Fa dies que l’esperava. Ha trigat massa a venir. Ja tenia jo ganes de passar comptes amb vostè…
Doncs aquí em té, disposat a discutir el que sigui amb Segador, el toro nacional de la plaça Major, abans oracle, ara inquisidor, abans senequista, ara tertulià malhumorat.
No em provoqui i no abusi de la meva immobilitat. Condemnat a una taxidèrmia eterna, no puc sortir del meu marc, aquí a la Cova de Zaratustra, en cas contrari s’assabentava vostè ara mateix del que val una banya…
“Un quadre sense marc té l’aire d’un home espoliat i nu”. José Ortega i Gasset, Meditació del marc. El seu admirat Ortega. Si vol l’hi recito d’una altra manera: un toro dissecat sense marc és una desferra sense destí.
No em vacil·li. No s’ho consenteixo!
Vostè que l’ha llegit tot, segurament coneixerà el final de la novel·la El Guepard. L’hi recordo? Quan sembla que tot ha canviat perquè res canviï, a casa dels Salina decideixen tirar el pobre Bendicò a les escombraries. Un gos dissecat. En vida, el millor amic del Príncep. “Mentre es portaven a ròssec el parrac, els ulls de vidre la van mirar (a Concetta, la filla del vell Salina) amb la humil expressió de retret de les coses que es descarten, que es volen anul lar”. Compte, Segador, que vivim temps de canvi i de descarts.
M’està vostè amenaçant amb un desnonament?
No. Només vull dir-li que els catalans no hem matat a Kennedy.
Aquesta mania de parlar sempre en nom de tots! El partit principal de Catalunya ha posat sobre la taula la qüestió de la secessió en el moment de major gravetat en la història recent d’Espanya. I ha perdut dotze diputats. El partit principal de Catalunya ha decidit obrir una carpeta d’alt risc -la integritat dels estats nacionals de l’Europa Occidental- quan encara no està resolta la gravíssima crisi de l’euro. I ha perdut 90.000 vots i 12 diputats. Ha organitzat un enrenou fenomenal i ha aconseguit que The Economist resumeixi amb una sola paraula el resultat: “Confusió”. Dotze diputats menys, Catalunya en el marasme, amb gravíssims problemes socials de fons, la Generalitat patint cada mes per poder pagar les nòmines, i cap tret d’autocrítica a Barcelona. Sorprenent.
Li reitero que els catalans no hem matat a Kennedy.
Diguem que han fet un pa com unes hòsties. Ho prefereix així? Han plantejat una qüestió molt delicada en el moment menys adequat, sense mesurar bé les seves forces. Queda més fi així? Li sembla més elegant i moderat? El vaig avisar fa tres mesos i no em va voler escoltar. “Reivindico el dret a no tenir por”, em va dir, molt quixotesc.
I ho segueixo reivindicant.
Ja l’hi vaig dir l’altra vegada. Als catalans també els cal una mica més de modèstia.
La modèstia és compatible amb no tenir por de plantejar les qüestions de fons. A Catalunya s’ha plantejat una resposta política enèrgica a la progressiva laminació de l’autonomia amb l’excusa de la crisi. La indissimulada ofensiva contra el model educatiu és l’exemple més rotund. Algú ha dit: ara és el moment d’estrènyer. I això ha fet pujar la temperatura del catalanisme fins transformar-lo en sobiranisme.
És a dir, un 6 d’octubre amb sifó. Llavors es tractava d’impedir la dretanització de la República ara, la laminació de l’autonomia restaurada.
Amb una diferència molt important. Decisiva. El 6 d’Octubre va ser un pronunciament des del balcó i el de 2012 és un plantejament escrupolosament democràtic. No hi ha hagut cap il·legalitat. Un acte d’aventurisme davant d’un plantejament democràtic, que tindrà, això sí, molts meandres. Coincideixo amb vostè en un punt…
Home, per fi l’orgull cedeix pas a la raó.
Estic d’acord amb vostè en l’autocrítica. Un partit que perd dotze diputats en una aposta tan alta ha de reflexionar sobre els fets. Però aquest absentisme crític també pot tenir una explicació.
Vostè troba explicacions a tot.
A CiU la volen picar. És avui la peça a abatre. Volen presentar a Artur Mas com un boig perillós, abonyegar tot el que es pugui la figura de Jordi Pujol, i obrir un gran esvoranc entre el PP i ERC que replantegi la política catalana i, per tant, la política espanyola. No van poder carregar-se el PNB acusant-lo de complicitat amb el terrorisme, i ara es pretén trencar l’espinada de CiU amb una acusació indiscriminada de corrupció i sicilianisme. I s’estan utilitzant mètodes bruts, que recorden a la Rússia postsoviètica.
