Entrevistes

Entrevista a Anna Balletbó: “Això d’Ítaca és enganyar. És evident que el paradís no existeix”

balletboLa presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme i exdiputada socialista al Congrés té clar que “al PSC li anirà millor que el que auguren les enquestes” tot i que reconeix que s’han comès errors i que pagaran un preu per això. Creu que s’ha de conèixer “als veïns del Raval” tan bé com “als botiguers de l’Eixample” per promoure la convivència amb els musulmans. És molt crítica amb el projecte independentista i se sent “manipulada” perquè “vaig anar a una manifestació per demanar un pacte fiscal i defensar la nostra cultura i el van convertir en un acte independentista”.

Com veu Barcelona, ​​com valora la gestió de Xavier Trias?

A Xavier Trias li ha faltat tenir un projecte de ciutat. Ha fet coses, però d’una manera desordenada sense un concepte global de la Barcelona que volem i com la veurem d’aquí a deu anys. És difícil encertar si es va actuant de manera desenganxada i es van sumant actuacions descoordinades, el que es pot anomenar una política de pegats, de patchwork.

Com hauria de ser?

Aquesta ciutat, que ve de les Olimpíades, que ha crescut amb el turisme, com la veurem en deu anys? Si sabem el que volem, si consensuem el projecte de ciutat entre tots, podrem des del primer dia fer les coses necessàries per aconseguir l’objectiu final.

I això és el que pensa que li ha faltat a Trias.

És veritat que no ho ha tingut fàcil, entre altres coses, perquè ha governat en minoria. Un bon dirigent ha de signar un pacte de sang amb l’oposició i posar sobre la taula els tres o quatre temes que no s’han de renegociar mani qui mani. A partir d’aquí es pot debatre, fer política o discutir, però no trencar el consens bàsic de ciutat.

Política d’altura…

És que la política, amb la seva immediatesa, té uns calendaris als quals que els projectes importants no s’ajusten, ja que són, com a mínim a deu anys vista. D’aquí la importància d’arribar a un acord a llarg termini en aquelles coses que són ‘sagrades’, si cal es ratifica amb els ciutadans i després no s’han de tocar. I Trias o no ha pogut o no ha sabut aconseguir-ho. D’aquí que tinguem una Barcelona de suma de coses, no un autèntic projecte de ciutat.

¿I Jaume Collboni, el candidat del PSC, podria aconseguir ‘enganxar’ Barcelona?

En Jaume té voluntat de guanyar, el que és bo. I el veig a l’Ajuntament de Barcelona amb càrrec, però per ser honesta no sé si serà alcalde perquè hi haurà una gran fragmentació del vot. I a les municipals, com són les primeres del cicle electoral a Catalunya, els partits de llarga trajectòria ‘rebrem’ més que els nous.

Per què ‘rebran’ més?

És que ser ‘verge’ té molts avantatges, el que no se sap és el que passarà quan es deixi de ser-ho. Hi ha partits que en aquest sentit, en ser nous, poden prometre coses que després seran impossible que les puguin complir. És important saber combinar el donar il·lusió a la gent amb projectes, però sense dir mentides ni que siguin propostes irrealitzables.

Això resulta familiar…

A això anem. El que no es pot fer és el mateix que ha passat amb el tema independentista, l’oliejar vaixells impossibles perquè la gent es mobilitzi. Això té un problema, perquè té data de caducitat i després ve tot el desengany i la desil·lusió. I també una situació de bloqueig mental, perquè les utopies serveixen per mobilitzar, sí, però amb possibilitats, però no poden servir per mobilitzar impossibles.

Una persona com Ada Colau, que aspira a dirigir Barcelona, ​​va qüestionar el funcionament del Mobile World Congress i ha demanat “canvis”. Com ho veu?

El sol fet de presentar aquesta proposta demostra una gran ignorància, que em preocupa perquè denota que aquesta persona no té un concepte global del món. Barcelona és una de les ciutats més importants del planeta, i algú que no sigui capaç d’entendre que a nivell mundial el Mobile és una màquina bestial, no només de generar diners, que també, sinó de prestigi, de creació d’empreses, de riquesa , de publicitat, de futur… Qui no sigui capaç de veure-ho està perdut.

