Entrevista a Andreu Mayayo: “Vendre que les retallades de CiU han estat per obligació és una presa de pèl”

Andreu Mayayo Artal (Samper de Calanda, Terol, 1959) és catedràtic d’Història Contemporània i vicedegà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, Mayayo és membre del Patronat de la Fundació Periodisme Plural, la fundació que edita el diari Catalunyaplural.cat. Entre els llibres que ha publicat destaquen La Conca de Barberà 1890-1939: de la crisi agrària a la guerra civil (1986), La ruptura catalana. Les eleccions del 15 de juny de 1977 (2002), Recuperació de la memòria històrica o reparació moral de les víctimes (2006) i La veu del PSUC. Josep Solé Barberà (1913-1988) (2007). En aquesta entrevista, el catedràtic diu que amb la nova consulta plantejada pel president Artur Mas no es vol conèixer l’opinió de tots els catalans sobre el procés sobiranista sinó només mobilitzar els partidaris de la independència. Mayayo veu també més probable una reforma de la Constitució que la secessió de Catalunya i critica Jordi Pujol per actuar com un simple privat després d’haver confessat que va tenir diners amagats a l’estranger durant uns 30 anys i per no ajudar a fer net a Convergència i Catalunya. Finalment, l’historiador sosté que l’any que ve es produiran molts canvis en l’escenari polític. Creu que és un bon moment per a les forces a l’esquerra del PSOE si saben llegir el que vol el poble: regeneració democràtica i situar les qüestions socials en el primer pla de l’actualitat.

El president Artur Mas ha anunciat recentment que no es farà la consulta que s’havia pactat amb la resta del bloc sobiranista i, ara, planteja una consulta alternativa, un tipus de procés participatiu.

El relat del President Artur Mas era claríssim. Fa un any va dir que intentaria fer una consulta i que si no es podia s’acabaria la legislatura i esperaria a veure què passava a Espanya el 2015. Durant el 2014, s’ha posat molta pressió. El mateix president Mas i el nucli dirigent de Convergència han anat extremant les seves posicions, i el mateix president Mas s’ha posat amb la tessitura que no es pot aguantar fins a 2016 i que cal votar abans. Mas ha arribat més lluny del que la gent pensava i ara s’ha trobat amb un escenari marcat, no tant sols per la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional, sinó pel fet que no hi havia consens intern per desobeir el Tribunal Constitucional. La sortida a tot això podia ser unes eleccions que havien de ser diferents respecte a les anteriors, i la manera de ser diferent és que fossin unes eleccions de candidatura unitària. El president Mas va començar a pressionar a Oriol Junqueras en aquesta línia el passat mes d’agost. El president Mas segueix un guió molt clar: s’arribava fins on arribava i arribat a aquest punt -la impossibilitat de fer la consulta– no hi hauria una altra solució que anar cap a una convocatòria electoral diferent. Això no ho pot impedir el Govern central. Aquest és el guió en què estàvem tots instal·lats. Què passa aquí quan es trenca aquesta visió unitària i ERC diu que s’ha de mantenir el pols amb l’Estat i intentar fer la consulta? Doncs, que Mas es treu un conill del barret de copa, una cosa que no estava prevista en el guió, ni en el seu propi guió, i és el que jo defineixo com una consulta plebiscitària.

Per què?

Perquè malgasta el concepte de consulta, que és el patrimoni més preuat de tots els que estem a favor del dret a decidir. El president Mas no actua en clau de país, sinó de partit, del partit del president. No el de Convergència en hores baixes. El president Mas deia que volia organitzar una consulta per saber amb nitidesa què pensen els catalans. Ara, amb el que es planteja, aquest no és l’objectiu. El que s’està fent és mobilitzar només a la gent que vol la independència de Catalunya. Això ho pot fer la societat civil, però no un govern. Un govern el que fa és comptar vots, amb unes eleccions o amb unes consultes legals i acordades. Si això ho fa el president Mas és perquè es troba davant la negativa d’ERC i de les altres forces polítiques, però sobretot d’ERC, a comprar-li una candidatura unitària per anar a unes eleccions plebiscitàries. Davant d’aquest panorama, Mas pot fer dues coses: no fer res, és a dir no convocar eleccions perquè si no hi ha una candidatura unitària no té sentit, o fer una mobilització, un succedani de consulta que d’una manera o altra li renta la cara davant la gent a la qual va prometre que posaria unes urnes perquè poguessin votar.El que vol és la mobilització d’uns determinats ciutadans, amb unes finalitats electorals que ja ha marcat i que són que després d’això vindrà la definitiva a través d’un referèndum o unes eleccions.

