Breu retrat del moment polític català. CDC, el principal partit de govern des de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el març de 1980, va morir sense morir el 25 de juliol del 2014, quan Jordi Pujol va confessar la seva fortuna a l’estranger en ple enfonsament moral del sistema de partits de la transició . Es va confirmar llavors la imperiosa necessitat de nou subjecte polític capaç de donar continuïtat a l’eficaç hegemonisme de la fórmula CiU. Una força amb capità, nous oficials, fort ariet i flancs resistents. Capità: Artur Mas, fins que digui prou. Nous oficials: independents amb notorietat pública. Ariet: determinació sobiranista. Flancs forts: més accent social i absorció de les demandes de ‘nova política’, especialment populars entre els joves.
Una ‘nova’ força política sense el vell moderantisme autonomista, per superar la caiguda dels Pujol i el desgast de la crisi. Una reagrupació de forces. Allò que els francesos anomenen un“rassemblement”. En català, “reagrupament”. Diguem-ne, per ara, el Partit del President. M’explico. Partit del President, perquè en aquesta primera, la refundació de CDC depèn bàsicament de l’autoritat i de la capacitat de resistència d’Artur Mas, un home a qui, segons confessió pròpia, la política no li ha acabat d’entusiasmar. Mas no viu a l’interior de la passió política. És un home educat a l’escola francesa amb mentalitat de directiu i amb un fort sentit del deure respecte als objectius traçats. Si es compromet a una cosa, ha de realitzar-la. És resistent. No està educat per al fracàs.
La mort en vida de CDC també va ser, al juliol, un fort estímul per a la idea un bloc alternatiu de centreesquerra, durant anys teoritzat, amb diferents accents, pels germans Maragall, socialistes, i els professors Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, vinculats a l’independentisme republicà. Els dos governs tripartits del període 2004-2010 van intentar caminar en aquesta direcció, sobretot el govern de Pasqual Maragall, però els va esclatar l’Estatut i la crisi econòmica a les mans. La llavor, però, va ser sembrada. Una CiU d’esquerra-centre. Un bloc hegemònic que ara pivotaria voltant d’ERC, després l’eclipsi del PSC. Esquerra i els maragallistes que han abandonat el PSC, emulant l’aliança ERC–Unió Socialista dels anys trenta. Sumar, sumar i fer el salt a les eleccions municipals de maig, fins desbordar la rovellada CiU. Per a això calia que Artur Mar fracassés el passat 9 de novembre, en una legislatura de fortíssim desgast.
Com que Catalunya té molt de Little Italy -ho he escrit ja en més d’una ocasió-, podríem dir que els dos projectes persegueixen, a llarg termini i amb divisa sobiranista, la creació d’un gran Partit Democràtic català: una força hegemònica d’amplis confins. La versió propulsada per CDC tindria més centre. La d’ERC, una mica més d’esquerra. Atès que no hi ha pugna més refinada que la que s’expressa en forma de col·laboració, el procés de decantació compta amb dues càmeres arbitrals: l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium. I un públic molt mobilitzat: un bloc social de més dos milions de persones, sobre un cens electoral de cinc milions.
Cooperació, pugna i il·lusió. Aquesta dialèctica explica els pics d’eufòria dels últims tres anys i el bucle depressiu de les últimes setmanes, que semblava haver noquejat l’anomenat ‘procés’. El succés del 9 de novembre, la consulta a mitges, la consulta informal, va tenir una forta projecció en l’opinió pública, però va marcar un límit. Van acudir a votar 2,4 milions de persones i 1,8 milions ho van fer a favor de la independència. És un contingent social molt gran -i molt movilitzat-, però no la incontestable majoria de Catalunya. El 9-N va dibuixar un límit i la sorprenent projecció de Podem en les enquestes, a partir del mes d’octubre, va començar a esbossar la possibilitat d’un Parlament ingovernable, si les eleccions anomenades plebiscitàries eren immediates.
El recent acord Artur Mas – Oriol Junqueras adapta l’espessa pugna entre tots dos a les noves condicions del terreny. Tàcticament, guanya Mas. Obté vuit mesos per gestar el Partit del President, l’embrió de la necessària refundació de CDC. S’assegura l’aprovació del pressupost del 2015. Bloqueja la possibilitat d’un front de totes les esquerres a les eleccions municipals, amb la consegüent avantatge per a Convergència a la ciutat de Barcelona. Deixa a la coalició ERC–maragallistes davant d’una difícil frontera amb la impetuosa CUP, el podem català que va néixer abans que Podem, encara que d’una manera diferent: la CUP és més comunitària, més enganxada al terreny, més franciscana i ideològicament més radical. Evita -Artur Mas- ser el primer en obrir els col·legis electorals en plena expansió demoscòpica del Podem de Pablo Iglesias, impulsat ara pel rebuf grec. Evita, en definitiva, el risc d’unes eleccions greco-catalanes. I comença a preparar, amb argument, les eleccions generals del mes de novembre. Aquest últim aspecte crec que és de gran importància. Els catalans acudiran a les urnes el 27 de setembre prenent posició davant el nou Parlament espanyol, la composició del qual es decidirà al cap de dos mesos.
És dens el moment català, però no donin res per mort o acabat. El moment Catalunya forma part del reajustament general de la política espanyola.