Llavors?

Només el fet de qüestionar el Mobile em va posar la pell de gallina. Em preocupa perquè Barcelona és una ciutat global. Si jo escoltés Ada Colau dir “Barcelona en el top. Aquest és el meu projecte”, seria una altra cosa. Però no vull mirar a Barcelona amb microscopi, la vull veure amb telescopi. El que no vol dir que no sigui important ocupar-se de les coses del dia a dia dels ciutadans, que cal saber solucionar amb promptitud.

¿Trias ha sabut solucionar aquestes petites coses?

No, perquè tot el que ha arreglat és d’una part de Barcelona. És veritat que de cop i volta s’han fet obres al Passeig de Gràcia, a Balmes, al Paral·lel… Però hi ha altres barris que també mereixen atenció. Fa poc vaig estar parlant amb Jaume Collboni i li vaig recordar les actuacions que havien fet Maragall i Clos esponjant Ciutat Vella.

Es va transformar el Raval…

Una de les coses per la qual la situació no ha rebentat és perquè l’urbanisme de Barcelona, ​​fet pels socialistes, ha afavorit el no ghetto. El ghetto és el que existeix en les banlieue de París, o a Londres i és on passa el que passa. A Barcelona es pot passejar per tots els barris, tot i que encara queda feina per fer a Ciutat Vella i en molts altres barris. Redistribuir, cal redistribuir.

Com?

Els marroquins són la comunitat número u d’aquesta zona, la número dos són els romanesos, la quarta són els pakistanesos… S’ha d’aconseguir conèixer als comerciants i als veïns de Ciutat Vella com coneixes als de l’Eixample. Si no, estàs perdut.

Barcelona està clar que és una marca global. ¿Això situa a la ciutat en el punt de mira del terrorisme islamista?

Desgraciadament els informes dels serveis d’intel·ligència en aquesta matèria diuen que, a Europa -després de París, Londres i Roma- Barcelona està com a quart objectiu pel coneixement de la marca Barcelona i la repercussió que té. A més hi ha objectius, i no vull cridar el mal temps i desitjo que mai passi. Hem de vigilar i treballar molt a tots els nivells, per allunyar possibilitats.

Com es pot solucionar?

És complicat. A més hi ha un component en aquest terrorisme que és molt preocupant. Ja els va passar als israelians al Líban: l’atemptat suïcida té una peculiaritat que trenca tots els esquemes occidentals. El que s’immola no espera salvar-se, l’únic objectiu que té és fer el màxim mal possible. Aquí estàvem acostumats a un terrorisme com el d’ETA, que el que feia l’atemptat el que buscava després era escapar-se. Hem de conèixer els imans de totes les mesquites de Catalunya, saber el que prediquen i actuar en conseqüència. Cal vigilar internet, lamentablement és el camí més ràpid d’adoctrinament i menys visible.

No tots els terrorismes són iguals.

És clar que no, en el cas d’ETA, si la possibilitat de fer més estralls es contradeia amb la capacitat per fugir, igual es feia menys mal perquè es pensava en la fuita. I els terroristes islamistes, en tenir una altra mentalitat, en pensar que aniran al paradís amb la seva immolació, trenquen els nostres esquemes i fa que sigui més difícil de combatre.

Com veu la política, que segueix sobretot CDC, d’acostar-se certs grups islàmics, facilitant recursos econòmics públics?

Conec poc el tema. En tot cas avui en dia abans de fer determinades coses un s’ha d’informar molt bé. No dic que no s’hagi de fer. Al contrari, crec que s’ha d’afavorir la comoditat de determinats col·lectius i sectors per afavorir la convivència a la nostra ciutat. Que no hi hagi discriminació, que tinguin accés als mateixos drets que la resta de barcelonins… Però que tinguin també els mateixos deures. El contrari és irresponsable.

