Diumenge passat 15 Michelle Bachelet, candidata de la Nova Majoria-amb el Partit Comunista sumat a la Concertació- va guanyar àmpliament la presidència de Xile. Aquest resultat electoral és no només un èxit polític de l’esquerra, sinó també representa un triomf simbòlic, ja que la disputa entre les dues candidates de la segona volta sembla una venjança emblemàtica d’històries antagòniques marcades per la dictadura.
Evelyn Matthei, candidata de l’Aliança de dreta -Unió Demòcrata Independent i Renovació Nacional- és una política que va votar pel Sí a la continuïtat del dictador Pinochet en el referèndum de 1988 i va protestar quan va ser detingut a Londres per ordre del jutge Baltasar Garzón. Però a més és filla del general Fernando Matthei, que va ser director de l’Acadèmia de Guerra Aèria on el general Alberto Bachelet, detingut per la cúpula colpista per la seva lleialtat a Allende, va morir als 51 anys a causa de les tortures a les quals el van sotmetre els seus companys en les masmorres d’aquesta institució.
Per aquest motiu la confrontació electoral va tenir, per la responsabilitat moral del general Matthei en la mort del general Bachelet, un dens rerefons per a ambdues filles i per a la societat xilena.
La majoria dels votants va donar suport amb el seu vot a una dona que ha aconseguit sobreposar-se a la brutalitat de la dictadura, que ha manejat la tragèdia de la mort del seu pare de manera austera i que ha mostrat la seva voluntat de reconciliació. La nit de diumenge, en el primer discurs que va pronunciar com a presidenta electa, va donar les gràcies als seus fills, a la seva mare, va agrair l’exemple del seu pare, la tasca del seu equip, i va reconèixer als partits de la Nova Majoria i als votants. També va donar una salutació a totes les persones que van sortir a votar, “independentment de quin hagi estat la seva candidata”, i – oh sorpresa! – Va dir: “I vull saludar Evelyn Matthei. Més enllà de les nostres diferències, sé que compartim l’amor per Xile i les ganes de servir a un projecte en el qual creiem. En la diferència de mirades descansa la riquesa d’un país divers i democràtic”. ¡Zok!
Si bé una vida política democràtica requereix que les figures polítiques tinguin una interlocució productiva, en comptes de ser estèrils adversaris, és difícil aconseguir-ho doncs existeix un problema que no es visualitza totalment: el pes del masclisme en els actors polítics. Michelle Bachelet s’allibera de tal llast i no té objeccions a llançar un discurs prudent i conciliador, que no deixa de banda les seves propostes polítiques, però on tracta amb respecte als seus adversaris.
Així, des d’una perspectiva que planteja que el destí de Xile el fa tots els seus habitants, sense importar per qui hagin votat, tendeix la mà als que no van votar per ella. I diu clarament: “Als qui no ens han donat el seu vot, els dic que el seu paper és necessari en la nostra democràcia i que impulsarem reformes per a un Xile de tots veritable, en el qual tindran cabuda totes les mirades i del qual també vostès se sentin orgullosos”.
Bachelet desenvolupa un discurs atípic per càlid i per l’absència de termes bèl·lics. A Amèrica Llatina encara no es pren una reflexió sobre les repercussions del masclisme en el quefer polític. No obstant això, és un fet que les formes usuals de la cultura política tradicional responen al mandat simbòlic de la masculinitat: la força i l’empenta. En general, la majoria dels polítics està condicionada per aquesta valoració masclista de les actituds desafiants i menysprea tons i actituds conciliadores que són vistes com “femenines”, o sigui, febles. No obstant això, Bachelet es va arriscar “femeninament” i va parlar de la seva missió de llarg alè: “És la bellesa, és la tendresa, és l’alegria de construir una nació en la qual tots comptem, en la qual tots col·laborem, en la qual som capaços de cuidar-nos uns als altres”. Quina manera de desmarcar-se del llenguatge polític masclista: bellesa, tendresa, compte!
En el seu emotiu discurs -de cinc pàgines- Bachelet reitera la seva voluntat de fer “bona política”, aquesta que es fa de cara a la ciutadania: “amb transparència, amb obertura, amb amor per Xile, amb paritat entre homes i dones, amb participació de la gent, amb respecte als adversaris”.
En parlar de l’abstencionisme en la jornada electoral Bachelet assenyala: “En la jornada d’avui molts xilens no van anar a votar. Sé que molts d’ells tenen desconfiança i frustració. Senten que l’Estat ja no els protegeix. Hem de fer que aquests xilens i xilenes tornin a creure, no en mi, no en un partit ni en un grup polític. Hem d’aconseguir que tornin a creure en la nostra democràcia i les seves tasques. Que creguin en les institucions, en la força del vot, en la justícia de les lleis, en la riquesa de la nostra història, en la noblesa de la nostra gent, en la veritat de la paraula”.
Perquè una nació avanci en la resolució dels seus grans problemes nacionals no cal que les forces polítiques neguin els seus desacords, l’indispensable és que aprenguin a deliberar i negociar, pacífica i consistentment, sobre certes vies a seguir. El discurs de Bachelet és un exemple encoratjador d’una actitud democràtica -i “femenina” – que es perfila una forma esperançadora de fer política.
