Si alguna cosa ha estat eloqüent en les dues últimes setmanes ha estat la clamorosa derrota dels que durant dos anys s’han atipat de proclamar que ni existeix ni pot existir aquest dret a decidir la seva pràctica es proposa a Catalunya. Encara just és reconèixer que hi ha hagut i hi ha motius per a la confusió. I el primer d’ells és que molt poc després que el Parlament català plantegés l’exercici d’aquest dret mitjançant una consulta als ciutadans els aliats independentistes del Govern d’Artur Mas i una part de CiU la van convertir en sinònim de referèndum d’autodeterminació. I els seus adversaris també.
El que ha passat ara és que, contra el que totes les parts esperaven, un Tribunal Constitucional necessitat de legitimació va decidir no atendre la petició del Govern de Mariano Rajoy perquè desqualifiqués el dret a decidir plantejat pel Parlament català. En la seva sentència del 25 de març va fer el contrari, el va posar en valor, ha assenyalat que hi ha vies legals per al seu exercici i que el mètode per fer-ho real és el diàleg i la negociació.
El president Artur Mas i el seu Govern van trigar molt en adonar-se que aquesta sentència era la primera bona notícia que rebien des de les institucions centrals de l’Estat des que fa quatre anys van plantejar que la ciutadania catalana es pronunciés sobre el seu futur polític nacional. Al conseller Francesc Homs li va costar una setmana admetre que el Tribunal Constitucional acabava d’assenyalar una via política – i legal, és clar- per convocar la consulta.
Al Govern de Rajoy li va passar una cosa semblant, sinó el mateix. Va posar l’accent en la primera part de la sentència del Tribunal, la relativa a la sobirania i els seus subjectes, que sí atén l’anul·lació demanada pel Govern espanyol. El mateix van fer la quasi totalitat dels mitjans de comunicació, tant a Madrid com a Barcelona.
Es comprèn que així hagi estat, perquè en un conflicte polític que, en el fons, és una pugna entre nacionalitats, tot el relatiu a la sobirania és un aspecte certament cridaner, políticament apetitós. A més, aquesta part de la sentència permetia a les parts seguir en els seus respectius enrocaments. Però han passat dues setmanes i cada dia es veu més clarament que la substància política actual del conflicte no és la retòrica sobre la sobirania sinó la viabilitat política, no la jurídica, que sempre ha existit, d’una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu futur polític.
Arribats a aquest punt, el calendari polític ofereix avui a ambdues parts una oportunitat per dialogar i negociar. El Govern espanyol hauria de tenir en compte avui que el debat al Congrés dels Diputats és una ocasió solemne com poques per aclarir o enrarir més la relació política entre Catalunya i la resta d’Espanya. No seria estrany que preferís seguir complicant-la, perquè el PP sap que donar-li llenya als catalans és rendible en una àmplia franja de l’electorat espanyol, i més a dos mesos d’unes eleccions en les que està molt present la temptació d’un vot de càstig a els partits governants de la crisi econòmica.
El que es debat és una proposta per a la consulta que compta amb el suport del 80% del Parlament català i tot apunta que serà rebutjada pel 80% del Congrés. Un xoc que convindria estalviar.
La fortalesa del plantejament català és que s’ha formulat sempre, des del primer moment, sobre la base del principi democràtic. Davant seu, el Govern del PP s’ha oposat durant dos anys llargs el principi de legalitat i s’ha escudat per a això, sobretot, en la Constitució espanyola. Els seus portaveus, els del PP i els dels partits del nacionalisme espanyolista que el secunden en aquesta tancada posició, han repetit una i altra vegada que no pot haver-hi consulta perquè les lleis no ho permeten i perquè un referèndum com el que sol·licita el Parlament català afecta la sobirania, una mica del que només pot disposar la totalitat del cos electoral espanyol. Però des que Rubio Llorente ha dit, fa ja molts mesos, que si es volia podia haver-hi vies jurídiques i constitucionals per canalitzar el conflicte, el Govern estava en fals en aquest aspecte.
El Tribunal Constitucional ho ha deixat en evidència. Ara tothom sap perfectament que la invocació a les lleis i la Constitució és una mera excusa política. O una cosa pitjor: un altre intent d’interpretar la Constitució no només a la baixa, com es va fer el 2010 amb l’Estatut d’Autonomia, sinó amb una involució democràtica. Seria un despropòsit, sinó un insult, que a un problema polític l’essència del qual és el reconeixement nacional de Catalunya i el que d’ell deriva respongués avui oferint dialogar sobre diners, amb la idea que al cap i a la fi es tracta del vell assumpte dels catalans i ja se sap que això és l’únic que els mou.