No em referia tant a la integració en general com al presumpte finançament de grups radicals perquè donin suport al projecte independentista …

El Govern de Catalunya faria bé en informar-se amb els serveis d’intel·ligència espanyols, són els que estan connectats amb la intel·ligència internacional. I seria prudent abans de fer segons què, preguntar.

Per?

Als països musulmans, com no hi ha Estat del Benestar es fia tot a la caritat, a l’almoina. És com passava abans a Espanya, quan es donava caritat a les Esglésies, els diumenges i festius, durant la Quaresma, etc. Ells ho fan divendres, a les seves festivitats, durant el Ramadà, etc. Tenen l’obligació moral d’ajudar els orfes, etc., de donar una part dels ingressos. I és una cosa respectable. Després ve la segona part. Quin ús es fa d’aquests diners?

Aquesta és la clau…

I això és el que s’ha d’aclarir, no sé exactament com funciona, però per la via de determinats comerços es blanquegen diners per finançar grups integristes. Cal afinar els sistemes de control. Però a les entitats musulmanes no s’ha d’intentar comprar-los el vot, l’important és que se sentin còmodes i s’allunyin del radicalisme.

Suport i vigilància…

Doncs sí, sense descuidar la via de la intel·ligència, dels serveis d’informació que avui en dia són capaços de detectar els ciutadans que estan més hores visitant pàgines islamistes a internet… S’han de coordinar aquestes tasques, i és un tema en el qual val la pena pensar més que no en la qüestió de la independència de Catalunya, que d’altra banda no sembla viable.

Com a presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme, i persona interessada en els temes de cooperació, creu que és més útil invertir en el desenvolupament econòmic d’aquests països que no manant tropes per combatre el gihadisme?

Aquests temes són bastant complexos, és evident que la pobresa és un factor, com també ho és el no tenir perspectives de futur. Però no és només això.

Expliqui-ho, si us plau.

És clau el coneixement d’alguns dels valors que a Occident tenim, que no els acaben d’entendre. Perquè el gran fenomen és que universitaris se’n van a Síria a apuntar-se a l’Estat Islàmic. No és només una qüestió de capacitat econòmica. Crec que el tema de la cooperació ha d’anar unit a la formació. Fa poc vaig estar al Marroc i el director d’un institut d’estudis estratègics, Mohammed Benhammou, que treballa molt proper al Rei, va explicar que al Marroc estan fent esforços democràtics, lents, però els fan, i tenen uns programes de formació amb continguts contra el radicalisme a les escoles.

Li va donar alguna idea?

Ens hauríem de plantejar en totes aquestes escoles que tenim al Raval a veure què és el que s’ha d’ensenyar a tots aquests xavals. És evident que hi ha famílies amb influències radicals, però hauríem de ser capaços de educar-los en els valors dels drets humans. A França ensenyen la Constitució, és una assignatura. Els marroquins ho fan al seu país perquè volen influir en les noves generacions explicant-los el que és el terrorisme internacional, quines són les normes de convivència… A Catalunya hi ha feina per fer.

A França s’ensenya la Constitució, a Catalunya es vol derogar. És necessari anar tots junts per sortir de la crisi i no apostar per una utopia gairebé impossible d’aconseguir?

Aquí s’han barrejat diverses coses. A Catalunya sempre hi ha hagut un percentatge de persones independentistes, que no arribava al vint per cent. I ja em sembla bé que hi estiguin, no hi tinc res en contra. El problema és què ha passat perquè hagin arribat al 40-45%.

¿Què ha passat?

Hi ha diversos elements. Un, evidentment la crisi. Altre un cert ‘espectacle’ respecte als partits polítics. No estic segura que ara hi hagi més corrupció que abans.

Llavors?

Del que sí que estic convençuda és que ara surt més en els mitjans de comunicació que abans.

Per què?

La democràcia consisteix també a explicar les coses, sempre que s’expliquin bé. Perquè també s’expliquen coses de corrupció que al final queden en res, i a la persona afectada ja l’han rebentat.

Quina solució hi veu?

