Fa uns dies vaig acompanyar a la Plaça Sant Jaume al meu germà en el seu debut com casteller amb els Castellers de Barcelona, ja que em feia il·lusió veure com es manegava en una de les mes nostres arrelades tradicions. Tradició de la que no soc gran seguidor, la veritat, però que a la vegada reconeix-ho que m’emociona i em porta a moments de tensió i alegria durant la consecució del castell i posterior descarrega.
Per a mi el que fa gran el mon casteller es la solidaritat, el treball en equip, el repte constant de fer-ho cada vegada millor i sempre constructiva dels seus integrants, la resta, es pura tècnica. Disculpeu castellers si he dit alguna bajanada!
Com a hom bregat en el procel·lós mon del Marketing vaig emportar-me una bona sorpresa, quan vaig descobrir que el seu lema o allò que els uneix als castellers de Barcelona es: “ Nascuts per fer Pinya”, quin luxe poder portar això i fer-ho gran en el sentiment de tot un col·lectiu.
Amb tot això permeteu-me que em transporti al meu imaginari, ja que en aquells moments , Diumenge estiuenc, em vaig abstreure de la Plaça Sant Jaume, i vaig voler veure en clau castellera la actual situació del PSC. Dibuixada be sigui a la plaça Sant Jaume o a la de qualsevol ciutat o poble del nostre país i que últimament em fa reflexionar en el que ve sent la intenció d’aixecar projectes de futur per el nostre partit i em dona aquella sensació de caos i desordre previ als finals de un cicle ancorat en un esperit de “totum revolutum”, que sols ens porta a la confusió pròpia i a la concessió d’espai i temps als nostres contrincants, sense oblidar la pèrdua d’identitat i la difuminació d´un projecte clar.
En cap moment soc contrari a la reflexió als canvis i a que tothom te dret d’engegar els seus projectes i aconseguir les seves aspiracions, mai, però de vegades els oportunismes, el no reconeixement de la necessitat de renovació i la dependència de molts dels integrants, fa que tot això sigui un caldo de cultiu perfecte per la situació que estem vivint.
Deixeu-me tornar mirar a la plaça. Plaça on observo les arquitectures d’aquest castells aixecats per companys d’arreu:
Hi ha un que sols esta fet de puntals voluntariosos i valuosos al que no donen visibilitat i pots ensumar certa decepció en els seus rostres. A la seva dreta, un altre on veig trontollar tot el tronc mentre intenten suportar un enxaneta grassonet de 97 kilos que encara no es dona conta de que ja va passar el seu moment. Al fondo de la plaça, hi ha un castell que es construeix a l’ombra, deu ser que intenten no cremar-se al sol, però crec que quan estigui fet veurà que el balcó de l’alcaldia queda lluny perquè pugi el seu enxaneta, un castell sense perspectiva. Molt a prop meu, veig un altre en que tots son cap de colla, quin xivarri!. Darrera d aquest últim em sorprèn un que ja esta muntat, però que dona la sensació de portar així molts anys, tants fins el punt que em sembla que els seus integrants ja estant fusionats i desprenen un aire a naftalina un tant sospitós. De cop, una forta cridòria em fa girar el cap tot mirant a un grup de gent jove que sembla que volen aixecar un castell i que estan prop de muntar quarts, però crec que no saben el que s’ha de fer desprès, falta tecnica final. També em fa para boig, una pila de companys, que volen ser cap de colla, corrent d’aquí cap allà, com si fossin captadors, que m’animen per anar a fer pinya amb ells. Total, una olla de grills.
De tot això, i disculpeu la frivolitat que he fet amb un petit toc d’humor de l’actual situació o com jo la veig, crec que cal fer una mica de reflexió i plantejar uns objectius comuns per poder aixecar un projecte progressista de futur sòlid i comú. Deixant que la gent que vulgui participar de un projecte de renovació del nostre partit ho pugui fer, que siguem capaços de deslligar-nos de tot allò que sota un poder interessat ens condiciona, que no oblidem que som d’esquerres, que els reptes d’avui no son els d’ahir, que els objectius s’han de compartir, que tinguem clar el que volem i el que no volem, que podem gaudir d estructures participatives de tots els afiliats, que sapiguem mirar endavant sense oblidar el passat, que siguem una organització d’aquest segle. Tot plegat, que fem pinya, i construïm un projecte sòlid, en el que cap tothom. Estem d’acord, això es coses que te la política, però per sobre esta el sentiment de la gent que d’una manera o una altre formem part d’aquest partit, i que volem en tot moment avançar en els nostres ideals i fer del nostre país un lloc referent i un lloc on viure en justícia, pau i llibertat.
Tinc ganes de sentir sonar les gralles, que els quarts estiguin forts, aguantats per una pinya solida, que el tronc sigui sòlid i no tremoli, que els poms siguin valents i de totes veure dalt de tot aixecar la mà el nostre anxaneta…..company/a, i tu, no tens ganes?
