Discurs de presentació de candidatura de Joan Ignasi Elena al plenari del 12è Congrés del PSC

Companys, companyes, amics, amigues,

Començàvem aquest congrés amb una imatge  molt simbòlica en relació a la nostra situació i al nostre futur com a organització. Vaig trobar adient la imatge dels castellers fent pinya, vaig trobar adient la imatge de tornar a aixecar-se. Per qüestions a més geogràfiques, de proximitat,  sento els castellers molt propers.També és simbòlic el que us comentaré a continuació: sabeu com s’escriu en cal.ligrafia xinesa la paraula crisi? Unint els símbols, els ideogrames,  de perill i oportunitat. Crec que aquest fet capta bona part de l’essència de la nostra situació com a partit . El perill com a conseqüència d’una certa sensació de vulnerabilitat que prové de les derrotes electorals i que podria fer que ens paralitzéssim, ens aïlléssim. I l’ oportunitat de potenciar la nostra determinació per resoldre els nostres problemes i créixer i per tant d’aixecar-nos i tornar a connectar.

Ahir vaig tenir l’oportunitat de dirigir-me a vosaltres quan tot just començava aquest Congrés per sumar-me a la proposta de votar de forma separada la candidatura de primer secretari i la de la Comissió Executiva, ho vaig fer d’acord amb els altres candidats, els companys Àngel i Pere. Ahir també vaig veure com companys i companyes demanaven el vot secret, com treballàvem a la porta del Congrès per les seves idees, com el Primer Secretari José Montilla ens va donar explicacions en un gran discurs,  com finalment es va produir una votació secreta del informe de gestió, i com molts companys i companyes expressaven amb les seves intervencions al plenari, el sentiment compartit de responsabilitat i d’esperança en el futur. Ahir vaig veure com l’enorme força del socialistes del nostre Partit es posava en marxa. Ahir va començar un Congrés diferent. El dia d’ahir el recordo amb emoció, us ho dic de cor.  Estic convençut que la feina de tots nosaltres en els darrers mesos, de reflexió, d’entrenament diari amb el combat de les idees, de discussions, de somnis compartits, ahir va començar a donar el seus fruits.

I avui vull agrair als delegats i delegades que m’han fet confiança i m’han donat el seu aval. Un aval que m’han permés poder presentar-me, aquest matí, davant vostre per dir-vos, que tinc l’honor de demanar-vos la vostre confiança per ser el primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya.

He encarat aquest congrés amb voluntat de màxima transparència i concreció. És per això que esmerçaré tots els meus esforços en ser el màxim pedagògic amb la meva proposta política per aquest nou PSC que sembla que començarà a partir d’aquest cap de setmana conscient que en tres dies serà dificil solucionar tots els nostres problemes. Però quelcom ha començat ja a canviar.  I n’hi han àmplies coincidències. Coincidim en l’insistent afirmació que cal procedir a una necessària i urgentíssima renovació del PSC, i també pel que fa al model del PSC que volem. Per bé que no ha estat així en el passat, ara compartim aquest objectiu. Això és positiu: no hi ha incompatibilitat en els nostres enfocaments. Però no és suficient:  cal concretar-los en propostes i compromisos.I això és el que faré ara.

I la meva oferta és aquesta:

Jo no sé fer politica sino es parlant clar, sumant esforços i talent, definint els objectius i treballant les hores que façi falta perquè aquells que m’han fet confiança tinguin la seguretat que no els hi he fallat, que no els hi fallaré.

Jo m’estimo el PSC, com vosaltres.  Però el vull plural i amb un sol denominador comú: socialista  però alhora amb vocació de traspassar fronteres. El PSC l’han fet treballadors, camperols i petits empresaris, universitaris,…és un partit d’àmplia base social, una base social que espera de nosaltres eficàcia, propostes, lleialtat, i coherència. Estem en disposició d’oferir a la societat els que en demana; nomès cal posar-s’hi-, deixar de banda les nostres petites coses i dedicar-se a tot allò que la gent ens demana, perquè ho necessita. I hem de ser àgils i ràpids, perquè fora d’aquest Palau hi ha gent que ho passa malament, que te angunies, que te por a perdre la feina, que te incertesssa sobfre el futur dels seus fills, i la primera responsabilitat d’un primer secretari d’un partir socialiste es procupar-se per la gent que ens necessita, i contruir pels fills i els nets d’aquestes persones una societat més justa, mes igualitaria, mes fraternal, més socialista.

No li posem més adjectius es un partit socialista que treballa per les dones i els homes de Catalunya. Nomès servint amb coherència a aquestes dos grans premises que ens expliquen: el socialisme i Catalunya. Servint-les us dic amb coherència i sense contradiccions haurem fet la nostre feina, haurem complert l’objectiu de construir pel nostre poble una eina efiçaç de la que ens poguem sentir orgullosos.

Molts em coneixeu, d’altres no. Em considero més o menys com tothom. Porto ja gairebé tres dècades de militància activa en aquest partit, i tinc 43 anys. Sóc conscient que el PSC és l’herència dels qui ens han ensenyat a posar per sobre de tot els valors del socialisme i de la solidaritat, lluitant al servei de les persones, sobretot de les que més ho necessiten; dels que ens han ensenyat que la política no és la lluita per un càrrec ni un trampolí personal,  sinó una acció a dur a terme amb generositat,  coherència i eficàcia,  per la millora col·lectiva, per la justícia social i pel nostre país. Em sento hereu d’aquest passat, però sobretot hereu d’un futur que mantingui aquests ideals.