Estic totalment en contra de la censura, ha de ser un tema d’autoresponsabilitat dels periodistes. El problema és que alguns la tenen i altres no saben el que és, només busquen vendre. No hi ha un codi moral compartit per tots els mitjans. Cal combinar el dret a fer negoci i guanyar diners amb la responsabilitat. Perquè si donen unes informacions que són falses poden fer molt de mal. I amb la rapidesa que tenen ara els mitjans electrònics aquest problema s’agreuja.

Tornant al que comentava abans…

A Catalunya s’ha errat el tir. El gran desastre va ser la confusió d’aquella manifestació de l’11 de setembre de 2012, a la qual alguns vam ser perquè pensàvem que estàvem demanant un millor finançament i un cop allà ens trobem que els que cridaven més eren els independentistes. I que a més, tot i que Duran i Lleida havia dit que aniria perquè era una manifestació no independentista, l’endemà es va manipular i es va vendre que tots els que estàvem allà érem independentistes.

Van ser hàbils.

Naturalment, no he tornat a anar a cap manifestació d’aquest tipus, perquè no vull que em manipulin. Puc anar a una manifestació pensant que el que estic expressant el meu rebuig a una sentència del Tribunal Constitucional i que també demano un nou marc de relacions Espanya-Catalunya, en el qual l’element econòmic i el respecte a la llengua ia la nostra cultura sigui la clau . Però no demano la independència, de cap de les maneres.

Van manipular a molta gent de bona fe…

Em vaig trobar allà a molts que pensaven com jo, i ens van posar en el mateix sac. Però tornem. Primer, crisi econòmica. Segon, el cansament cap a determinades formes de fer política, i tercer, el bombardeig dels temes de corrupció. I quatre, la idea del ‘paradís’.

¿Ítaca, la terra promesa, un país que tindrà menys càncer amb la independència?

Tot això és enganyar. ¿I per què s’ho creu la gent? Bé, penso que molts juguen a la loteria. És evident que el paradís no existeix. I per això s’ha de treballar per a la millora. Si fa quaranta anys ens haguessin dit que Catalunya seria una autonomia, que la llengua catalana gaudiria de respecte, que tindríem un parlament, que hauríem representants polítics nostres, no ens ho hauríem cregut. És que en aquella època havíem de córrer davant dels ‘grisos’. La millora que ha tingut aquest país és evident.

És que Catalunya gaudeix d’unes llibertats i un autogovern que poques vegades ha tingut…

Per això. Però si el que es vol són coses impossibles, i es demana un país amb plena ocupació, on no hi hagi gent que no sigui catalana de soca-rel, en el qual no es paguin impostos, en el qual tot sigui gratis… Això és la carta als Reis Mags.

Mai millor dit.

Per cert, jo als Reis li demanava cada any una caixa de vint colors Caran d’Ache i em portaven sempre una de dotze colors de Alpí. Jo vaig aprendre molt, perquè els Reis no em podien comprar els Caran d’Ache. Per cert, Raimon Obiols me’ls va regalar quan vaig tenir els meus fills bessons, perquè sempre havia estat la meva frustració. Quan va aparèixer per la clínica amb la caixa de vint colors vaig dir: “Per fi!”.

Amb això vol dir…

Que amb l’esforç personal i la col·laboració col·lectiva es pot millorar, amb el suport de tots. Ara estem en una batalla absurda, un quaranta i escaig per cent en contra de l’altre quaranta i escaig per cent. És una bogeria, perquè mentrestant la resta de països van avançant i ens van avançant.

El món no para, passi el que passi a Catalunya.

Sóc membre del Wilson Center de Washington, sóc scholar del centre, i cada dos anys fem una trobada internacional. En l’últim, que va ser fa un any a Roma, es van tractar només dos temes: ‘De la primavera àrab a l’Estat Islàmic’ i ‘Rússia-Ucraïna: una nova guerra freda?’. Això és el que de veritat està passant ara al món.

Doncs no sembla que la Generalitat estigui en això.