Quin escenari preveu després d’aquesta consulta plebiscitària?

El president Mas ha intentat traslladar la pressió a ERC. I ha fet una jugada que, des del punt de vista polític, està molt bé. Li està dient a ERC que si fa això és perquè Junqueras li ha dit que no a una candidatura unitària. D’aquesta manera, ha traslladat la pressió a Junqueras. El president Mas ha arribat a un acord amb els dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, i amb els municipis per la independència per recompondre la unitat i anar a unes eleccions plebiscitàries amb una candidatura unitària. D’ara fins al 9 de novembre, el president Mas farà tot el possible per pressionar ERC perquè accepti una candidatura unitària.

Per mantenir-se ell en el poder?

Aquesta és la seva voluntat. Crec que ERC pot cedir o pot contraatacar políticament acceptant una candidatura unitària però plantejant, per exemple, que la llista l’encapçali un independent i no Mas.

Si passa això, ¿quina interpretació fa?

Significaria un fracàs total dels polítics i deixar en mans de la societat civil la direcció de tot aquest procés. Que el president Mas no encapçali la candidatura serà bastant complicat. Algú s’imagina una llista encapçalada per Carme Forcadell amb el President Mas de número 2? Com acabarà tot això no ho sabrem, però el que sí que anem sabent són coses més importants. Aquí durant molt de temps s’havia dit que es faria el necessari perquè la gent, després de la famosa sentència del Tribunal Constitucional, pogués decidir. Intentar dir que ara, a més d’aquesta consulta, s’han de fer unes eleccions plebiscitàries, ens situa en un marc absolutament estrany en un tema en el que a ningú se li escapa la importància que té. Igual és hora que es comenci a explicar què es comptarà en aquestes eleccions, ¿escons o vots? Com declararem la independència, amb 68 o amb 95 diputats?

Hi ha una fractura social a Catalunya, més enllà dels polítics, la Catalunya a favor de la independència i la unionista?

Crec que de la crisi econòmica sortirem, amb bastants pèrdues de drets, per exemple, les vacances pagades. L’encaix de Catalunya a Espanya ia Europa, també. Però veig més probable una reforma de la Constitució que la secessió de Catalunya. El que és possible és que no ens sortim amb la cohesió social que a Catalunya estava fonamentada en l’anomenat catalanisme. El catalanisme cimentava la cohesió social de Catalunya, a diferència d’altres llocs, com ara el País Basc. Allà o eres abertzale o eres espanyolista. L’admiració que tenien els bascos pels catalans era que nosaltres teníem el catalanisme, que és una crida a l’autoestima i a la catalanitat, amb la qual s’identificava gent que pensa diferent, de dretes d’esquerres, gent independentista o federalista. Al voltant del 80% de la població se sentia còmoda amb aquesta etiqueta, que cohesionava i molt. Aquí les coses importants, la defensa d’un model escolar propi, la llengua, tenien el suport del 80% de la població, la qual es diu i se sent catalanista.

I ara, això es pot trencar?

El que pot passar és que de tot aquest procés sortim amb què la vinculació amb la catalanitat o el catalanisme vingui tan sols de la mà dels sectors independentistes. Poden canviar molt les coses, però tots els estudis que s’han fet fins ara diuen que la gent que es declara independentista i que votaria a favor de la independència de Catalunya, són el 40 o el 42%. Els independentistes no són el 80% com de vegades sembla. És una part important, segurament la part més important. Però només és una part i aquesta part no pot representar el tot. Aquí la unitat no pot ser només al voltant de la independència de Catalunya. La unitat ha de ser molt més amplia. Si mirem els resultats de les eleccions de 2012, hi havia una unitat molt important al voltant del dret a decidir que, de la manera que s’ha gestionat, s’ha anat debilitant fins arribar a un moment en què el dret a decidir només s’identifica amb votar sí – sí a la independència de Catalunya. El que de veritat em preocupa és que aquesta identificació de catalanisme amb independentisme exclou bona part de la població i ens empobreix perquè ens confronta. Hi ha molta gent que se sent molt catalana i catalanista i que no és independentista. Entrarem en col·lisió.

