La tensió política ha pujat de cop uns quants graus en dues setmanes i és probable que el president Artur Mas senti la temptació de treure’n profit, anticipant per d’aquí a uns dos mesos les eleccions al Parlament. Pot pensar que la gran manifestació de l’Onze de Setembre es tradueixi en un creixement del vot nacionalista i fins i tot, en una majoria absoluta per a CiU que l’alliberi de la seva actual condició de governant en minoria.
Aquesta temptació és comprensible. Però quan l’atenció per la política creix en el conjunt de la societat i els estats d’opinió s’agiten, res és segur. I una altra cosa serà quan tots els actors es posin en moviment. La comprovació al carrer que l’independentisme ha trencat els límits que el mantenien com a opció molt minoritària ha donat una gran alegria als seus partidaris, però també ha despertat als seus adversaris. L’independentisme ha crescut a Catalunya en els darrers anys sense que gairebé ningú s’hagi dedicat a combatre’l. D’una banda, el PP i els seus entorns polític-mediàtics han estat assaborint la seva victòria sobre la reforma estatutària. Per l’altra, els defensors del desenvolupament autonomista de la Constitució van quedar sumits en la confusió després del cop de destral del Tribunal Constitucional al seu projecte i encara no s’han recuperat.
Un eventual avançament electoral té un altre probable avantatge. Encara que els sindicats i una part de l’esquerra vulguin impedir-ho, el més probable és que el debat segueixi polaritzat entorn de l’eix nacional, en detriment de l’eix socioeconòmic. Això és també molt temptador per a Mas i CiU, perquè minimitza, amaga, el rotund fracàs de l’agenda neoliberal que fa dos anys s’està aplicant amb entusiasme des del Govern català. Per a qualsevol partit és molt temptador anar a unes eleccions en les que passin a ser assumptes col·laterals problemes com l’augment de l’atur, el creixement del cost de la vida, el descens dels salaris i la retallada de les prestacions socials.
També empeny en direcció a un avançament electoral la clarificació de la força de cadascú després que gairebé tots els partits s’hagin mogut respecte a les seves posicions de partida. En alguns casos, com el del partit del mateix Mas, es tracta d’un canvi respecte de les seves posicions històriques, no només del programa amb què va acudir a les eleccions. Sí, pot ser interessant conèixer quins partits es presenten amb un programa i un full de ruta per a la independència de Catalunya i per a la seva relació amb l’Estat espanyol.
Al costat d’aquests elements n’hi ha també, però, d’altres res fútils a tenir en compte que apunten en direcció contrària. Artur Mas i CiU es van presentar a les eleccions assegurant que només la dreta tenia el programa per sortir de la crisi econòmica i a hores d’ara ja és meridianament clar que això no és cert i que, a més, ho sabien. La veritat és que han aplicat un programa d’ajustos antisocials i unes mesures fiscals que beneficien les minories riques i perjudiquen a tots els altres. I que la crisi és cada dia més profunda. Van dir que reduirien l’atur a la meitat i que rebaixarien també a la meitat els índexs de fracàs escolar, objectius en els quals és evident que no han avançat. L’altre gran objectiu, la millora del finançament de la Generalitat mitjançant un concert inspirat en el basc, ha resultat ser un impossible ontològic. Aquest objectiu va ser enganyosament rebatejat per CiU com a pacte fiscal, però a l’hora de la veritat l’altra part del suposat pacte li va dir el dia 20 per boca del president Mariano Rajoy que res de res. No va ser ni tan sols un torni vostè demà. L’estricta realitat és que aquesta resposta era perfectament previsible i havia estat avançada pel PP i pel Govern espanyol.
De manera que seria legítim que si Mas avancés les eleccions dos anys al·legant que s’ha quedat sense programa, se li passessin comptes i se’l castigués a les urnes pel seu pèssim balanç en política econòmica i en una batalla pel concert econòmic que tenia cantat des del primer dia el rebuig del Govern del PP. Per haver fet córrer a la ciutadania darrere d’una llebre que ell havia de saber que no podia aconseguir. Hi ha motius de sobres per castigar CiU a les urnes, i Mas també ho sap.
