Albert Branchadell: Els termes del desafiament sobiranista

El desafiament sobiranista de Catalunya sorgit de la manifestació de l’11 de setembre i canalitzat amb el pacte entre CiU i ERC després de les eleccions del 25 de novembre suposa també un repte intel·lectual.Els que treballem en l’àmbit acadèmic i no estem en l’òrbita de cap partit polític tenim el deure d’afrontar aquest repte sense posicions prèvies, amb l’ànim d’aclarir els termes del problema al conjunt de la ciutadania i, d’aquesta manera, elevar el nivell del debat.

Per afrontar aquest repte d’una manera que no sigui estèril per definició cal fer un esforç i elevar-se per sobre de dret constitucional espanyol. És obvi que la Constitució espanyola de 1978 no estableix el dret a la secessió, contràriament al que succeïa amb la Constitució iugoslava de 1974 o la soviètica de 1977. Si el debat es limita a constatar que la Constitució no permet el que molts ciutadans catalans reclamen no mereix el nom de debat.

Dues eines útils per superar la cotilla de la Constitució espanyola són la teoria política i la política comparada. Totes dues han estat utilitzades per diferents columnistes però no sempre amb l’encert que seria desitjable. Un exemple ens els ofereix Félix Ovejero, un formidable filòsof català (ell sosté que és economista, però no hi ha dubte d’on viu i treballa) que no sempre aconsegueix escriure oblidant quin és el seu partit polític de referència. En un llunyà article del setembre passat Ovejero deia, amb tota la raó, que “el debat està obert i, per descomptat, cal abordar els seus fonaments”. Per això, recomanava la lectura de Secession, una obra pionera del filòsof nord-americà Allen Buchanan sobre “la moralitat del divorci polític”.

Sens dubte, Secession és una bona entrada a una bibliografia fecunda sobre aquesta espinosa qüestió. La llàstima és la lectura esbiaixada d’Ovejero. Per Buchanan, diu Ovejero, el territori d’una comunitat política és indivisible (“es vota dins de les fronteres, no les fronteres”). En aquesta interpretació ovejeriana de Buchanan, “el ‘dret’ a la separació és, si de cas, derivat, resposta a una violació sistemàtica de drets bàsics, com succeeix amb les colònies”. Quan un llegeix el llibre de veritat, se n’adona que la tesi de Buchanan no és tan simple com pretén Ovejero. La conclusió principal de Buchanan és que hi ha un dret moral a la secessió, subjecte a certes condicions que no són només la violació de drets bàsics. Buchanan sosté, com molts després d’ell, que entre les injustícies perpetrades pels estats que poden justificar la secessió també hi ha la injustícia de la “redistribució discriminatòria”, que és el motor de molts moviments secessionistes empírics.

En aquest punt Buchanan cita a un altre autor de qualitat, Donald Horowitz, que el 1985 va publicar Ethnic Groups in Conflict, on es feia ressò del “mític” dèficit fiscal català amb dades procedents ni més ni menys que de Juan José Linz: “A finals dels 60, Catalunya pagava el 31 per cent de tots els impostos d’Espanya, però rebia només el 13 per cent de les inversions”. Llegint a Buchanan amb totes les lletres, el debat ja no és si existeix o no un dret a la secessió sinó si Catalunya pot al·legar una “redistribució discriminatòria” de suficient magnitud per justificar la secessió. Aquí cal atendre no només a les dades sinó també a la manera com són percebuts actualment, i també a les dinàmiques històriques. Més enllà del període franquista focalitzat per Horowitz, llegiu, per exemple, la denúncia del dèficit fiscal avant la lettre feta el 1902 per Guillem Graell, que no era cap líder independentista sinó el secretari de la patronal catalana.

