Ja que l’ideal catalanista sol projectar-se cap al nord – “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, Segons Salvador Espriu, l’escenografia sobiranista d’ahir a Barcelona podria haver estat una mica més escandinava. Una major distància formal entre els tres subjectes en escena: els manifestants, el president i els jutges.
Suggereixo el següent esbós. Els alcaldes i altres manifestants acompanyant al president de la Generalitat fins a certa distància del tribunal -uns dos-cents o tres-cents metres-, i a partir d’aquí un espai buit, que Artur Mas recorreria en solitari fins a creuar la porta del vell palau judicial. Una escenografia danesa, amb permís dels guionistes de la sèrie Borgen.
Atès que Artur Mas ha decidit assumir personalment tota la responsabilitat de la convocatòria del 9 de novembre del 2014, aquesta distància simbòlica entre la mobilització política i els jutges, recorreguda en solitari, hauria tingut una enorme força dramàtica. Els espais buits i el silenci sempre han estat potents recursos narratius. Políticament hauria estat més eficaç. Mediàticament, no. Vaga la discussió, per tant, ja que la Mediàtica ha devorat la Política; a Catalunya, a les Espanyes, a Dinamarca i en tota Escandinàvia.
No es tracta de banalitzar els actes d’ahir. Al contrari. La posada en escena és un tema molt barceloní. Barcelona compta amb directors, actors, escenògrafs i guionistes de primera divisió, alguns dels quals ja intervenen molt directament en la vida política. És pertinent abordar els esdeveniments del 15 d’octubre sota aquest punt de vista.
No hi va haver ahir escenes d’idealitzada democràcia nòrdica, perquè els objectius eren uns altres. En primer lloc, establir una connexió simbòlica entre Artur Mas i la tràgica figura de Lluís Companys, personatge de gran intensitat dramàtica, que fins fa uns anys era observat amb cert distanciament per l’ala més liberal del nacionalisme català. En segon lloc, subratllar la complicitat i la proximitat entre Mas i el poble sobiranista mobilitzat. I en tercer lloc, assajar el guió de la desobediència sense desobeir la convocatòria judicial. Artur Mas, en primer pla, acompanyat pel seu govern, per més de quatre-cents alcaldes i per una visible porció del poble sobiranista mobilitzat, amb les seves corresponents banderes.
L’estudiada escenografia de Barcelona intentava enviar diversos missatges i avisos. Missatge als governs europeus i al circuit informatiu internacional: la qüestió catalana prossegueix el seu curs i el president de la Generalitat segueix sent el seu principal punt de referència. Missatge als poders de Madrid: la liquidació política de Mas, intensament desitjada per amplis sectors de la vida pública espanyola, no serà fàcil, ja que no estem davant d’un segon Ibarretxe, per molt que s’insisteixi en això. Avís a Esquerra Republicana: l’impuls polític i sentimental que el dia 13 de juliol va donar peu a la coalició Junts pel Sí segueix sent vigent quan falten 65 dies per a les eleccions generals i encara no s’ha decidit com es concorre a elles. Missatge i avís a la CUP: no podreu negar-li la investidura a un president cridat a declarar el mateix dia que van afusellar Companys. (Greu error de coordinació entre l’estructura judicial i el Ministeri del Temps). La CUP franciscana, però, serà dura de pelar. Ahir a la tarda va tornar l’esborrany de la primera declaració d’intencions del nou Parlament, amb el qual no estan d’acord.
Els escenògrafs del 15 d’octubre han volgut potenciar el camp magnètic de Junts pel Sí davant la investidura i davant el debat, encara no resolt, sobre el sobiranisme en les eleccions generals. Aquest serà l’assumpte clau de les properes setmanes, tenint en compte que comença a ser probable que no hi hagi investidura fins després del 20 de desembre.
Nòrdics o meridionals, els actes d’ahir a Barcelona són l’intent de superar i mitigar la desorientació que estan provocant uns resultats electorals d’alta significació, però gairebé impossibles de gestionar.