Doncs aquests dos temes tenen unes conseqüències brutals, perquè ens afecten els catalans directament. Per exemple, ja no vénen turistes russos a causa de les sancions internacionals, perquè el ruble ha caigut un trenta per cent. Prop d’un 30% dels turistes russos que venien a Barcelona ja no ho fan, perquè Catalunya era la primera Comunitat rebent a visitants d’aquesta nacionalitat, entre altres coses gràcies a la bona feina d’una agència que està a Pineda de Mar. Això té conseqüències sobre les botigues, tant la del Passeig de Gràcia, com la dels barris, perquè no tots els russos que venien eren tan rics, hi havia de tot. També ha afectat els agricultors de Lleida que no poden exportar i han sofert enormes pèrdues.

Per les sancions…

No podem vendre. Aquests fenòmens d’abast mundial afecten la nostra comunitat. ¿I què ens preocupa? ¿El no pagar impostos quan siguem independents? És un debat estèril. I no parlem de l’altre tema, que el tenim a la porta. La desaparició de l’Estat libi té unes conseqüències greus i els terroristes islamistes volen convertir el país en el seu cap de pont per assaltar Europa. ¿I què fem a Catalunya?

Això, què es fa?

Ni tan sols tenim consciència d’això, i tots junts hauríem d’estar treballant aquesta qüestió, al Raval de Barcelona, ​​de Lleida, a la perifèria barcelonina… Hauríem de tenir la sensibilitat per tractar aquest tema. Si algú em proposa que s’organitzen unes classes organitzades, per exemple, per Jorge Fernández Díaz, jo vaig a que m’expliquin com ho podem abordar des del punt de vista del veïnat, de l’observació…

El que deia de conèixer-los millor.

Exacte, però no perquè ens hàgim de convertir en un Estat policial, sinó perquè hem de saber tractar-lo, desgranar-… Els ajuntaments han de tenir polítiques per interactuar amb aquestes comunitats. I s’ha de tenir una política de control dels imants. I de tot això no parla ningú, i és el gran repte.

Llavors quan els independentistes diuen que el món “està mirant a Catalunya”, és com a mínim una exageració…

Ara ha baixat una mica. Fa un parell d’anys, quan anava per Brussel·les preguntaven el “què passarà?”. I els contestava que “res”, i no s’ho creien. Quan els deia “això va de broma”, no ho entenien. És que la gent normal no comprèn com han pogut muntar aquest carnaval i que moltes de les persones que ho organitzaven no s’ho creien. Que és el que, malauradament, passa.

Els promotors llavors no s’ho creien…

Alguns dels promotors no s’ho creien. Saben que és impossible, i utilitzen alguna cosa, que tindrà conseqüència a mig i llarg termini, per objectius a curtíssim termini. Això no pot ser.

Creu que es votarà el 27 de setembre?

No crec que hi hagi eleccions. I ho dic des del primer dia. El president Mas va convocar a les urnes després de la manifestació del 11-S del 2012 perquè va confondre als assistents amb els votants. Això en política sempre és un greu error, ens ha passat a tots els partits. Anaves a un poble, omplies a rebentar el teatre i pensaves “aquí guanyarem”.

I després hi havia sorpreses.

És clar, perquè tots els que volien votar-te era a l’acte, però fora d’aquests, pocs més et donaven suport. I després pensaves: “Que estrany, no hem guanyat”. I no és estrany, perquè fer més soroll no significa tenir més raó, ni més vots. Aquí hi ha hagut uns que han fet més soroll que els altres. Per exemple en les xarxes socials, en les que han tingut una gran presència.

Tornant al 27S …

Crec que no hi haurà eleccions perquè amb les enquestes que hi ha ara seria suïcida que Mas les convoqués, i a més Oriol Junqueras ja no apreta tant perquè ja no li va tan bé, i a més a ERC també té embolics. Encara que per no convocar hauran de desactivar una part dels que ells mateixos han encès. Crec que l’anomenada societat civil organitzada té suport econòmic i polític que fins ara li ha prestat directament o indirectament des del Govern català i que podrien deixar de fer-ho. I encara que igual m’equivoco, no crec que les eleccions generals tinguin lloc en el 2015, poden ser al febrer de 2016.