Dóna la sensació que el procés sobiranista està desgastant a Convergència. Les enquestes electorals no li donen uns bons resultats.

El procés ha fet esclatar al PSC i crec que farà esclatar a Convergència. Per moltes raons. Tenim un President desautoritzat des de 2012. Aquí no ens recordem però en les eleccions de 2012, Mas va plantejar un plebiscit al poble de Catalunya i perdre 12 escons. Mas ja no hauria de ser el President de la Generalitat. Un dels fundadors de Convergència i pare de la pàtria [Jordi Pujol] creu cal protegir abans els interessos privats i familiars que els interessos generals i comuns, amb la repercussió que això té en la pròpia Convergència i en el conjunt del catalanisme, de la societat i dels valors. Fins fa quatre dies era secretari general d’aquest partit algú [Oriol Pujol] que l’ha deixat per les seves presumptes implicacions en accions delictives. És un partit que té la seu embargada pel cas Palau. Convergència no tria els seus dirigents com els ha d’escollir i com marquen els seus estatuts. És un partit que decideix de sobte que es transforma en independentista i de centre-esquerra. Tot és possible, però si a la gent se li parla d’independentisme i centre-esquerra, pensa en ERC. És un partit que decideix, per exemple, el candidat a l’alcaldia de Barcelona sense fer primàries. La resta de forces, com a mínim, intenten fer alguns processos participatius, si més interns. Convergència ha fet una transformació en un moment molt delicat i complicat i crec que la seva relació amb Unió encara es complicarà més.

Preveu una separació entre Convergència i Unió?

Si Convergència accepta anar en una candidatura unitària i el primer punt és la declaració unilateral d’independència, Unió no ho acceptarà. Sembla que aquesta podria ser la línia vermella que Unió li posi a Convergència. És possible que Unió o una altra cosa ocupi un espai dins del catalanisme que digui que s’han de fer moltes coses però no una declaració unilateral d’independència. Es pot produir un canvi de parella per part de Convergència, és a dir que deixi a Unió i se’n vagi amb ERC? És possible, però sí d’aquí surt una candidatura unitària per anar a unes eleccions plebiscitàries, el president haurà d’explicar molt bé per què ho fa. L’objectiu és que si treuen majoria absoluta, l’endemà faran una declaració unilateral d’independència o començarà un procés de negociació amb l’Estat per aconseguir la independència? La gent identifica aquest procés amb una pel·lícula que té un final, i la gent espera un final feliç. Però la ciutadania no s’adona que això no és una pel·lícula sinó una sèrie. Cada temporada surten nous personatges i noves trames. Portem 300 anys amb això. No s’acabarà fent unes eleccions en què hi ha una candidatura unitària que guanya aquestes eleccions i que proclama la independència o intentarà negociar amb l’Estat. Les coses malauradament no van així. Simplement el que passarà és que és un escenari perfecte per aconseguir que la gent d’esquerres acabi votant a la dreta. Aquí no hi ha una altra discussió que la independència del país, la llibertat plena. No es tracten les qüestions socials. Això, diuen, ho farem després. La meva percepció és que l’objectiu de tot aquest enrenou és el de convocar unes eleccions i que el president Mas pugui tenir la sensació que guanya unes eleccions i que això li permeti continuar amb el seu combat amb l’Estat i mentre anar governant a veure què passa. No hi ha res més.

Sembla que, amb aquest tema sobre la taula, ja ningú se’n recordi de les retallades que s’han fet.

Vendre que les retallades el Govern de Convergència els hi ha fet de manera obligada és una presa de pèl a la ciutadania i al sentit comú. Les retallades no ens els imposa ningú, sinó que és el govern de Convergència el 2011 qui va lanzadísimo i fins i tot alliçona al govern del PSOE i de Mariano Rajoy per continuar amb això. Dir ara que amb la independència tindrem més recursos és riure de la gent. Puc entendre que la gent tingui molts sentiments, moltes emocions, que li agradaria que el seu país fos no sé què, però anem a parlar seriosament que aquest país no pel fet que s’ha decidit que pugui ser independent serà millor, ni tindrà més diners ni més recursos.

Què creu que ha originat aquest auge de l’independentisme que hi ha hagut els últims anys?

