CatalunyaEspanyaPortada

Enric Company: Tornar a la Rambla

BARCELONA_LA_RAMBLA_PLA_DE_LOS_JOAN_MIRO-720x307Tot atemptat terrorista consumat és un èxit dels que el perpetren i un fracàs dels que s’ocupaven d’evitar-lo. Està per tant fora de lloc, és inútil, estèril, i fins i tot estúpida, l’autocomplaença dels qui s’enganyen a si mateixos pensant que la seva policia ha encertat més o menys que la del costat quan hi ha hagut un desastre que ha costat tantes víctimes innocents. En aquestes tasques, la jerarquització ha estat sempre clara, per molt que algú intentés amagar l’embalum: té més responsabilitat policial qui té més responsabilitat política, però el fracàs és sempre, sempre, de tots els implicats.

Els sagnants atemptats del 17 d’agost a Catalunya han estat no obstant això grollerament i impúdicament utilitzats pels mitjans afins al Govern de Mariano Rajoy per atacar el moviment independentista i, després, pels mateixos independentistes per sacsejar-se la quota de responsabilitat del Govern de Carles Puigdemont en el fracàs comú i per presentar com un èxit un desenllaç que no té res de brillant. Pel que s’ha vist, i segueix veient-se, era il·lusori pensar que els dos bàndols immersos en la crisi constitucional catalana podrien escapar-se de la lògica de la confrontació que els arrossega des del 2010. El d’aquesta setmana ha estat un joc de la pitjor estofa política, que al cap i a l’últim només mostra la baixa qualitat moral dels que utilitzen els cossos encara calents de les víctimes per carregar-los com a culpa dels seus rivals.

Seria neci esperar rendiments polítics o electorals d’aquests esforços, als quals tanta atenció mediàtica s’ha dedicat aquests dies. L’estira-i-arronsa d’uns contra els altres en un tema tan dolorós provoca repugnància més que una altra cosa. Però per descomptat hi ha qui creu que es pot treure profit del terrorisme, per tràgiques que siguin les circumstàncies.

El que ara hem viscut recorda en bona mesura l’operació deslegitimadora que una part de la dreta va llançar contra el Govern de José Luís Rodríguez Zapatero durant la investigació dels atemptats de l’11-M. La teoria de la conspiració que defensaven certs mitjans era pura barroeria, com es va denunciar des del primer moment però que només molt a la llarga es va poder resoldre. Ara, en l’operació contra l’independentisme, els seus promotors han trobat el terreny abonat per anys de campanyes culpabilitzadores contra el nacionalisme català. Aquesta és la política dissenyada pel PP el 2005 contra l’Estatut de Catalunya i aquesta és la que des de llavors aplica sense apartar-se ni un mil·límetre del guió. Però el mateix val també per explicar el comportament de la coalició independentista governant en la Generalitat. Aquí s’ha viscut un altre episodi d’una retòrica ja molt antiga: els fracassos són culpa de Madrid, els èxits, mèrit nostre.

Dels anys de l’ETA més activa la societat espanyola va aprendre, i la catalana també, que els terroristes ataquen quan poden, on poden i com poden. Persegueixen els seus objectius, siguin quines siguin les afliccions de la societat a la qual copegen, que els importa un rave, i a la qual només desitgen infligir el màxim dolor que puguin. La resposta ha estat sempre que la vida ha de seguir, que ha de recuperar-se la normalitat. I que no cal cedir al xantatge de la por. La ciutadania barcelonina va demostrar el dissabte que així ho entén. Com ho va entendre després dels atemptats d’ETA a Vic i a l’Hipercor de l’avinguda Meridiana; en la seva reacció als atemptats d’Atocha o després de l’assassinat d’Ernest Lluch. Barcelona en sap molt de bombes i bombardejos, des del segle XIX, per no remuntar-nos més enrere, és la ciutat de les bombes. Per això no és una sorpresa que sàpiga respondre i ho faci sempre igual: tornant a la seva vida. Que és tant com dir, ara i gairebé sempre, a la Rambla.

Pot ser que l’atemptat hagi provocat algun canvi en el cronograma del Govern de Puigdemont per a la jornada de l’1 d’octubre, sigui el que sigui el que aquest dia esdevingui. La presentació, ahir, del projecte de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana, que pretén trencar amb la legalitat espanyola, és també, desgraciadament, la tornada a la normalitat, per estranya i excepcional que sigui.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button