CatalunyaPortada

Enric Juliana: Catalunya i el principi de realitat

despertadorEn dues setmanes, la política catalana ha passat de la solemnitat de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat a jugar al gat i la rata amb els periodistes pels carrers de Barcelona, ​​en una estranya seqüència de reunions secretes o semisecretes que van concloure ahir a la nit, dilluns 13 d’octubre, amb un confús anunci de retirada. El Govern de la Generalitat renúncia a la celebració formal de la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional i el president Artur Mas ha anunciat aquest matí la seva proposta alternativa: una votació de caràcter simbòlic, sense una altra conseqüència que l’envergadura i amplitud que aconsegueixi arribar, l’organització anirà a càrrec de 20.000 voluntaris. En realitat, un acte de protesta. Una nova mobilització ciutadana. Una sortida per al vapor acumulat. Una foto de portada per The New York Times, el principal diari del món, atent a la qüestió catalana aquests últims mesos.

Sense cap solemnitat gòtica, l’anunci de retirada el va avançar Joan Herrera, d’Iniciativa per Catalunya, grup en bona mesura hereu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), una formació comunista- un comunisme una mica baix en calories, amb bandera catalana-, que va tenir bastants tractes amb el realisme polític al llarg dels seus setanta i tants anys d’existència.

El Tribunal Constitucional no és una broma

Una prohibició del Tribunal Constitucional no és una broma. Per molt que disgusti el paper que l’alt tribunal ha acabat jugant a la política espanyola, convertit de manera manifesta en una “quarta càmera” reiteradament favorable als postulats del centre dreta -com ja es va poder comprovar durant el tortuós procés de l’Estatut-, el TC no és una entelèquia, ni una ficció. Forma part de la realitat política. És pedra angular de la realitat política.

La situació és complexa, però no necessàriament abocada al carreró sense sortida. En les democràcies obertes rarament s’urbanitzen carrerons sense cap sortida. A Catalunya hi ha una àmplia majoria parlamentària favorable a la llei de consultes (108 diputats sobre 135). Existia fins ahir una majoria parlamentària forta a favor de la consulta del 9-N (86 diputats sobre 135).Però no hi ha una majoria parlamentària disposada a dur a terme l’esmentada consulta de qualsevol manera, xocant frontalment amb l’Estat. Ahir a la nit així va quedar certificat. Tampoc existeix una majoria parlamentària clarament favorable a la declaració de Catalunya com a estat independent. A data d’avui, aquesta majoria no existeix.

Primera realitat, l’ordre constitucional d’un estat membre de la Unió Europea. Segona realitat, l’existència de diferents majories al Parlament de Catalunya segons com s’enfoqui la qüestió de l’autogovern. Tercera realitat, l’opinió pública, mòbil, variable i mutable, com passa en totes les societats democràtiques, amb un rerefons avui clarament favorable a la consulta, com a símbol de protesta social i de reivindicació democràtica. Aquest és el quadre. I a l’interior d’aquest quadre discorren, amb un lapse de tot just quinze dies, els actes solemnes a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, la renúncia d’anit i la compareixença de Mas aquest matí, 14 d’octubre, de nou a la galeria gòtica. La consulta no tindrà lloc en els termes plantejats i ara el govern de Catalunya haurà d’explicar bé als ciutadans. No li serà fàcil. La sortida que ofereix Mas és voluntariosa i cívica, però veurem si aconsegueix despertar entusiasme.

Una situació una mica italiana

Els que hem escrit diverses vegades aquests últims mesos que la consulta no tindria lloc, donada la primacia objectiva de l’ordre constitucional, assistim al trànsit amb força tranquil·litat. Res millor que la veritat per sortir dels aparents carrerons sense sortida. Recomano, però, no caure en el sarcasme, ni en la ridiculització, ni en el desdeny, ni en aquesta agressiva i barroca prosa quevediana d’alguns comentaristes madrilenys. La consulta del 9 de novembre no tindrà lloc en els termes inicialment anunciats, però el sobiranisme català no s’evaporarà de la nit al dia. El moment polític a Espanya és tremendament complex i a l’hora de riure -de riure políticament- cal assegurar-se que és l’últim a deixar anar la riallada. No està Espanya per a moltes rialles.

Josep Pla deia que Catalunya és la regió més occidental d’Itàlia. Ningú com els italians per evitar els carrerons sense sortida, en l’últim minut, en l’últim segon. Els italians, com els gats, sempre tendeixen a caure dempeus. Observin l’actual moment polític italià, observin amb atenció: fa any i mig, el país semblava estar a punt de ser devorat pel magmàtic moviment populista de Beppe Grillo, que va obtenir un 25% en les últimes eleccions legislatives -un 25%! -. Vint mesos després, amb moltes dificultats, el primer ministre Matteo Renzi, un catòlic reformista que no arriba a socialista, camisa blanca i Twitter, li està donant la volta a la situació.