Si estem en aquest carreró sense sortida és perquè es va trencar una regla no escrita, que era l’esperit constitucional i estatutari sobre la qual es basava tot. Amb l’última reforma de l’Estatut es va fer una proposta, es va arribar a un acord al Congrés dels Diputats i després l’acord va ser ratificat amb un referèndum vinculant. Calia que el poble tingués l’última paraula. Però el 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional, això es va trencar. El Tribunal Constitucional si havia d’intervenir ho havia d’haver fet abans perquè no es podia trencar una cosa bàsica i que era que al final el poble de Catalunya decidia sobre el pacte que s’havia acordat amb Madrid. Això és importantíssim per a entendre que quan estem discutint sobre els conceptes de sobirania, l’Estatut no és una cessió gratuïta de l’Estat a Catalunya. És un moment de pacte, de reconeixement de sobirania cap a l’altra part, en aquest cas Catalunya. I, per tant, quan els catalans estem votant, estem exercint el nostre dret a l’autodeterminació, el nostre dret a la sobirania. Això, amb la sentència del 2010, es trenca, i ens violenta a tots i es planteja com és de refer.

Davant d’aquesta situació que s’havia de refer havia moltes sortides, però bàsicament dues: una, tornar a començar i refer aquest procés amb un altre escenari de correlacions de forces i veure de quina manera es podia deixar clar que després d’arribar a un pacte i de que l’Estatut fos ratificat pel poble, ningú pogués intervenir, ni tan sols el Tribunal Constitucional. El Tribunal Constitucional podria intervenir abans, amb el que s’anomena recursos previs. I la segona sortida, en la qual s’ha embarcat una sèrie de gent, és la via de la secessió. Convergència, que fins llavors havia estat per la reforma estatutària, pren una decisió, si més no el seu nucli dirigent, d’anar encaminant amb una rapidesa brutal cap a posicions independentistes. Aquest és el gran canvi que hi ha hagut en el panorama polític català perquè tots els altres, més o menys, s’han quedat al lloc on estaven. Però Convergència no i el que ha fet ha estat accelerar. Això què ha provocat? Doncs, que si s’agafen les dades de 2010 i 2014, la gent que diu que se sent independentista o que votaria per la independència ha passat del 20 al 40%, seguint aquesta evolució de Convergència. És normal que això hagi passat donat el moment de bogeria que es viu i que el partit central de Catalunya hagi fet aquest gir.

Però si es fessin unes eleccions al Parlament sembla que guanyaria ERC.

Sí, però ara em refereixo als independentistes, no estic dient qui liderarà aquest procés. La gent que ara està a favor de la independència són sobretot militants o votants de Convergència que abans difícilment s’haguessin sentit còmodes amb aquesta etiqueta i ara pengen l’estelada al balcó. Aquest és el canvi sociològic que s’ha produït, que un partit polític, legítimament, almenys de portes enfora, ha pres una decisió d’anar a ocupar aquest espai independentista. Tot això, a més, el que ha provocat és accelerar tot un procés per identificar l’Estat espanyol amb el Govern del PP, un govern que es tanca a acceptar qualsevol reforma constitucional o qualsevol proposta alternativa. La idea és que davant l’immobilisme de l’Estat no hi ha una altra sortida que declarar la independència de Catalunya o fer tots els processos que siguin necessaris. Crec que aquest és un error que no podem cometre els catalans i ni tan sols Convergència. L’error és confondre el conjunt d’Espanya amb l’Estat i l’Estat espanyol amb el Govern del PP. Tot apunta que, a final de 2015, aquesta majoria absoluta del PP no hi serà. I tot apunta, fins i tot ho diu gent del PP, que ens estem encaminant cap a reformes constitucionals.

Però, realment, ¿vostè creu que pot haver-hi un consens per reformar la Constitució, amb una relació tan tensa com la que hi ha actualment entre els governs català i espanyol?

Pot sortir una nova majoria sense que s’exclogui a ningú que arribi a la conclusió que cal tornar a refer la Constitució. I quan entrem en aquesta dinàmica entrarem en un procés molt diferent. I per buscar una solució a la qüestió catalana s’haurà de fer una reforma constitucional que almenys pugui ser votada majoritàriament a Catalunya. I per poder ser votada majoritàriament a Catalunya, les coses hauran de quedar bastant clares respecte a la identitat nacional de Catalunya, respecte a la competència exclusiva en el model escolar, pel que fa al finançament… I, fins i tot, pel que fa a la possibilitat que els catalans puguin tenir en un moment determinat, mitjançant un referèndum, la possibilitat de secessió de l’Estat.

