Malgrat ens pesi, l’economia espanyola està protagonitzant com a víctima propiciatòria el que cal anomenar la segona ronda de la crisi del crèdit per la que travessa el capitalisme occidental. Segons es diu, som el nou malalt d’Europa, en la mesura que la nostra solvència creditícia amenaçaria ruïna i la nostra gran mida determina que una possible fallida espanyola arrossegaria a l’euro amb si. Tot això ha desencadenat una epidèmia d’histèria col.lectiva tant mediàtica (els blocs de la premsa color salmó rivalitzen en escàndols amb els de la premsa rosa) com financera (les altres Borses s’esgarrifen de volatilitat mentre l’espanyola s’enfonsa en caiguda lliure) i política (preses del pànic, els governants conspiren en l’Ecofin caient en la més estèril cacofonia). De manera que sembla a punt de complir-se la profecia de Niño Becerra, l’economista que va augurar el crac de 2010.
Què està passant? Una explicació plausible és entendre-ho com una nova fase en la guerra oberta entre els Estats i els mercats pel control del capitalisme creditici actual. Com se sap, l’energia que mou l’economia postindustrial és el flux creditici: un cabal que quan s’embassa formant bombolles especulatives tendeix a desbordar-se negant amb els seus deutes insolvents l’economia real. I així ha tornat a passar aquesta vegada amb la crisi del crèdit a la qual m’he referit abans, que ha cursat com un procés en dues fases. En la seva primera ronda, iniciada el 2008 amb la bombolla de les hipoteques subprime, la causant de la crisi va ser l’ingent deute privat impossible de refinançar. I per posar-hi remei, els Tresors públics van anar al rescat dels mercats privats: es va proclamar l’estat d’excepció, es va decretar la guerra contra la crisi, es va nacionalitzar l’economia, es van suspendre les lleis de l’oferta i la demanda, es va avalar el deute privat amb la garantia pública de l’Estat i es va injectar liquiditat il.limitada a tipus zero.
Així va ser com es van asseure les bases d’una bombolla de deute públic que ara acaba d’esclatar-nos entre les mans. És el que està passant durant aquesta segona ronda en què tot passa exactament al revés que fa dos anys. Ara el deute insolvent impossible de tornar o refinançar ja no és el deute privat sinó el públic acumulat pels Tresors estatals. I els que van al seu rescat per refinançar són ara els propis mercats privats, que subscriuen els bons de deute públic emesos pels Estats en crisi. Però amb una gran diferència entre ambdues rondes, i és que en la de fa dos anys es van avalar els deutes privats a interès zero per facilitar-ne més aviat el rescat, mentre que en aquesta segona ronda els deutes públics subscriuen a preus de mercat. És a dir, a un tipus d’interès tan elevat que en el cas espanyol es pot qualificar d’usurari, el que prolongarà la durada d’aquesta crisi de deute fins a les calendes gregues. Tot això d’acord amb les lleis de l’oferta i la demanda, que en aquesta segona ronda, a diferència de l’anterior, no han estat suspeses, sinó confirmades pel nou consens de Washington, imposat pels mercats.
Com explicar aquest gir estratègic? Molt senzill: la balança de poder entre mercats i Estats ha tornat a invertir el seu signe, recuperant aquells el seu predomini hegemònic sobre aquests. Com vaig dir, aquesta crisi creditícia és una batalla de poder entre estats i mercats en la que la primera ronda va suposar la momentània victòria d’aquells en el curs 2008-2009, mentre que en aquesta segona ronda està suposant la derrota dels Estats deutors a mans dels seus mercats creditors . Es recordarà que fa només dos anys es deia que el neoliberalisme havia mort i que l’Estat interventor keynesià tornava pels seus furs per controlar els mercats i sotmetre’ls al seu poder. Era l’època en que els culpables de la crisi ens semblaven els inversors privats (els bancs, els hedge funds, etcètera), mentre que els salvadors eren els poders públics: reguladors estatals, rescats keynesians, etcètera.