Aquest congrés l’afrontem des de l’oposició. L’oposició ensenya molt, si se saben extreure les lliçons que corresponen. És veritat que la crisi financera i econòmica s’ha emportat a molts governs d’Europa, però ens enganyaríem a nosaltres mateixos si féssim servir  la crisi com excusa. La ciutadania ens acaba d’assenyalar clarament, per tercera vegada, quins són els errors a corregir i quins els canvis a efectuar.  Sense caure en l’autocrítica estèril, hem de comprendre que cal que renovem de manera urgentíssima el nostre partit.

No em considero més catalanista  que cap altre militant.  Una confrontació en aquest terreny podria dur a una mala sortida del congrés, que hem d’evitar. Però és evident que cal reafirmar la nostra centralitat nacional, evitant tota incoherència i garantint  la visibilitat del PSC en la política espanyola. Cal un acord en aquest sentit, basat en la vigència del Pacte d’Abril i del protocol constituent del nostre partit.

Tampoc em considero més renovador que cap altre, però he anat escrivint i parlant, d’ençà de més d’una dècada, sobre la necessitat cada vegada més urgent d’oxigenar el partit, restablint un model de funcionament  més obert i participatiu, amb una nova relació de confiança entre nosaltres i amb els ciutadans. Calen noves iniciatives (com el Consell Ciutadà que hem proposat) per fer el  partit més arrelat en la societat. Cal el vot secret per l’elecció de càrrecs i candidats, i eleccions primàries obertes a la ciutadania. Cal una  organització basada en la dinamització interna i externa, i no en el control. Jo us proposo organitzar-nos de manera diferent .Us proposo treballar amb transparència. Us proposo convertir als militants del Partit en agents actius del nostre projecte i no només en numeros d’un carnet. Un partit modern, educat i capaç d’atraure a les àmplies capas de la societat treballadora, i de les clases mitjanes de Catalunya, per convertir-nos en el seu referent. Un partit que tingui una executiva amb resposnsabilitats, objectius i programes concrets. Que treballi , ja ho he dit abans i ho remarco, per projectes.

Tampoc sóc més europeista que cap altre, però sé que moltes qüestions sols tindran resposta si són europees. Urgeix la constitució d’un govern polític i econòmic europeu que la dreta no vol, com no vol tampoc una regulació dels mercats internacionals que eviti la especulació, ni introduir una taxa sobre les transaccions financeres. El PSC ha de situar la política europea en el centre mateix del seu projecte i de la seva pràctica.  La JSC ja és membre d’ECOSY i el partit ha de seguir el seu exemple.

No em considero més d’esquerres pel fet d’assenyalar amb contundència que hem de proposar i dur a terme (amb passió i coherència, solvència i rigor administratiu i pressupostari) polítiques públiques que no posin en risc els serveis públics, gravin els qui es beneficien de la crisi i propicien la privatització d’aquests serveis, i garanteixin una economia eficient i sostenible. Estic convençut que la dreta és la crisi, i ens porta a una societat dura, agressiva i egoista. No es sortirà de la crisi amb les mateixes polítiques que l’han causat. Només en sortirem amb polítiques de progrés que garanteixin una economia eficient i sostenible, i una societat de respecte, solidaritat i responsabilitat.

Catalunya es mereix un govern millor que el “govern dels millors”. Cal una nova etapa de diàleg i entesa dels progressistes: una aliança catalana de progrés, de baix a dalt, de cara al 2014. Un ampli moviment de base social, política i cultural, partint de la centralitat i del creixement del nostre espai, obert al conjunt de persones i grups que a Catalunya comparteixen els mateixos valors de llibertat, igualtat i justícia social.

Aquest congrés ha de  significar una àmplia victòria política. No pot ser una victòria pírrica forjada des de càlculs simplistes i endogàmics. Tenim la gran oportunitat de fer el partit més acollidor, més fort i més intel·ligent, portes endins i portes enfora. Això requereix de tots la màxima generositat i responsabilitat. Perquè aquest és un congrés cabdal no sols pel futur del nostre partit sinó també del nostre país.

Acabo fent-vos una crida . En Raimon Obiols ens alerta sovint, hi ha molts interessats en què la política democràtica perdi prestigi i poder, per deixar el camp lliure a determinats poders, econòmics i mediàtics, que no estan subjectes a cap control democràtic. No els hi podem donar ni un sol argument. Delegats, delegades, el nostre gran adversari és l’apatia, la tendència a pensar que davant la crisi de valors i la complexitat del  moment n’hi ha poca cosa a fer i per tant, que està justificat resignar-se i quedar-se aixoplugat en les unanimitats . Deixeu-me dir-vos una cosa amb una certa solemnitat: aquest no pot ser un congrés d’una victòria pírrica forjada des de càlculs més o menys simplistes i endogàmics. Ha de ser un congrés d’una àmplia victòria política. D’una àmplia victòria forjada des de les idees i els projectes perquè la nostra principal i generosa prioritat ha de ser la de ser més i més poderosos portes enfora i no portes endins. En definitiva, aquest no pot ser un congrés de resignació: ha de ser un congrés d’il·lusió. I anem pel bon camí.

Però abans us demano que valoreu la meva oferta sincera, meditada, i treballada , amb molts companys i companyes des de fa mesos. Estudieu-la i després la voteu en consequència, en conciència, en llibertat i amb la responsabilitat que els militants ens demanen, i els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya esperan de nosaltres. Per això m’he presentat com a candidat a la primera secretaria i espero el vostre suport. Com va dir Hitchcock: “Faré millors pel·lícules si el meu públic m’ho permet“.