Les dinàmiques socials són tossudes i tard o d’hora acaben imposant-se, també en la política, també en el PSOE. El que ha passat entre el 26 de setembre i l’1 d’octubre de 2016 a el Partit Socialista és un reflex de les exigències de canvi que han fet niu en els votants europeus d’esquerres durant l’última crisi econòmica, 2007-2014, que no ha estat només això, sinó en essència una crisi de valors per com s’ha abordat la sortida i com s’està resolent.
Els votants d’esquerres esperaven més. Esperaven que la socialdemocràcia sortís en la seva ajuda, que no es doblegués a la política econòmica imposada per Brussel·les i Berlín, que no assumissin sense rebel·lia el dogma neoliberal que ha acabat empobrint les classes mitjanes i ofegant els partits socialdemòcrates a tot Europa.
Les paoroses receptes aplicades a Grècia ia les seves classes populars han constituït un abús de Brussel·les que, després de l’sistemàtic atropellament a la seva població, ni tan sols ha demanat perdó i això malgrat que una altra institució, no precisament caritativa, com el Fons Monetari Internacional ( FMI) ha reconegut que es van passar i que les polítiques aplicades van ser errònies. Qui pagarà per l’error? Pel que sembla cap responsable. La pràctica desaparició del Partit Socialista grec, el Pasok, és la conseqüència d’aplicar les receptes d’austeritat de la UE amb l’amenaça de sancions i amb el resultat de l’increment de desigualtat i atur.
A Espanya, el PSOE al Govern es va veure també en la tessitura d’haver de fer durs ajustaments amb la conseqüent decepció del seu votant tradicional i la pèrdua de vots cap a noves formacions, Ciutadans i especialment Podem. Després de les eleccions autonòmiques del 24 de maig de 2015, el PSOE va desenvolupar encertadament una política d’aliances amb Podem i partits afins per facilitar la governabilitat de comunitats i ajuntaments.
Guillermo Fernández Vara li deu a Podem la Presidència d’Extremadura; Emiliano García-Page la de Castella-la Manxa; Javier Lambán la d’Aragó; Javier Fernández la d’Astúries; Francina Armengol la de les Balears; Ximo Puig la de València, etc.
És comprensible que la figura de Pablo Iglesias esveri a molts. El seu estil, el seu discurs, les seves maneres… no inspiren confiança. Resulta imprevisible. Jo tampoc el voldria com a soci en la gestió de govern, però així i parlar no pot ser un tabú en política ni mereix un pronunciament de les característiques que hem viscut. Dins Podem i grups afins hi ha persones com Íñigo Errejón, Carolina Bescansa, Xavier Domènech, Lluís Rabell i altres que no em semblen més radicals del que molts socialistes vam ser durant la Transició.
És cert que Felipe González i la seva amistat amb Willy Brandt va modular moltes coses i després el mateix González ens va impulsar a abandonar el marxisme al XXVIII Congrés (maig de 1979) per facilitar l’accés al Govern i tranquil·litzar uns i als altres en plena Guerra Freda. No li vam fer cas, va haver de dimitir per presentar-se novament en el següent congrés, 12 mesos després de tenir al partit amb una gestora que va presidir Federico de Carvajal. Érem de molt puny a alt.
Pel que fa als independentistes catalans, tampoc és comprensible que el PP pugui negociar amb el portaveu Francesc Homs el seu vot favorable a la constitució de la Mesa al Congrés a canvi de facilitar al Partit Demòcrata (ex Convergència) grup propi, i els socialistes no puguin si més no parlar-hi. La negociació no va fructificar perquè el Parlament va decidir el dia abans de la votació a Madrid votar una de les mesures de l’anomenat procés cap a la independència, que Puigdemont amb els seus i la CUP van aprovar.
Amb tot el respecte als socialistes que han exercit el seu dret democràtic en el debat intern, crec que cal fer una reflexió que vagi més enllà de l’aparent victòria dels resultats de l’1 d’octubre. Els canvis han vingut per quedar-se. No és digerible que l’Europa de l’austeritat i les destrosses econòmiques que han viscut i viuen tants ciutadans i països tingui o hagi tingut dirigents com Juncker, Barroso, Arias Cañete, Neelie Kroes… personatges els comportaments dels quals, en alguns casos legals, són moralment reprovables i res exemplars.
Tampoc ho és no poder parlar o negociar amb tots els grups presents a la Cambra, mentre es comportin pacíficament i això tot i que algunes declaracions ens desagradin i no ens inspirin confiança. El diàleg és la base de la democràcia i no és raonable pactar amb uns quan convé i negar-li el dret de fer-ho a l’altre perquè no li convé a un. La composició de les càmeres i parlaments ha canviat i sembla que per força temps. Millor prendre nota.
Anna Balletbò és periodista i exdiputada del PSC.
