Entrevista a Antón Costas: “La desigualtat assassina la democràcia”

I no només assassina la democràcia, sinó també el capitalisme! En tot cas, afecta la democràcia, perquè aquest és un sistema polític que es recolza en el criteri de la igualtat política, especialment. Una persona, un vot. Al marge de si és ric o pobre.

Sí, perquè, entre altres coses, els pobres voten menys. I, en segon lloc, els rics tenen una capacitat d’influència en la política molt més gran, en relació amb el nombre de vots que representen.

Sí, és cert. Assassina el mateix capitalisme, i això pot sorprendre, perquè cal relacionar-ho amb el consum de les classes mitjanes i baixes; pensi que, perquè hi hagi capacitat de compra, hi ha d’haver ingressos proporcionals.

El que és intrigant, però, és per què, aplicant a gairebé tot Europa la mateixa política d’austeritat –mala política, afegeixo–, els resultats a Espanya són esfereïdors. Jo sempre dic que el deteriorament de la desigualtat a Espanya des del 2008 és de tanta intensitat que a vegades he dubtat si les dades estaven bé, perquè em negava a creure que es pugui deteriorar de tal manera.

És intrigant, sí. El programa social desplaça recursos cap amunt. Així que els aturats en edat madura i els jubilats estem molt ben protegits –o relativament, si vol–, però aquells que estan a baix i que van quedar sense feina, i que sostenen el sistema de cara al futur, no tenen cap ajut. I el sistema fiscal fa el mateix: si tens ingressos alts, tens renda suficient per desgravar. A més renda, més et beneficia el sistema. En canvi, als de baix, res.

La desigualtat trenca el flux d’ingressos i, en conseqüència, afecta el consum, i també fa l’economia més volàtil i maniacodepressiva.

Una de les acusacions que se’ns pot fer als economistes és que, al començament de la primera dècada d’aquest segle, entre el 2002 i el 2006, la professió va arribar a creure que els cicles econòmics havien desaparegut; és a dir, que l’economia havia deixat de ser maniacodepressiva i ens havíem convertit en una espècie de psiquiatres de l’economia, i la tractàvem com a pacient. Ens vam creure, per posar un exemple, que teníem un pacient bipolar i que el podíem regular perquè no tingués recaigudes!

Sí, i fins i tot un economista prestigiós i premi Nobel, Robert Lucas, va arribar a afirmar que mai més hi hauria cicles econòmics! Bé, potser a partir d’ara els premis Nobel, si més no els d’Economia, s’hauran de donar com si es tractés d’un carnet per punts; així, en funció de les bajanades que diguin els podran treure punts.

Els economistes vam entrar en una etapa d’arrogància, sí. I això ja ho vaig dir en un dels meus llibres, La torre de la arrogancia (2012) –escrit conjuntament amb Xosé Carlos Arias–. Durant els anys noranta del segle passat i els primers anys d’aquest segle, els economistes vam pensar que ja teníem prou coneixement per mantenir l’economia en una situació de creixement constant, sostingut al llarg del temps!

Durant part dels vuitanta, l’economia mundial va viure una etapa de relativa estabilitat, que es va allargar 20 anys; no hi va haver una gran inflació, la qual pràcticament havia desaparegut, i els tipus d’interès eren relativament baixos. Aquella era una percepció d’estabilitat, tot i que els salaris es desplomaven, però això era tapat pel crèdit. Miri, és com si un sismòleg, després d’observar que una zona molt activa fa dècades que està tranquil·la, afirmés que la Terra ja s’ha estabilitzat i que mai més hi haurà un terratrèmol! En economia, l’estabilitat porta a la inestabilitat. A períodes més llargs d’estabilitat, més durs i llargs seran els d’inestabilitat. No es pot perdre la percepció de risc, com veu. La nova economia promulgava que finalment s’havien estabilitzat els cicles, i no era així. Com veu, la magnitud d’aquesta afirmació arrogant era tremenda. Per cert, pensi en el teorema de Thomas: “Si hom defineix una situació com a real, les seves conseqüències són reals!”