És en aquest punt on pot resultar instructiva la segona eina proposada, que és la política comparada. Aprofitant que Croàcia està a punt de convertir-se en el 28º estat membre de la Unió Europea podem prendre la secessió croata com a exemple. En el clàssic History of Balkans de Barbara Jelavich trobem un passatge molt il·lustratiu a propòsit del manifest signat el 1967 per 130 intel·lectuals croats per reclamar el reconeixement de la llengua croata com a diferent de la sèrbia. “Encara que la qüestió de la llengua era important”, diu Jelavich, “els principals greuges croats eren econòmics”. Els croats sostenien que Sèrbia “explotava” a les altres repúbliques. En particular, denunciaven que el 30 per cent de la riquesa de Croàcia era “drenada” en benefici d’altres parts de Iugoslàvia. En aquest context, no és estrany que a la “primavera croata” de 1971 dels nacionalistes croats exigissin “ple control sobre tots els impostos recaptats a Croàcia”.

Però el nostre interès per la política comparada va més enllà d’observar el leit motiv de la “redistribució discriminatòria” en els moviments secessionistes empírics. La política comparada pot servir per calibrar la validesa d’un argument exposat repetidament en els últims temps en el debat sobre la secessió de Catalunya (dos casos recents són l’article de Francisco Rubio Damià publicat en aquestes pàgines i les declaracions de Felipe González en diferents fòrums, entre ells el simposi Catalunya/Espanya organitzat per aquest diari). L’argument diu que en un referèndum de secessió de Catalunya haurien de votar tots els ciutadans espanyols, no només els catalans. (La convicció implícita és que els ciutadans espanyols es pronunciarien en contra de la secessió).

El cas de l’antiga Iugoslàvia és instructiu, tot i que la Constitució esmentava “el dret de tots els pobles a la lliure determinació, inclòs el dret a la secessió”, hi va haver un intens debat jurisprudencial sobre si aquest dret a la secessió el podien exercir les repúbliques o només el conjunt dels “pobles iugoslaus”. En termes pràctics, el van exercir Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia Hercegovina en dos referèndums que van ser reconeguts per la comunitat internacional. En el cas dels referèndums de secessió de les repúbliques soviètiques només van votar els ciutadans de les repúbliques afectades. Si anem més enllà de les secessions en contextos on hi havia una menció constitucional a la secessió (la RSF de Iugoslàvia i la URSS), s’observa el mateix patró. En el cas de l’única secessió supervisada per la Unió Europea (la de Montenegro respecte a la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro), els únics votants van ser els ciutadans de Montenegro.

I si obrim la mirada a tota la sèrie de plebiscits celebrats a Europa des de la Revolució Francesa els votants van ser sempre els ciutadans de les regions afectades. El primer plebiscit que registra el clàssic A Monograph on Plebiscites, publicat el 1920 a Washington, és el d’Avinyó i el Comtat Venaissin, que el 1791 van votar a favor de la seva annexió a França sense que la resta de ciutadans dels estats pontificis poguessin participar en la consulta. I l’últim és la separació de Noruega respecte als Regnes Units de Noruega i Suècia, decidida en una consulta de 1905 en què només van participar els ciutadans noruecs. Com explica James Brown Scott en la nota introductòria, els treballs d’aquesta monografia no eren només d’interès per experts en dret internacional sinó també per als polítics i diplomàtics encarregats de gestionar els plebiscits previstos pels tractats que van posar fi a la Primera Guerra Mundial. A la regió de Schleswig, per posar un sol exemple, els ciutadans del nord van votar a favor de Dinamarca sense que el conjunt de ciutadans alemanys pogués impedir-ho, i els del sud a favor d’Alemanya sense que el conjunt de ciutadans danesos pogués pronunciar-s’hi.

Acabem. En la seva vessant política, la resposta al desafiament sobiranista de Mas ha de ser una resposta política. El que no és de rebut és que en el debat intel·lectual s’exclogui d’entrada la mera possibilitat de la secessió amanint al gust la teoria política o defensant arguments que no tenen cap suport en la política comparada.

El País