Expliqueu com s’hauria de fer per incloure a la Constitució la possibilitat que Catalunya pogués demanar la secessió.

Perquè no s’estigués cada dos per tres amb aquesta història s’haurien de definir molt bé les regles del joc i de majories. Es podria dir, per exemple, que es reconeix la possibilitat de la secessió de mutu acord i dins de la Unió Europea, però que la petició per convocar el referèndum ho haurien de fer com a mínim dos terços del Parlament de Catalunya i, com a mínim, en aquest caldria que participés el 50% de la població i votés a favor un 60%. Si s’arribés a fer, el que em sembla evident és que hauria d’haver-hi unes majories àmplies. Estem davant d’un tema bastant seriós. No sé fins on arribarà la reforma constitucional però també crec que caldrà que aquesta reforma constitucional sigui votada àmpliament a Catalunya perquè si no és votada àmpliament a Catalunya tindrem un altre problema. Cal que tothom tingui clar que l’Estatut és un pacte entre els catalans i l’Estat i que és quan s’exerceix la sobirania. I per resoldre aquest problema no queda un altre camí que una reforma constitucional.

Anem avançant. Quina valoració fa de la confessió de Jordi Pujol del passat estiu?

La confessió de Pujol i després la reacció que va tenir al Parlament, desafiant i renyant als diputats, i després l’actitud de no col·laborar amb l’Administració de justícia i amb l’Agència Tributària ha provocat una gran commoció. Que Jordi Pujol s’hagi situat en aquesta esfera privada de defensar els interessos privats o familiars en lloc dels interessos generals és el que ha provocat aquesta commoció terrible. En l’àmbit penal és lícit mentir per defensar-se, però en l’àmbit polític, no. Per a molts, Pujol era un referent polític, però també per als seus adversaris era una persona que havia participat en la consolidació de la democràcia i de l’autogovern de Catalunya. Hi havia contribuït al benestar col·lectiu. Ara, amb la confessió del president, molts se senten estafats, enganyats, no només perquè durant 30 anys hagi amagat totes aquestes coses, sinó perquè en aquests moments Pujol no fa neteja. No ajuda al país ni al seu partit a fer neteja i actua com un simple privat. He parlat amb molta gent propera a Jordi Pujol que segueix commocionada. Crec que el president Pujol hauria d’entendre la gravetat del problema que representa la corrupció. I parlo no només de la corrupció privada o familiar, sinó de la corrupció política en el sistema de partits.

Aquesta és una de les grans qüestions a resoldre en l’àmbit polític, no?

Les sensibilitats han canviat molt i les coses s’han de fer d’una altra manera. En el cas de Pujol, ha d’haver-hi un penediment i dir que aquesta manera de fer política, la manera de finançar els partits i d’aprofitar-se dels càrrecs públics no es pot repetir. S’ha de canviar. No aprofitar l’oportunitat, no només per fer neteja a casa sinó en el país, és el pitjor que ens pot passar. No a Jordi Pujol, sinó com a país. Hi ha elements de referència que no poden trontollar, perquè la desconfiança respecte a tot el món que es dedica a la qüestió pública i al bé comú és letal. El president Pujol no s’adona d’això i només li preocupa la qüestió familiar. Però no s’adona que la seva estafa va més enllà de l’estafa d’un president del Govern que ha estat 23 anys al poder. És l’estafa d’un dels pares fundadors de l’autogovern de Catalunya.

Com veu la situació de les esquerres a Catalunya?

Les esquerres a Catalunya s’han de refundar, refer-se amb principis molt clars o idees fortes. El primer i fonamental és a dir que ha de guanyar el combat, i parlo a nivell europeu, contra les polítiques d’austeritat. Lluitar contra això ha de ser la prioritat de les esquerres perquè si no ens desballesten l’estat del benestar i es deixa sense futur als nostres joves. Aquest ha de ser el tema central, aquí, a Grècia, França o Alemanya, contra aquest tipus de polítiques.

És evident que la lluita contra les retallades en camps com la sanitat o l’educació ha de ser la prioritat, però més enllà d’això, ¿què ha de fer l’esquerra?