Els governs no poden actuar amb els salaris, però tenen mecanisme compensatoris, com ara el crèdit. I això s’ha traduït en tres grans onades de crèdit. Però el crèdit s’ha de pagar. Quan s’arriba a un punt en què es percep que l’endeutament a crèdit no es pot pagar, l’economia es desploma. Així, i amb aquest escenari, es passa més bruscament de fases d’eufòria, amb un crèdit abundant però amb ingressos baixos, a una depressió quan el crèdit desapareix.

Sense cap mena de dubte! Si bé és cert que molt més en uns països que en d’altres, això també és cert. Jo he estat molt crític amb l’austeritat des de maig del 2010, quan precisament l’Estat espanyol va ser protagonista d’aquest canvi terrible, arran de l’aparició, si la recorda, de la situació grega. La meva crítica és d’abast macroeconòmic, no com una virtut personal.

Miri, hi ha un exemple molt clar: l’economia és com un avió amb dos grans motors. L’un és el sector privat, que és el consum i la inversió, i l’altre és el sector públic, amb el seu consum i inversió.

Quan arriba la crisi, i si l’economia està bé, el motor del sector privat és gairebé capaç de mantenir el sistema en velocitat i altura de creuer. Però quan arriba una crisi com la del 2008, que provoca la desaparició del crèdit del sector privat, aquest s’ha de posar a estalviar, i això vol dir deixar de consumir per tornar el crèdit. En aquell moment, l’avió posa el morro cap avall.

Exactament! Si quan tenim l’avió en caiguda lliure el que fas és, a més, desactivar l’altre del sector públic per austeritat, no cal ser economista per entendre que s’estavellarà; en termes macroeconòmics, el que s’ha fet és desactivar el segon motor quan el primer ja estava parat.

Això es va fer el 2008. El 2009, tots recordem que va néixer el G-20, i per fer què? Doncs per adonar-se que cal posar en marxa el motor del sector públic. I el 2009, i a Espanya el 2010, l’avió ja havia enfilat el morro cap amunt, que no vol dir sortir de la crisi ni dels seus efectes. Els Estats Units van seguir mantenint el motor del sector públic en marxa, igual que el Regne Unit i la Xina. Només a Europa, i algú ho haurà d’explicar, es té la idea, el 2010, de tornar a desactivar aquest motor sense tenir en compte com està el sector privat. Miri, Europa es va ficar, ella sola, en una segona recessió que ja no té res a veure amb la crisi, sinó amb una mala gestió, que es diu austeritat. Per cert, als Estats Units van fer tots els possibles per salvar els llocs de treball, mentre que a Europa el que es va fer és tots els possibles per salvar l’euro. Les coses han anat canviant. Miri, el Banc Central Europeu, fins fa poc –ara amb Mario Draghi ha canviat–, i dit amb termes col·loquials i sense voler ofendre ningú, era com un banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà.

Sí, com ara jo mateix. En el meu cas, no vaig ser capaç de convèncer coneguts del govern. Arribats a aquest punt, ja vaig començar a fer servir exemples bíblics!

Sí. Miri, a mi amb l’austeritat em passa igual que a sant Agustí, en el seu llibre Confessions, quan diu: “Senyor, senyor! Concedeix-me la castedat… Però no ara mateix.” A mi em passava el mateix, en el sentit que no volia l’austeritat, en termes macroeconòmics, ara mateix. L’austeritat ha estat un error impressionant avui reconegut pel Fons Monetari Internacional.

Els alemanys no és que siguin malvats, no. Alemanya es comporta com un prestador, de fet és el gran prestador. I el que volen els prestadors és que els tornis tot el crèdit, independentment que puguis fer-ho o no. I el que volen és que la inflació sigui zero, i si és negativa millor. Els alemanys es comporten de manera racional.

Penso que es generaran llocs de treball, no dic quins, i que l’economia rebotarà –esperem que no sigui el rebot del gat mort, que deia el meu mestre Fabià Estapé–, però ens falten els ingressos de les classes mitjanes per tenir un consum de manera sostinguda. És possible que estiguem davant d’un rebot d’un a dos anys, però el risc continua existint.

Entrevista de Joan Trillas per a El Punt Avui