Rajoy aguantarà el que pugui.

Esgotarà al màxim, perquè el que li interessa és que Podem governi en algun Ajuntament i perdi la ‘virginitat’ ‘, i està a punt de passar amb les autonòmiques i municipals. Per això Iglesias és astut a l’haver apostat al fet que en els ajuntaments es vagi amb sigles diferents. A més, com Rajoy ha posat en marxa la campanya per identificar Veneçuela amb Podem igual a eix del mal, això fa que el temps li beneficiï. I encara que Rajoy ha dit moltes mentides, és un fet que l’economia està millorant i s’està creant, a poc a poc, llocs de treball nets.

Què ha de fer el PSC per recuperar un paper preponderant en la política catalana?

Si ho sabés, aniria corrent a dir-ho a Miquel Iceta. Però en la tempesta cal lligar-se al pal de la vela major, mirar que l’onatge no et expulsi del vaixell i esperar que amaini. Nosaltres, fem el que fem, no ho tenim fàcil. Perquè han sortit dues forces polítiques molt potents…

Podem i Ciutadans?

Sí, són partits que han sabut connectar molt millor que nosaltres amb el que la gent vol, molts volen canvi, pensen que serà positiu i hem d’aguantar de la millor manera possible. Naturalment haurem de canviar coses, perquè el panorama polític està molt mogut. Cal veure què passa amb el nou partit de Duran, si es trenca CiU…

¿Es trencarà la coalició? Porten trenta anys que ho amaguen, i han durat.

No sé, no se’ls entén perquè són molt vaticanistes, expliquen una cosa en la trona i després fan una altra diferent a la sagristia. Però alguna cosa passarà, les noves generacions ho veuen d’una altra manera.

Tornem al PSC.

Hem errat perquè hem tingut molt poder, la primera vegada que a Catalunya un partit manava en els tres principals àmbits ha estat en l’època de Montilla: Ajuntament de Barcelona i els més grans de Catalunya, Generalitat i a Madrid amb Zapatero. Això suposa un desgast molt gran, perquè vol dir que es tenen tants fronts oberts que difícilment es pot controlar tot.

¿En quin sentit?

És difícil controlar les declaracions que es fan, com és realment la gent que t’ha anat apuntant i ha acabat manant, és difícil controlar que ningú fiqui la mà a la caixa .. Està clar que li ha passat a tots els partits i no dubti que també els nous tindran casos de corrupció. Podem acaba de començar i ja té embolics amb Monedero. A Ciutadans ja va haver de dimitir el diputat Cañas del Parlament de Catalunya, perquè les temptacions en polítiques són grans. És l’altra cara de la moneda. Coneixia un matemàtic que era catedràtic que deia “que en matemàtiques tenen una fórmula que s’anomena l’efecte de la decisió sobre la decisió”, que és un dos per cent.

Aplicant aquest fórmula a la política…

Vol dir que quan algú arriba, per exemple, a alcalde, el que no es pot preveure és com s’hi asseurà, si perdrà el contacte amb la realitat, si es creurà el rei del mambo. El cotxe oficial i la tele enlluernen molt, el que anomeno ‘xampany i lluentons’. He estat molts anys treballant a la televisió i he estat delegada sindical. He hagut de menjar amb molta gent de trenta anys que quan els han tret el programa han dit “estic acabat”, perquè han confós la seva fama amb el pal repetidor. La fama és efímera, i pots fer famosa a Belén Esteban i alhora destrossar-la.

I això també passa en els partits.

La gent de vegades no s’adona que el fet que un sigui famós perquè es dedica a la política no és un mèrit personal, és la conseqüència d’un ofici. L’ofici de polític t’obliga a comunicar i a donar-te a conèixer. I quan et creus que tot és per les teves virtuts personals, estàs perdut. Hi ha gent a la qual el poder els embogeix, perquè mai ho han tingut i el confonen amb una virtut seva. I a continuació es confon els diners públics amb la propietat privada. I es fan disbarats. Això ha passat, perquè s’ha estat poc escrupolós i no hi ha hagut una línia divisòria clara del que és públic i el que és privat.

