre institucions o partits polítics, aquí hi ha ciutadans i ningú pensa en ells, ningú.

Si vostès van arribar a votar diferent del PSOE dues vegades, justament pel dret a decidir, per què ara no podien sumar-s’hi? O és que el PSOE els va dir “Aquesta és l’última que us passem”?

Jo al·lucino amb tanta interpretació. No. Les coses són més senzilles. No podíem votar al Parlament una cosa i al Congrés una altra. Si volem tenir una aliança més enllà de l’Ebre hem de mesurar molt bé les nostres posicions. La consulta ha de ser legal i acordada.

Com concilia una demanda de consulta amb el 80% dels catalans al darrere amb un estat que diu que no.

A Escòcia van passar dotze anys. Si tu realment vols allò has de perseverar. I has de saber com ho gestiones, sobretot per no portar a la frustració.

¿O sigui, que potser d’aquí cinc o deu anys sí que seria possible la consulta pactada amb l’Estat?

Doncs probablement.

Per què?

Perquè les coses han de canviar a Espanya. El projecte de reforma constitucional que defensa el PSOE ja ho planteja profundament.

Però si el PP no ha volgut constituir ni la subcomissió…

Això és conjuntural. I vostè i jo estem parlant d’estratègia. Com si les meves filles vénen i em demanen una tauleta. I jo dic que no, que ara no tinc diners, que més endavant. En un moment tan crític com ara, és molt difícil. Si tu no vols estafar la gent, primer cal un acord polític utilitzant totes les estratègies.

Però quina estratègia és possible si una demanda molt més modesta com la de l’Estatut ja no hi cabia dins la Constitució? Era una tercera via i tampoc no va ser possible.

No podem tancar les portes per un moment conjuntural.

És que no és un moment conjuntural. Això és el resultat del cepillo de l’Estatut del 2006 i la sentència del 2010. Ja són més de set anys en què molts catalans han acabat concloent que si allò no va ser possible és que ja res és possible.

Accepto el que diu perquè té raó i, quan fa el diagnòstic, el comparteixo perfectament. Però s’oblida de la crisi, que actua sobre el comportament d’unes classes mitjanes extenses. Però pensar que persones que tenen relació en dos dies es poden separar, amb tota sinceritat, és impossible. I mentre parlem del model territorial, hem passat de la societat dels mil euros a la societat dels cinc-cents euros. Això és molt fort, eh? La Generalitat és incapaç de donar tres milions d’euros per a beques menjadors.

Està mal finançada.

No, no, no, no. Mal gestionada. I la culpa no és del tripartit. No l’accepto ja aquesta cançó. El senyor Mas, quan va entrar el senyor Rajoy, li va dir: “Vostè ha d’aprendre de mi, eh”.

Brussel·les establia objectius de dèficit que no es podien ignorar.

Aquesta resignació no l’accepto.

S’hauria saltat l’objectiu de dèficit?

Jo no li diré a vostè que ho faria tot diferent. Jo gestiono pressupostos i seria mentida. Però sí que hi ha marges per no aprofitar la crisi com una gran excusa per mercantilitzar drets. I en això sí que es posen d’acord CiU i el PP, i sembla que ERC ara també els vol acompanyar. I aquí no hi ha cap consulta.

O sigui que vostè creu que si no hi hagués crisi no hi hauria tantes estelades als balcons. No creu que és una qüestió de dignitat, també?

No. La primera dignitat és poder arribar a final de mes. Hi ha gent que no pot ni començar. L’altra dignitat també la considero. Per això defenso la consulta. Per això defenso un dret que no existeix, que a mi em permet ser aquí, que és el dret a decidir. Per què? Perquè sobre la meva identitat vull decidir jo. Comparteixo el que va dir el senyor Cameron. Quan es parla d’identitat, que parlin les urnes. Però tornem-hi. Moltes anàlisis consideren que, en el fons, el procés d’aquí és un moviment molt semblant al del nord d’Itàlia, a la Padània. Hi ha gent que és independentista de cartera. La crisi econòmica ha posat en evidència les nostres respostes i la nostra manera de ser.

Però fixi’s que a les Illes Balears, on governa el PP, la gran manifestació no ha sigut per l’economia sinó per l’ensenyament. O sigui per la llengua i la identitat.

Quan fas manifestacions contra les retallades veuràs poques estelades. Al Baix Llobregat, més de 5.000 persones per defensar un hospital i quan va entrar gent amb estelades van dir que, sisplau, no. El nostre país per sort és molt més plural. El PSC no serà ni el primer, ni el segon o potser ni el tercer grup parlamentari, però defensarem el que pensem. L’aventura del senyor Mas no ens porta enlloc, i el tancament de portes del PP és brutal. Si tu tens fortalesa, t’ho creus.

I si no tens interlocutor?

La funció que té la política és el consens. No el desacord. El que estem fent amb el PSOE és el consens. Perquè ens uneix la política social i econòmica. I tenim una discrepància, doncs sí. Però el que estem fent ara és un pèssim favor a les persones. Necessitem l’acord però no territorial, també de model social i econòmic. I quan hàgim sortit d’aquest malson, tornem-hi. Estarem en millors condicions d’afrontar altres coses. És la meva opinió.

Entrevista d’Antoni Basses per a l’Ara.cat