Els xocs entre el PSOE i el PSC com el registrat el 26 de febrer a la votació en les Corts d’una moció sobre una consulta a la ciutadania a Catalunya sobre la seva pertinença a l’Estat espanyol són sovint presentats davant l’opinió pública espanyola com una enutjosa conseqüència de l’existència del nacionalisme català. I en part és obvi que és així. Però és només una part de l’equació. Si el nacionalisme català no existís, no hi hauria problemes entre el PSOE i el PSC. Clar. Tan clar com que tampoc els hi hauria si no existís el nacionalisme espanyolista.
A Europa i fora d’ella, tots els partits socialistes són nacionals i, en conseqüència, són inevitablement nacionalistes en alguna mesura. Li passa al PS francès ia la socialdemocràcia alemanya. I al socialisme portuguès com el PSOE i el PSC. Aquesta és la realitat. No obstant això, el socialisme és un moviment que va néixer internacionalista i ha de ser-ho sempre si vol mantenir una elemental coherència amb els seus postulats.
La dialèctica entre ser alhora nacional i internacionalista ha donat lloc a enverinats debats en el moviment socialista en els dos segles passats i ha estat també de difícil gestió en estats plurinacionals com l’espanyol, on les tensions més o menys greus entre nacionalitats col·loquen en no poques ocasions als socialistes d’una o altra nació en posicions enfrontades.
Una de les particularitats de la política espanyola és que el nacionalisme dominant, que és transversal als seus grans partits, es nega a reconèixer-se a si mateix explícitament com a tal i aspira a reduir la realitat plurinacional a la categoria de varietats regionals. L’empeny a això l’elemental obvietat que reconèixer-lo equivaldria a admetre el fracàs en la construcció de la seva idea de nació espanyola, que fins ara ha comprès sempre entre altres coses una uniformització sota els paràmetres culturals castellans i el domini exclusiu dels aparells centrals de l’Estat.
El contingut ideològic del nacionalisme espanyolista està fortament marcat per dècades d’hegemonia del nacionalcatolicisme franquista i el falangisme. La seva renovació és, probablement, una de les tasques pendents més importants a dur a terme per les generacions socialitzades en ell. No abordar-lo condueix a situacions tan penoses com l’actual, en què personalitats polítiques que expressen aquests continguts, de vegades sense adonar-se’n, es dediquen a criticar al nacionalisme català com si només aquest fos l’encarnació del mal. Però fa ja molt de temps que l’anticatalanisme va aparèixer com un dels continguts de la ideologia de masses del nacionalisme espanyolista, i quan recorren a aquest argument el que mostren és, en realitat, una matriu ideològica de la qual, si més no en alguns casos, haurien avergonyir-se.
Hi va haver fa uns anys un intent de renovar els continguts del nacionalisme espanyolista quan el PP es va fixar en el patriotisme constitucional que es predicava a Alemanya com a fruit, precisament, de la necessitat d’omplir el buit deixat per la vampirització del nacionalisme alemany pel nazisme. Aquell intent del PP va quedar en res. Des de llavors, el discurs nacional espanyol dels grans partits és un mer ressò del nacionalisme anterior, amb el guarniment de l’acceptació de la democràcia per la dreta i la invocació del federalisme per part del PSOE, que també redueix la plurinacionalitat a primera varietat regional…
La primera condició per superar les tensions nacionalistes a Espanya és el reconeixement de la realitat, és dir les coses pel seu nom. No sorprèn que l’actual president del Govern i líder del PP, que es nega a reconèixer fins i tot que el seu tresorer ha estat el seu tresorer durant dècades, no se li acudeixi altra idea davant del conflicte nacionalista que l’hi ha esclatat amb Catalunya que tractar-lo per la via judicial. El que, si s’escau, equival a negar la realitat. Els socialistes, en canvi, haurien arriscar-se a anar al fons de la qüestió i plantejar quins projectes de nació serveixen i quins models d’estat plurinacional són viables. No fer-ho implica assumir l’hegemonia d’un nacionalisme amb contingut polític-ideològic infumable tant per al PSOE com per al PSC. És d’agrair, per tant, que Alfredo Pérez Rubalcaba i Pere Navarro mantinguessin les seves posicions el 26 de febrer. Perquè en ambdós casos suposa assumir la realitat.
