Vaig saber la veritat sobre l’article 135 dins d’un forat. Primavera del 2012, deu o quinze metres sota terra a la localitat zamorana de Benavante. En aquesta comarca es conserven petits cellers excavades a la terra argilosa i un bon amic em va convidar a conèixer la seva. Allà, a la cripta misteriosa, vaig saber la veritat sobre l’article 135. Des d’aquell dia veig la política espanyola d’una altra manera.
Estàvem asseguts al voltant de la taula, amb la jaqueta posada, ja que allà baix fa fred. El periodista Mariano Guindal, un dels homes més ben informats de Madrid, no va poder resistir la temptació de preguntar-li a José Enrique Serrano el que llavors molt pocs sabien a Espanya. “Sents -Mariano, molt madrileny, sol interpel·lar en plural castís-, ens pots confirmar que la famosa carta del Banc Central Europeu a José Luis Rodríguez Zapatero no demanava cap reforma de la Constitució?
Es va fer el silenci. Serrano va escurar la gola una mica i ens va mirar amb uns ulls blaus que suavitzen i regalen ironia al rostre sever de l’únic home a Espanya que ha estat cap de gabinet de dos presidents del Govern: Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser sincer i ens va confirmar que la carta del BCE remesa amb data 5 agost 2011 -aquell terrible agost en què l’euro va estar a punt de saltar pels aires-, no demanava la reforma de la Constitució espanyola. Jean-Claude Trichet anava per un altre camí. El president del BCE exigia al Govern socialista de Madrid un nou tall en la despesa pública i la urgent reforma del mercat laboral, per a enviar un missatge tranquil·litzador als embravits mercats financers.
La immediata aplicació d’aquelles dues mesures exigides per l’alta autoritat financera europea significava dinamitar l’avançament electoral que Zapatero havia anunciat públicament una setmana abans, a finals de juliol. En cas d’incompliment flagrant de les exigències de Frankfurt, Espanya podia veure’s abocada a la intervenció i fins i tot a la formació d’un “govern tècnic”, com mesos després passaria a Itàlia. (El novembre del 2011, poc abans de les eleccions legislatives espanyoles, Silvio Berlusconi, que també havia rebut una carta del president del BCE a l’agost, -de la qual va fer cas omiso-, ‘va descobrir’ que s’havia quedat sense majoria del Senat , veient-se obligat a presentar la dimissió davant el President de la República. Va ser substituït pel tecnòcrata Mario Monti al capdavant d’un govern ‘tècnic’, format per ministres sense militància de partit i recolzat al Parlament pels dos partits principals. Allí va començar el definitiu declivi d’un singular governant anomenat ‘Il Cavaliere’).
ZP va tornar a demostrar aquell mes d’agost que és un home de recursos tàctics. “El president va recordar que Angela Merkel havia suggerit mesos enrere la conveniència que els països europeus s’inscrivissin en les seves constitucions el respecte a l’estabilitat pressupostària i la prioritat del pagament del deute i actuar en conseqüència, amb el suport de Mariano Rajoy, que no podia negar-se, ja que ell mateix havia defensat aquesta mesura. Aquella iniciativa ens donava una sortida i evitava el risc d’un esclat social a la tardor del 2011”, va explicar Serrano, sempre amb un tènue somriure.
El secret de Benavente va deixar de ser-ho el novembre del 2013, ara fa un any, quan Zapatero va publicar la carta del BCE com a document annex del llibre ‘El dilema’, en què tracta de justificar la seva gestió de la crisi econòmica. Fins aquella data ningú havia pogut confirmar l’abast exacte de la missiva. La reforma exprés de la Constitució es va fer en menys de cinc setmanes, a tota velocitat, sense debat social, i sense demanar tan sols un informe previ del Consell d’Estat. La Brigada Aranzadi, sempre tan atenta als reglaments, no va dir ni piu. L’Estat de Dret -pronúnciese al Madrid oficial, amb les síl·labes ben separades i mastegades: És-ta-do-de-De-re-cho – és molt flexible a Espanya, quan convé. Només quan convé. Tres anys després cap altre país europeu del nostre entorn ha modificat la seva constitució per esculpir en marbre l’estabilitat pressupostària i proclamar com a principi fundacional la prioritat del pagament del deute. No ho ha fet Portugal, malgrat ser país formalment intervingut. No ho ha fet l’orgullosa França. No ho ha fet la inventiva Itàlia.
L’article 135 ha reaparegut aquesta setmana amb la proposta del nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, de corregir el seu contingut en termes sobirans. Sánchez vol desdibuixar la consigna ‘PPSOE’ amb què avancen els partisans de Podem. El PSOE vol esmenar a si mateix i Zapatero, visiblement molest, ha respost a Sánchez amb un somriure enverinat. El nou secretari general treballa a contrarellotge per definir un perfil propi, abans que l’embisti Susana Díaz i el grup dirigent de Sevilla, cosa que passarà amb tota seguretat.
Els tres esdeveniments polítics més rellevants d’aquesta setmana han estat el discurs d’Artur Mar, proposant la immolació de CiU a favor d’un nou subjecte polític áun per definir; el fúnebre plenari del Congrés sobre la corrupció, i el moviment grec de les esquerres hispàniques. El PSOE, necessitat d’una ruptura amb el seu recent passat, posa en qüestió el blindatge constitucional del deute i Podem, desitjós d’un futur factible, modera el seu missatge, sense renunciar a la denúncia del deute. Les dues opcions sumen avui majoria en les enquestes. Atenció Brussel·les, atenció Berlín: a Espanya es comença a apuntar al cor de la política d’austeritat.
Això ajuda a explicar el míting de Mariano Rajoy ahir a Barcelona, adreçat a tot Espanya i no als catalans ‘terceristes’, desitjosos d’una perspectiva de pacte, que hauran d’esperar a que conclogui el cicle electoral. Mentre plou cendra sobre el seu cap, Rajoy llança el següent missatge: us agradaré més o us agradaré menys, però jo sóc el garant de l’ordre. El líder del PP no busca en aquests moments solucionar el problema de Catalunya. Intentar-li obligaria a emprar un llenguatge i efectuar unes propostes que podrien perjudicar a la resta d’Espanya.Se sent en perill i necessita adversaris que ajudin a definir la seva posició. La llista sobiranista unitària d’Artur Mas segurament li fastigueja, però al final del dia és un estímul. Ahir no va fer cap esforç per obstaculitzar-la. Al contrari. El seu principal objectiu ara és evitar una gran desastre de la dreta en les eleccions municipals i regionals de maig, salvar Madrid (ajuntament i comunitat), per sobre de tot, i refermar davant el Directori Europeu com a garant de l’ordre interior, mentre les esquerres espanyoles , en fase d’alta competició, comencen a parlar en grec (declinació Syriza).
