José Montilla va desfullar ahir la margarida, si és que algun cop va albergar algun dubte, i va confirmar que les eleccions seran al novembre. La dada no revestiria cap més interès si no fos perquè des de fa uns mesos, i amb especial insistència després de la decisió del Constitucional sobre l’Estatut, han abundat a Catalunya les veus que clamaven perquè les eleccions al Parlament fossin com més aviat millor. Opositors polítics i altaveus mediàtics han arribat a argumentar, amb més solemnitat que fonament, que el país no es podia permetre una «demora tàctica» del procés electoral. I fins i tot des d’aquesta mateixa tribuna, contagiada sens dubte del clima d’urgència històrica imperant, es va arribar a diagnosticar no fa gaire que el president difícilment podria convocar les eleccions més enllà de l’octubre. Serveixi aquest reconeixement com a disculpa, a l’espera d’aclariments per part dels que fins ahir mateix pressionaven perquè ja es periclités aquesta legislatura. Els seus interessos tindran.
Montilla, poc avesat a jocs malabars, esgotarà així fins a l’últim dia la legislatura: al novembre van ser les eleccions del 2006, al novembre seran les del 2010. Curiós, en tot cas, que la determinació de completar els cicles electorals, una cosa que en qualsevol país civilitzat es considera una virtut, a Catalunya i el conjunt d’Espanya sigui objecte de permanent debat.
En democràcia, les opcions polítiques que conformen majoria firmen amb els votants un contracte per quatre anys. El seu deure –que no mèrit– és complir l’encàrrec fins al final. Però s’ha abusat tant –gairebé sempre per interès partidista– de la prerrogativa presidencial d’avançar eleccions, que ara a qui compleix el calendari se l’acusa d’aferrar-se al càrrec.
Més enllà de les eleccions
Mentre els aspirants i els seus companys de viatge compten els dies que els falten per recuperar el poder, dels que gestionen la cosa pública se n’espera que pensin més enllà de les eleccions. Encara que de les mesures que adoptin, per pal·liar la crisi o atraure inversions a Catalunya, puguin beneficiar-se’n futurs governs.