El famós tres per cent.

En una empresa privada, en un API, el tres per cent de comissió és el normal, un comissionista o un comercial es guanya així la vida, i és lògic, és el seu treball. O algú inverteix el seu capital i vol un percentatge de benefici. I és normal i digne. Però això no pot passar en la política, en l’administració pública. Entre els poders públics i l’empresa privada no pot haver comissions, no es pot funcionar així. I quan no hi ha crisi es perdonen moltes més coses que quan hi ha dificultats. Si tothom va bé, aquests temes es relativitzen, però quan et fan fora de casa perquè no pots pagar la hipoteca no pots perdonar. I és lògic. I nosaltres pagarem les conseqüències d’aquest tipus d’actituds. Però no desapareixerem.La meva impressió amb les enquestes és el mateix que li ha passat a Netanyahu … però a senso contrari.

Per què?

La gent no diu la veritat en les enquestes. Netayanhu és radical, no vol donar-los un Estat als palestins, i en les enquestes molts van dir que no el votarien, però a l’hora de la veritat van pensar “és que no vull que l’hi donin” i li van donar el seu suport. Si aquí pregunten “¿estàs d’acord amb els partits tradicionals?”, Molts diran que no. Però a l’hora de la veritat, ja veurem. A Catalunya al PSC li anirà millor del que diuen les enquestes. A Podem li anirà pitjor del que diuen els sondejos, també. Veurem què passa amb el partit d’Albert Rivera.

És l’home del moment…

És que li traurà molts vots al PP, és el partit que governa, el que ha tingut tot el desgast. A més, a Catalunya agrada més la ideologia conservadora no radical. Aquí, si ets conservador, no pots resistir un ministre com Wert, que diu bogeries. I la gent no oblidarà que tot l’embolic de l’Estatut comença quan Rajoy ho porta al Constitucional, ell va demanar signatures en contra de Catalunya, i mai ho vaig entendre.

Per?

Perquè una persona que vol governar Espanya no pot posar-se en contra al 21% del PIB, el 23% de les exportacions i el 19% de la població. Això ho podria haver fet una altra persona, no calia que ho fes ell personalment. Però va voler fer-ho ell.Recordem que l’Estatut no només es va aprovar per referèndum aquí, es va aprovar a les Corts Espanyoles, Congrés i Senat. I es van passar les seves decisions pel forro. És un sense sentit.

Com veu el Tribunal Constitucional?

Les sentències que fa ara el TC són més ponderades que les que feien els anteriors membres, perquè aquells de l’estesa del 9… semblava que feien els dictàmens a la Plaça de les Vendes. Aquest tribunal no es pot utilitzar com a arma política, perquè hi ha temes en els quals ha d’haver un acord generalitzat, però amb noblesa, no de política de baixa estofa. Si hi hagués un sentiment ètic respecte als acords de veritat, tot aniria millor.

Sens dubte.

Si algú que volgués saltar-se els acords rebés el rebuig dels mitjans de comunicació i de tota la societat, les coses anirien d’una altra manera. A Estats Units hi ha un anuari amb la qualificació de mitjans de comunicació i periodistes, amb nom i cognom, fet per un organisme independent. D’acord que no arribava a la gent de Harlem, però a la gent delestablishment si. Aquests diaris tenen certa garantia, el periodista també. Seria fantàstic que hi hagués alguna cosa així a Espanya. Hi ha uns periodistes que contrasten la informació i altres que diuen el que s’inventen. Doncs fem dues llistes. Però qui li posa el cascavell al gat?

I qui ho fa?

Ho hauria de fer la Unió Europea, amb una comissió internacional, que fes el seguiment i després emetessin un informe. Com Transparència Internacional, però per als mitjans.

Entrevista de Sergio Fidalgo per a Cronica Global

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button