Bé, doncs va ser un somni que a penes va durar un curs acadèmic. Avui s’imposa de nou el realisme creditici i qui torna pels seus furs és el victoriós mercat creditor, exigint lleonines condicions a l’Estat deutor. Per això, els que avui semblen ser els dolents d’aquesta història ja no són els mercats, sinó els governs insolvents i deficitaris, especialment si són PIGS. I amb això retorna la ideologia de l’ajustament pressupostari i la consolidació fiscal: el nou consens de Washington que imposa un voluble FMI, ahir generós keynesià, avui estricte neoliberal. Però les víctimes reals d’ambdues crisi creditícies són les mateixes: els ciutadans del carrer, que van pagar ahir amb el seu atur massiu i avui amb la retallada de sous i la congelació de pensions. I els seus beneficiaris reals també són els mateixos: els inversors crediticis, que sempre surten guanyant, ja que se’ls rescata a interès zero quan són deutors mentre se’ls s’enriqueix amb interès usurari quan són creditors. Un qui prodest? Inequívoc.
Però si tot això és tan evident, com és que ningú qüestiona aquest estat de les coses, acceptant-lo amb fatalisme? Hi ha dos factors extraeconòmics, al seu torn connectats entre si, que ho expliquen bé. El primer és el tractament mediàtic de la crisi, que ha naturalitzat un procés tan desequilibrat i injust fent-lo semblar lògic i necessari. I això s’ha fet ficant la por mediàtica en el cos de la gent, per tal de paralitzar-la pel pànic deixant inerme i disposada a deixar fer i deixar-se fer. És la histèria mediàtica sobre la què al.ludia al principi, induïda per la reiterada publicació de revelacions financeres escandaloses (a l’estil de La fallida de Caja Sur amenaça l’euro), i generadora d’un clima artificial de catàstrofe impossible de controlar que contagia amb el seu gregari efecte-ramat (herd effect) a tots per igual: tant els que prenen decisions incoherents a la babalà (cas dels nostres governants, de Merkel a Zapatero, que ahir corrien a rescatar els deutes privats i avui van a retallar despeses per saldar els seus deutes públics) com els desarticulats ciutadans que les pateixen amb estupor i impotència, sense més signes de resistència que la contraproduent crispació política i l’estèril bronca sindical.
I l’altre factor és la discriminació creditícia pura i dura. La primera oració cristiana és el perdó dels deutes, però només s’aplica de manera perversa, tal com diu la paràbola de Sant Mateu: “A qui té més, se li donarà. I a qui no té, tot li serà pres”. Doncs bé, amb la crisi del deute passa igual: a certs deutors privilegiats (els protestants anglo-germànics) se’ls rescaten els seus deutes a molt baix tipus d’interès, mentre que als estigmatitzats (per catòlics i llatinomediterranis) se’ls exigeix refinançar-les a tipus d’interès usurari. És el que succeeix amb els títols de deute públic, als quals es discrimina no pels seus indicadors quantitatius, sinó per prejudicis desqualificadors tan fal.laços com injustos, castigant al bo espanyol en comparació l’holandès o britànic (segons va denunciar en aquestes pàgines Xavier Vidal- Folch): tot per ser un PIG en lloc d’un WASP. La qual cosa determina que a la zona euro estiguin ressuscitant les velles monedes nacionals, ara transvestides com a títols de cada tresor estatal. Ara bé, aquesta discriminació creditícia també està operada per la definició mediàtica de la realitat, ja que són els mitjans informatius anglosaxons, i no les agències de qualificació de risc, els que fabriquen amb els seus judicis performatius aquestes percepcions estigmatitzadores del risc-país. És de nou l’efecte manada-mediàtica, ja que si ho afirma el Financial Times, tots els altres mitjans ho reproduiran i amplificaran, inclosos els PIGS.