D’acord, els catalans no som italians. No ho som. Les cites de Pla cal agafar-les amb el mateix paper de fumar amb què ell cargolava seus cigarrets. Els catalans podríem dir que som uns italians molt imperfectes, ens falta plasticitat, imaginació, rapidesa de reflexos i una mica més de descreença. Som més espanyols del que creiem, ja que amb la resta dels espanyols portem molts anys compartint un espai comú que avui és motiu de crítica, angoixa i desànim per la gran majoria, des de Gijón a Algesires. El malestar català és el malestar espanyol, amb una variable que ha adquirit importància: la possibilitat d’imaginar, com a via de sortida, una realitat col·lectiva independent i separada. L’acte d’imaginar, ja constitueix, en si mateix, una creació política. La imaginació és lliure. La realització del imaginat ja és un altre assumpte. En aquesta intersecció entre la imaginació i la realitat prèviament existent, la política navega entre esculls.Ora fantasiosa, ara pragmatista, li costa trobar el punt mitjà. Se li pot anar l’olla, o encallar-se en un realisme aspre. Artur Mas es troba en aquest punt. Jo no el donaria per mort.

La política catalana, per tant, es troba avui en una hora espessa, però no necessàriament dramàtica. Els drames pertanyen als anys trenta. El meu primer director al diari ‘Tele / eXprés’ a finals dels setanta, Miguel Ángel Bastenier un crac de la informació internacional, solia parlar del “subsistema català”. Cap sistema, ni que sigui subsistema, tendeix voluntàriament al col·lapse.

Ho diré amb una frase, gens italiana, del filòsof Leo Strauss.  L’hermètic pensador alemany que tant va inspirar als ‘neocons’ nord-americans en les albors del segle XXI, va deixar escrit el següent: “Una societat acostumada a comprendre en una finalitat no pot perdre la seva fe en aquesta finalitat sense esdevenir completament desemparada”.

Cap partit està avui en condicions de gestionar -ni en solitari, ni acompanyat-, el fracàs o la pèrdua de la finalitat durant més d’un segle imaginada i desitjada pel corrent principal de la societat catalana: ser, expressar-se, construir-se.

En el fons, por a les eleccions

Encara que es digui el contrari, cap de les dues formacions principals (CiU i ERC) vol avui, de manera absoluta, fervent i irrenunciable, la convocatòria immediata d’eleccions, ja que ens trobem, ara mateix, en el moment estel·lar de Podem i ningú sap què sortiria de les urnes, al desembre, gener o febrer. El vector ascendent a tot Espanya és en aquests moments el de l’esquerra alternativa i rupturista. Aquest és el signe de l’actual conjuntura, insisteixo, a tot Espanya.

Per molta que sigui l’excitació en els pròxims dies, CiU i ERC no tenen avui plenament garantits els 68 diputats que conformen la majoria del Parlament. Ho saben al Palau de la Generalitat i ho saben a Esquerra, per molt irades que siguin les proclames de les últimes hores. ERC va carregar ahir a la nit les tintes per allunyar-se de CiU, per impedir o dificultar maniobra al voltant de la candidatura sobiranista unitària, per emfatitzar el seu perfil rupturista, per congregar al seu públic i per començar a preparar el camí de les eleccions municipals de maig sota el signe de la protesta, el seu veritable objectiu des de fa mesos.

L’aterratge en la realitat serà dur, per molt que estigués previst. El quadre està desencaixat i CiU, després del terrible cas Pujol, un cràter del qual segueix emanant radioactivitat, ja no domina l’escena com abans. CiU viu sense viure en si.

Qui mana a Catalunya?

El president del Govern espanyol, polític professional de provada resistència, gèlid i molt confiat en les arts del temps, va llançar diumenge un dard precís i enverinat: “No sé qui mana allà” (a Catalunya). Un dard previsor. Ahir a la nit no se sabia molt bé qui manava a Catalunya.

Si jo fos quevedista o quevedià, li respondria: Diantre, qui mana allà és el Govern d’Espanya!. Ja que l’observació de Rajoy inclou un explícit reconeixement de l’autogovern català, la resposta pertinent potser sigui una altra pregunta: Qui vol vostè que mani a Catalunya, primera a la llista del PIB, mentre Espanya viu una monumental crisi d’opinió pública?

I una altra més: Voleu Rajoy una major entropia catalana mentre la cadena d’escàndols obliga el partit del Govern espanyol a cancel·lar la realització d’enquestes a la ciutat de Madrid?

Preguntes per a la consulta quotidiana, mentre la realitat es manifesta.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button