Un segon punt important és que aquesta posició de radicalitat en defensa de la democràcia s’ha d’expressar en tots els àmbits de la conversa pública. A Europa el que funciona i molt és el dret a decidir, a través de referèndums, sobre la remunicipalització de l’aigua. Aquest és un combat que es va guanyar a París, a Berlín i en altres ciutats europees. S’han adonat que en el procés de privatització, han sortit perdent els ciutadans i aquestes administracions han vist molt clar en quines coses no pot haver-hi un afany de lucre i que han de ser béns garantits per a tota la població. Han de tornar a l’espai públic totes aquelles coses que són bàsiques per a la ciutadania europea i sobre les quals la ciutadania ha de poder decidir. Aquí, hauríem de poder decidir sobre qüestions com Eurovegas i Barcelona World. Del que es tracta és de poder decidir el nostre model de país.

Creu que les esquerres han de defensar el dret a decidir en el cas de Catalunya?

Per descomptat. Així i tot, convé aclarir que no s’aconseguirà sense construir àmplies majories a Catalunya, sense l’acord amb la resta d’Espanya i sense la complicitat de la Unió Europea. La diferència respecte al que hem tingut, quin és? Que Convergència ha agafat la bandera de la independència de Catalunya perquè va fracassar estrepitosament en les seves polítiques de retallades socials de 2010 a 2012. I l’única manera d’escapolir d’un fracàs anunciat va ser agafar la bandera independentista com una fugida cap endavant. I a sobre en el full de ruta que ens ha assenyalat no està garantint als ciutadans de Catalunya puguin exercir aquest dret a decidir amb garanties democràtiques. El president Mas ja sabia fa dos anys que seria molt difícil tirar endavant una consulta sense l’acord de l’Estat. Per què hem d’apostar? Per una política de confrontació o per una política que ens permeti aconseguir àmplies majories a Catalunya i de consens amb l’Estat espanyol per aconseguir el que volem? A Espanya hi ha molta altra gent, a més del PP, que creu que es pot avançar de maneres diferents. El pitjor que ha fet Convergència durant aquests dos anys ha estat dir que Espanya no pot canviar i que sempre serà la mateixa. Si nosaltres hem canviat, ells també poden canviar. No podem negar la possibilitat de canvi a la resta d’espanyols. Tot el que arriba a través dels sondejos és que tres de cada quatre espanyols volen la reforma de la Constitució, i un 40% dels espanyols creuen que Catalunya ha de poder decidir el seu futur. El problema és que a Catalunya hi ha un govern que no escolta els espanyols. S’ha de fer tot el possible perquè aquest govern desaparegui i vingui un altre que sí que escolti els espanyols. Les coses poden canviar tant aquí com allà i estic convençut que 2015 serà un any de molta canvi.

Parla dels moviments socials i noves plataformes com Guanyem, o Podem que estan sorgint fruit del desencís polític?

La meva tesi és el que criden l’onada esquerra de Mundaka, entre Bermeo i Leiketio. Els surfistes coneixen aquest lloc. Les onades van normalment per la dreta, però aquest és un dels pocs llocs on van per l’esquerra. Són 400 metres. Ara, mentre, fem surf, valdria la pena mirar enrere perquè està creixent una onada brutalment forta que pot desembussar tot això, a Espanya i a Catalunya. Estic parlant de que el tema de regeneració democràtica i social és tan fort en la societat espanyola i catalana que es pot portar per davant a tota aquella gent que és part del problema i no la solució. Cal buscar altres interlocutors, una altra gent que digui que això s’ha de solucionar i ho faci.

Tot això que descriu, ¿té sigles concretes?

A les passades eleccions europees de maig es van dir coses molt importants. El bipartidisme va baixar del 50%, però també es va dir que a Espanya no troben el seu lloc les formacions populistes de dretes, mentre que a Europa, si. En canvi, hi ha una majoria d’esquerres. Apareixen noves forces amb molta empenta formades en quatre dies. Però sobretot el que es veu és que hi ha una determinada gent que ha entès que per acabar amb el sistema s’ha de participar. És a dir que per canviar el sistema no val quedar-se a casa sinó que cal anar a votar. Les passades eleccions europees ens van dir a crits que molta gent està demanant regeneració democràtica i col·locar les qüestions socials en el primer pla. Això el que vol dir que de cara a les municipals ia les generals de l’any que, tothom s’haurà d’espavilar molt per intentar canalitzar aquesta onada que creix.Poden sortir noves plataformes, es poden fer coalicions electorals… Si s’entén bé el que està passant, pot ser un bon moment per a un conjunt de forces a l’esquerra del PSOE a Espanya. I també a Catalunya.

Entrevista de Jordi Subirana per a Diario.es