El que faltava, el victimisme.
El mercadeig d’esborranys policials dels que ningú es fa responsable i que els jutges seriosos de l’Audiència Nacional es neguen a acceptar com a indici de delicte és un assumpte greu.
Pretén dir-me que no hi ha corrupció a Catalunya?
És clar que n’hi ha. I s’investiga. La instrucció del cas Palau és seriosa. I en la mesura que és seriosa, quan hagi conclusions tindran repercussió. Anem a veure. CDC ha hagut de presentar l’escriptura de la seva seu com a aval per a una fiança judicial. Recorda vostè una mesura cautelar similar quan s’ha investigat el presumpte finançament il·legal del PSOE o del PP? Ha estat decisió d’un jutge català. I es pretén presentar a la societat catalana com un conglomerat sicilià. Una Cosa Nostra. La campanya de desprestigi és enorme i ferotge.
Què esperaven? Espanya no és una broma. Espanya no romandrà inerme davant els que la volen destruir.
Ara és aquell que parla en nom de tots.
Què esperaven?
Més finor. Sempre esperem més finor. Mas s’ha enganxat una bona costellada però no és mort políticament. El resultat electoral pot qualificar-se de confós, el corrent sobiranista existeix i és fort. Caricaturitzar-lo i desprestigiar-lo no crec que la disminueixi. Si no s’intenten tapar altres problemes.
El corrent és pràcticament el mateix que fa dos anys. CiU i ERC sumen un diputat menys que el 2010. 1,7 milions de vots, dos-cents mil més que el 2010, amb onze punts més de participació electoral. Sobre el cens, el vot sobiranista d’estricta observança representa el 34%. Quatre punts més que fa dos anys. Només un punt més que el 1995.
El 1995, Jordi Pujol no proposava celebrar cap consulta sobiranista.
Una corrent important, sens dubte. Dinàmica, socialment transversal, molt intensa a la Catalunya comarcal, especialment a Girona i Lleida, molt ben representada en els mitjans de comunicació i hiperactiva a internet. Hegemònica en termes politicoculturals. Però amb el 34% no es guanya un referèndum de tanta importància històrica.
Per què li tenen tanta por a la consulta, llavors?
Perquè no està prevista a la Constitució i perquè no hi ha consens a Espanya per obrir aquest meló en plena crisi. Seria una bogeria. És la voluntat d’uns dos milions de catalans i potser d’un milió de bascos -tres milions de persones- davant més de 18 milions d’electors espanyols, com a mínim, contraris o molt poc partidaris d’obrir avui aquest debat. Tres davant 18. Aquesta és la correlació de forces realment existent a Espanya. I Catalunya ha diversificat el seu vot en comptes de concentrar-lo d’una manera excepcional, com li demanava el seu partit principal. Vostè ho va escriure: Espanya ha guanyat les eleccions del 25 de novembre.
Vaig escriure que les eleccions les ha guanyat l’ordre vigent, en la mesura que la tensió es desplaça ara a l’interior del cos català: una governació difícil, un Parlament gairebé tan fragmentat com la Knesset israeliana, cursets de sànscrit per interpretar els matisos de les urnes… Però hi ha una altra dada molt important a mig termini: PP i Ciutadans, les dues úniques forces partidàries de deixar les coses com estan, només representen el 14% del cens. L’immobilisme d’un 14% es pot imposar a la majoria social en la comunitat que més aporta al PIB espanyol? Ho veig insostenible a mig termini.
Minoria de bloqueig. Minoria agraciada per la costellada de CiU i per les contradiccions internes del bloc català hegemònic. Aquest podria ser un bon resum del 25-N.
Una minoria de bloqueig que rebrà moltes vitamines.
Vostè que creu? Ben dirigida, una minoria de bloqueig pot ser molt eficaç. I la qüestió catalana continuarà donant molts rèdits al PP a la resta d’Espanya. Aznar, preocupat per la deriva de Madrid i València, ho ha formulat amb meridiana claredat: màxima tensió amb Catalunya i davant d’unitat nacional per tapar tot indici de reactivació del PSOE.
Rajoy no ha comprat aquest discurs.
Rajoy espera, com sempre. Hi ha boira a Madrid.
Sí, avui és un dia molt ennuvolat.
No perdi el fil. Hi ha tensió. L’enfonsament de Bankia i la privatització d’hospitals està obrint un esvoranc al fortíssim domini del PP madrileny. Un tomb a Madrid i València en les eleccions del 2014 podria canviar moltes coses. Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba ho saben.
2013, any temible, 2014, any tel·lúric.
Això pensem jo i el meu marc.
El veig enfadat.
Parrac, m’ha dit.
Creu-me, no hem matat a Kennedy.
